«Tendresa radical vol dir ser tendra i indulgent
amb nosaltres mateixes i ser radical i inflexible
en les exigències cap a la societat dominant»
Şeyda Kurt
La veritat és que escric aquestes paraules i quasi que tremol. No sé si d’inquietud, de vergonya o de por. No sé si perquè estic d’acord amb arguments de les dues postures (o semblen bàndols?) i això per ventura pot fer pensar que, en realitat, practic l’equidistància o no en tenc ni idea. No ho sé, és que per ventura no en tenc ni idea i ja està. Quan va esclatar la notícia tot d’una vaig pensar que podria passar el que va passar, el que no sabia és que seria tan exagerat, exacerbat i desidiós. Insuportablement dicotòmic.
A mi no em va sorprendre. I no perquè fos ell, sinó perquè aquest tipus de notícies ja no em sorprenen. Quan saps que casos com aquest són conseqüència d’una estructura molt ben alimentada, organitzada i sostinguda, les sorpreses són poques. Et pot generar certa estupefacció o certa incredulitat quan llegeixes els detalls de les actituds i agressions concretes, però no la notícia en si. Totes hem patit episodis de violència per part de companys i aquests episodis poden haver estat més o manco velats, més o manco violents, més o manco públics, però totes hi hem passat. I a vegades ho haurem identificat i reconegut, però d’altres no. El problema és quan surten a la llum les nostres petites jutgesses interiors i, en lloc de jutjar el sistema i la seva estructura, ens jutjam entre nosaltres.
El problema és quan surten a la llum les nostres petites jutgesses interiors i, en lloc de jutjar el sistema i la seva estructura, ens jutjam entre nosaltres
No sé si som punitivista o antipunitivista, per ventura no som cap de les dues coses. I no ho sé pel que deia al principi: puc estar d’acord amb arguments de les dues postures. Ara venen un seguit d’explicacions que es podrien allargar fins quasi l’infinit, però esper explicar-me el millor que sé. Puc entendre la ràbia i la ira acumulades i que aquestes necessitin ser canalitzades, però també puc entendre la prudència a l’hora d’actuar i l’esperança en el gènere masculí.
Entenc els arguments que advoquen per la fermesa i la intransigència, però també els arguments que alerten sobre l’espectacularització dels casos i la capitalització per part d’algunes persones del relat i el rèdit polític i social que en poden extreure. Entenc que hi hagi persones que necessitin apaivagar o reivindicar el seu dolor confrontant d’una manera més o manco agressiva o directa, però també entenc que n’hi hagi que necessitin unes altres senderes. I supòs que entenc tot això perquè crec que cada dona pateix els efectes del patriarcat de maneres diferents i no n’hi ha una que sigui més vàlida, valenta o correcta que una altra.
No cal dir que no és el mateix ser jove, adulta o vella, que no és el mateix gaudir de cert capital cultural i social o no gaudir-lo, que no és el mateix pertànyer a una o altra classe social o que, definitivament, no és el mateix que siguis una persona racialitzada o neurodivergent o no. Que entengui unes coses i unes altres no vol dir que combregui amb totes, però no em veig (ni, segurament, em vull veure) amb la capacitat ni amb el dret de qüestionar a cadascuna d’elles.
Òbviament, no m’agrada en absolut que la dreta més rància i la masclosfera s’aprofitin d’exposar les nostres contradiccions com si fóssim a un mercat d’oportunitats i que facin de la nostra catarsi la seva arma
No m’agrada veure companyes atacant públicament altres companyes, ja sigui amb l’objectiu d’exposar-les, ja sigui amb l’objectiu d’utilitzar un recurs certament malvat com el de “ja ho havia dit”. No m’agrada que ens inquieti dir el que pensam perquè sembla que estiguem fent una marató de la qual no hem ni reclamat el dorsal ni molt manco la medalla. I, òbviament, no m’agrada en absolut que la dreta més rància i la masclosfera s’aprofitin del fet que el feminisme tengui discussions públiques per atacar-nos i exposar les nostres contradiccions com si fóssim a un mercat d’oportunitats i que facin de la nostra catarsi la seva arma.
I entenc que tot això passa perquè ens passam moltes hores del dia davant les pantalles i les xarxes socials, uns espais que no és que no ajudin, és que són nefastos a l’hora de tenir discussions, converses o diàlegs una mica fructífers o asserenats perquè no hi ha lloc per als matisos i els dubtes.
Aquells dies vaig tenir moltes converses amb amigues i la meva conclusió sempre acabava sent una mica la mateixa: la pèrdua del focus. A banda i banda segurament pensaran que la pèrdua de focus és deguda als arguments de l’altra banda, però per ventura és més una responsabilitat col·lectiva de lluitar contra un corcó que duim dedins: l’individualisme. I no és casualitat, perquè formam part –i construïm, també, que no se’ns oblidi– d’una societat que ens aboca a resoldre els nostres problemes i els nostres neguits des del jo i no des del nosaltres.
Per ventura, amb la tendresa i la indulgència cap a nosaltres mateixes, podrem acumular forces per ser implacables amb allò que ens enfronta, ens violenta i ens mata
Que em generin dubtes algunes pràctiques no significa que en qüestioni els fets, ni el dolor, ni la ràbia, vol dir que necessit converses amb arguments de les dues postures per comprendre la complexitat de la situació. Que un dia tengui ganes de cagar-me en tothom i, en concret, en els homes, no vol dir que els odiï i que no en vulgui saber res més mai més, vol dir que m’aniria bé trobar un bri d’esperança per no caure en la desídia permanent perquè em bloqueja i em desmobilitza.
Que estigui d’acord amb uns arguments i amb uns altres que semblen contradictoris no vol dir que estigui traint els meus principis ni a un moviment, vol dir que, a vegades, he de menester situar-me en l’escala de grisos per continuar endavant.
A risc que se m’acusi d’anar amb un lliri a la mà, l’article l’he volgut començar amb aquestes paraules de Kurt al seu llibre Tendresa radical (Descontrol, 2024), perquè a vegades pens que, encara que el sistema, la seva estructura i els seus còmplices ens ho posin molt i molt difícil, hem de fer l’esforç de ser una mica més tendres i indulgents entre nosaltres. Jo la primera, que això no pretén ser cap lliçó, ni molt manco, som conscient que els processos de reflexió i aprenentatge no s’acaben mai. Però pens que per ventura, així, amb la tendresa i la indulgència cap a nosaltres mateixes, podrem acumular forces per ser implacables amb allò que ens enfronta, ens violenta i ens mata.
