Són temps de canvi. Són temps convulsos, estranys, a voltes desconcertants. La informació, els ritmes, la confrontació d’extrems socials que conviuen sense esclatar en un mateix espai-temps sense mirar-se, ignorant-se tot i saber-se presents. Donant-se mútuament per fet, sense possibilitat de canvi. Transites caminant carrers propers i de l’un a l’altre hi ha un món de diferència: en uns diners, luxe i aparença i just tombant el carrer, a no més de vint passes, la vida dels que sostenen l’aparador dels altres. Un contrast d’escenaris reals i irreals tot depenent d’on situïs la mirada. De la mateixa manera, aquest contrast és el món. En uns contextos, els carrers aixecats pel projecte capitalista que veu en el turisme i la seva atracció i desplegament absolut, una màquina infinita de possibilitats d’enriquiment i de l’altra una crisi creixent de migració arreu del món. Trànsit infinit de persones per motius i possibilitat obscenament confrontades: unes expulsades i després rebutjades violentament, però necessàries per fer girar la roda de l’acumulació, altres seduïdes i atretes massivament per la construcció del desig, de la promesa de “l’experiència”, del “mereixement” que els fan creure que ells sí que tenen.
Aquest contrast és el món. En uns contextos, el projecte capitalista que veu en el turisme infinites possibilitats d’enriquiment i de l’altra una crisi de migració arreu del món
Creuen poder escapar de la vida pròpia, i tot, per continuar alimentant la roda, malgrat que sigui la mateixa roda la que els esclafa i obliga a “evadir-se” de les rodes vitals, “turistejant” els paradisos ficticis d’escenaris pacífics alimentats i sostinguts, però, per la barbàrie, la violència i el saqueig.
És un món que es fa mal de digerir. Observar-lo requereix un temps per al discerniment. Un temps que s’asseguren que no tinguem. Per això, ens calen bombolles. Bombolles col·lectives que puguem construir, fetes de temps i de reflexió conjunta, de coneixença i escolta de les vides diverses que compartim amb qui no acostumam a mirar. Són bombolles on agafar aire, alenar fort, mirar de cara i també per pair el que veim quan ens atrevim a mirar endins i deixar de banda “el ser mirats” pels altres en que hem convertit el sentit de “relació”.
Observar aquest món requereix un temps per al discerniment que s’asseguren que no tinguem. Per això, ens calen bombolles col·lectives fetes de temps i de reflexió conjunta
Mirats però no vists, perquè les imatges de falses vides joioses amaguen de l’objectiu les pors, les misèries, les violències i els abusos sobre el que es construeix aquest món i les nostres pròpies vides. Necessitem espai i temps propis. I necessitem fer-nos aquests espais i aquests temps a ritme de vida en la no-vida que habitam. La confrontació amb el que hi veiem, quan miram a fons, endins, als ulls i a través dels ulls a l’ànima, no és una realitat fàcil d’assumir. Mai pot una sola persona fer-se càrrec de tanta crua realitat. Ens cal fer-ho juntes, sostenir-nos i confrontar el que veiem amb possibilitats d’altres maneres de fer, d’estar i d’habitar. És el que es fa des de les infinites iniciatives col·lectives que en tots els àmbits, no defugen la violència de la realitat, la miren als ulls, la despullen, la combaten i van engreixant i transformant aquest espai-temps en horitzons de possibilitat.
En contextos d’amenaça dels privilegis, del poder i del domini que se sent legitimat pel context i la història, sorgeixen respostes molt violentes que també cal i caldrà confrontar
En assajos d’altres maneres col·lectives, àmplies, que transcendeixen els individus en primera persona per abastar plurals comuns que avancen, qüestionen, invaliden els mites sobre els quals es construeixen les hegemonies que dirigeixen els nostres mons, i per tant els amenacen. I sabem que, en contextos d’amenaça dels privilegis, del poder i del domini que se sent legitimat pel context i la història, sorgeixen respostes molt violentes que també cal i caldrà confrontar. Quan un món s’ensorra, tot un altre està per fer. No perdem el far en la batalla diària de les injustícies. Continuem generant espais comuns d’anàlisi, de pensament i de construcció d’alternatives.
Facem formacions, explorem qüestionaments ideològics, analitzem processos més enllà de les disputes quotidianes, imaginem altres democràcies, altres vides desitjables, discutim els pilars i els fonaments, fem en la pràctica diària des d’altres lògiques, les col·lectives, les que parteixen dels vincles, el compromís i la responsabilitat vers la vida. Escoltem-nos, llegim-nos, parlem-nos i organitzem-nos. Recuperem per a nosaltres el temps que ens volen fer creure que perdem imaginant altres mons. Continuem construint bombolles d’aire on cada cop càpiga més gent que les vagi engreixant fins a fer-se una, prou grossa per capgirar els marges i convertir-los en amplis horitzons.
