Quan era menuda gaudia moltíssim jugant a una cosa que anomenava “fer un experiment”. Consistia a mesclar tota classe d’ingredients alimentaris sobre una base líquida (aigua o llet) en una cassola sense més regles que el meu propi criteri en eixe moment, el d’una xiqueta de quatre o cinc anys. Farina, arròs, café, colacao… sempre en fred. Els ingredients màgics i l’encant del joc eren els potets d’espècies i herbes, totes diferents, interminables, anar obrint cadascú d’ells, olorar-los i decidir quan afegir-lo, quina quantitat. I menejar la barreja tot el temps. Era un joc al qual no em deixaven jugar molt sovint perquè suposava un malbaratament considerable del rebost. El resultat era immenjable i l’olor que predominava invariablement era la del clau, que ara sempre em recorda eixos moments iniciàtics de manipular aliments.
En el món adult i en aquest moment del segle XXI, quina és la relació que tenim amb la cuina, amb els aliments? Quin espai té aquesta dimensió en les nostres vides?
Podem pensar en la nostra alimentació com un ecosistema propi amb el seu conjunt de processos, relacions i efectes? Com seria?
L’editorial Caliu acaba de publicar el llibre El quemenjar. De la compra conscient a la cuina amb trellat, de l’associació El Llibrell, dones que porten bona part de la seua vida treballant l’alimentació des de diversos àmbits i amb mirada transformadora i crítica. En la presentació del llibre explicaven que la paraula “quemenjar”, que no s’escolta a tots els pobles, fa al·lusió a tot allò relacionat amb el fet de menjar; és tot el que es mou al nostre voltant per a fer-ho possible, “l’ecosistema de la teua alimentació”. Podem pensar en la nostra alimentació com un ecosistema propi amb el seu conjunt de processos, relacions i efectes? Com seria?
És evident que l’estratègia capitalista ha volgut controlar i uniformitzar els nostres ecosistemes alimentaris. Que totes mengem el mateix, posar noms de marques registrades al menjar, convertir-lo en un tràmit que no ens lleve molt de temps; també introduir modes i fer de l’alimentació una indústria més. Per això, el llibre de Marta, Agnés, Lara, Jèssica i Maria Josep arriba com un manual d’instruccions per a la desobediència.
Eixe moment de reunir els ingredients d’un moment concret de l’any i explorar amb els coneixements més bàsics sobre temperatures, reaccions i combinacions
“Cuinar en el dia a dia és alimentar el cos i l’ànima amb allò que tenim, sabem fer i assegurar-nos que gaudim del procés”, escriuen. En la presentació, Marta es preguntava sobre l’origen dels plats tradicionals de cada lloc. Imaginava eixe moment de reunir els ingredients d’un moment concret de l’any i explorar amb els coneixements més bàsics sobre temperatures, reaccions i combinacions i, amb el temps, anar fent xicotetes variacions i aportacions testades en col·lectiu. Eixe esperit d’observació, creativitat i experimentació és el que anomenen l’alquímia de la cuina. “No busquem l’excel·lència, més aviat una cuina senzilla, popular, plena de coneixements posats en comú, plats d’autories col·lectives i ancestrals, taules parades i menjars compartits i gens de por d’experimentar, de provar”.
Aquesta mateixa lògica d’alquímia també està darrere de la importància dels productes locals i de temporada, més enllà dels seus beneficis socials, ambientals o econòmics. Són varietats vegetals que durant segles s’han adaptat al territori, al clima, als gustos i també el nostre cos s’ha deixat cuidar per elles. Consumir-les té un sentit que va més enllà del que puguen dir les veus expertes en nutrició.
Per a mi, ha esdevingut clau cuinar a soles perquè obri un espai mental i temporal molt particular i necessari, on el cap treballa d’altra manera que amb la resta de quefers
Pensant en l’univers del meu quemenjar, valore molt un aspecte que també s’assenyala en el llibre: posar els sentits en allò que estem fent quan cuinem, estar presents. És molt diferent cuinar a soles o en companyia i ambdues versions poden fer-nos gaudir moltíssim. Per a mi, ha esdevingut clau cuinar a soles perquè obri un espai mental i temporal molt particular i necessari, on el cap treballa d’altra manera que amb la resta de quefers. Potser aquesta sensació es va gestar amb els jocs de cuina de la infància. El que sempre pense és que és terapèutic i, mirant un món on no és fàcil trobar temps per a fer les coses amb calma, també és un poc revolucionari.
Aquest “no és un llibre de receptes, però ens ensenya a cuinar”. I aprendre a cuinar té molta relació amb entendre el perquè dels plats bàsics de la cuina tradicional i popular per a després, clar que sí, adaptar-los a les nostres necessitats, imaginar, innovar, crear. Trencar la disciplina de les receptes a partir d’un criteri propi que sempre estarà obert a la curiositat. Que potser rebutge la soia texturitzada, la quinoa o els alvocats, o potser no. Com sol dir Marta quan arriba a aquests dilemes, “fes el que vulgues!”.
