La Nicolle (nom fictici per preservar el seu anonimat) té 45 anys i és veneçolana. Explica que, en cinc mesos, ha travessat vuit països —passant per la selva del Darién, una de les rutes migratòries més perilloses del món— fins a arribar Tuxtla, la capital de l’estat de Chiapas. La conec minuts abans de la taula interinstitucional sobre drets laborals organitzada per Formación y Capacitación (FOCA) en col·laboració amb la Fundación Panamericana para el Desarrollo (PADF) que se celebra a la ciutat mexicana. “He estat aixafada per la repressió al meu país d’origen, on era docent”, afirma. “Així i tot, vull capacitar-me, posar el meu granet de sorra i ser un enllaç o acompanyament per a les dones que arriben a les casetes, perquè sento que l’èxode de la migració durarà moltíssim temps”, afegeix abans d’intervenir com a ponent.
La Nicolle es va assabentar de l’existència de les cases de dia de FOCA, en concret de la casa de dia de Tuxtla, gràcies a una companya hondurenya. Aquestes casetes són espais segurs tant per a les dones com per a les famílies en trànsit que passen per la frontera. Són llocs que, a més d’oferir aliments, donen acompanyament psicosocial i jurídic.
La situació de la Nicolle, que treballa i està en procés d’obtenir l’estatus de refugiada, no sempre és l’habitual. “La major part de les dones ateses viuen al carrer, en campaments de persones migrades, molts d’ells pròxims a la seu de l’Institut Nacional de Migració (INM) de Chiapas”, explica una de les advocades de FOCA. “Vam haver d’adaptar el tipus de menjar que s’ofereix a la casa fent rebostos específics per a dones en situació de carrer: pots, llaunes, menjar fred… Perquè, de què els serveix un arròs si no tenen on cuinar-lo?”, es lamenta.
“La major part de les dones ateses viuen al carrer, en campaments de persones migrades”, explica una de les advocades de FOCA
Entre el 27 d’octubre i el 7 de novembre, vaig viatjar a Chiapas en el marc del projecte “Acollides feministes: transformem juntes”. Amb Creación Positiva (Barcelona), Formación y Capacitación (Mèxic) i APROSUVI (Guatemala). La iniciativa busca contribuir al benestar de dones, adolescents i infàncies que migren, sol·licitants d’asil i refugiades, així com de les seves famílies, a la frontera entre Mèxic i Guatemala.
Fa dos anys vaig estar a Chiapas, però la situació de vulneració de drets i la desprotecció en què es trobaven les defensores era menor. El silenci mediàtic de l’Europa fortalesa, juntament amb el desinterès generalitzat d’allò que succeeix al sud global, fa que es tracti, com diuen des del projecte, d’“una guerra silenciada”.
Un petit oasi
FOCA fa 28 anys que defensa els drets de les dones en matèria de salut reproductiva, gènere i migració. Malgrat els anys d’experiència, no és fàcil brindar acompanyament en un context en què hi ha tota mena d’abusos. “Homes en cotxes s’acosten a les migrants al carrer, els ofereixen comprar-los un pollastre si pugen amb ells i, per fam, algunes hi accedeixen. Tot i que en alguns casos són actes realment solidaris, en molts altres no”, comparteix una advocada de FOCA. És per això que les cases de dia representen un petit oasi: un lloc on les dones poden respirar, carregar el telèfon mòbil o sentir-se fora de perill, encara que només sigui una estona.
FOCA té un model d’acollida referent que vol trencar amb l’assistencialisme. Entre els seus principis bàsics es troben la no revictimització, posar les dones al centre com les principals gestores dels seus processos, i enfortir l’exercici i la garantia de drets. Des d’una perspectiva feminista i interseccional, els espais grupals ajuden a entendre que les situacions viscudes no són individuals, sinó estructurals, perquè moltes dones, abans d’arribar a les casetes, ja han passat per experiències similars, i totes, d’una manera o altra, continuen endavant.
La Genesi (nom fictici per preservar el seu anonimat) ve d’Hondures i està rebent acompanyament a la casa de dia de Comitán, una petita ciutat gairebé a la frontera amb Guatemala. L’advocada d’aquesta caseta explica que la Genesi “ha estat anys en situació de greu violència a Mèxic, encara que ha rebut violències en el si de la família des dels sis anys”. La Genesi afirma que va descobrir la caseta quan caminava pel carrer: “Em vaig quedar fora esperant que algú sortís, i ara, aquí estic en família, amb ganes de col·laborar i, el més important, amb els papers de refugi en tràmit i iniciant un acompanyament psicològic”.
“Em vaig quedar fora esperant que algú sortís, i ara, aquí estic en família, amb ganes de col·laborar i, el més important, amb els papers de refugi en tràmit i iniciant un acompanyament psicològic”, relata la Genesi, d’Hondures
Encara que en els últims temps Comitán ha vist reduït el flux de persones migrades, en part a causa de la inseguretat provocada pels càrtels, els casos no disminueixen pel que fa a la complexitat. Això es mostra, per exemple, en el nivell d’estrès d’una de les psicòlogues de la caseta. Fa dies que tracta de gestionar el trasllat d’un noi de vint anys que està en coma arran d’un greu accident. Va caure amb la moto mentre escapava d’un control de migració i la seva mare, acompanyada per la casa de dia, va demanar ajuda per poder tornar al seu país d’origen. “El que vol aquesta dona és que el seu fill mori a Hondures”, diu la psicòloga.
Violència institucional
La coordinació amb les institucions és fonamental, encara que sovint són les que exerceixen violència sobre les dones, els fills i les filles. “Chiapas és territori d’origen, trànsit i destinació de les migracions”, diu la defensora de drets i directora de FOCA Diana Damián en una trobada celebrada a Barcelona juntament amb la companya Carolina Gutiérrez, col·laboradora de l’entitat APROSUVI. Les dones que es queden a Chiapas, sovint, són les que no tenen una altra opció, ja que parlem d’un territori empobrit i amb poques oportunitats laborals.
L’arbitrarietat està sempre present en els relats de dones que se senten a Chiapas. Els procediments per regularitzar la seva situació es poden aturar perquè “s’ha perdut l’expedient” o perquè “hi ha un canvi de govern”
Prova d’això és el cas de la Fernanda (nom fictici per preservar el seu anonimat), una dona d’El Salvador que es troba a la caseta de Comitán i que, com moltes, té un fill. La seva situació és extremadament complicada: el seu bebè d’un any té un problema al cor i necessita operar-se d’urgència. L’equip de la casa de dia ha estat clau en el procés per aconseguir el permís de residència de la dona a Mèxic. Això sí, la manca dels 11.000 pesos (520 euros) que costa el tràmit va bloquejar el procés durant molt temps. L’arbitrarietat està sempre present en els relats de dones que se senten a Chiapas. Els procediments es poden aturar infinitament perquè “s’ha perdut l’expedient” o perquè “hi ha un canvi de govern”.
Va ser la treballadora social de la caseta de Comitán qui va acompanyar la Fernanda en la derivació del seu fill de l’ambulatori a l’hospital de Ciutat de Mèxic perquè es pugui operar. Aconseguir els diners que faltaven per al trasllat no ha estat fàcil per a una dona endeutada, en un context en què el suport a la població migrant es dona, en molts casos, per organitzacions de la societat civil amb molt pocs recursos.
Tant l’observació com la denúncia són elements fonamentals de la tasca de FOCA. El 27 de març de 2023, es va incendiar l’estació migratòria de Ciudad Juárez. Després d’aquest succés han disminuït les persones detingudes en les estacions migratòries provisionals de Comitán, San Cristóbal de las Casas i la permanent de Tuxtla. Hi van morir cremades 40 persones migrants, majoritàriament d’origen veneçolà, sense que se’ls obrís la porta per poder escapar. Això no significa que ja no es facin detencions, desplaçaments forçats i deportacions. La tasca de FOCA davant aquesta nova normalitat s’està focalitzant en els espais públics. Els equips de les casetes continuen anant a les estacions d’autobusos o als carrers, on les persones migrants estan acampant, i allà parlen amb les dones i les seves famílies perquè coneguin les cases de dia, els seus drets bàsics i els serveis que ofereixen. Així és com es poden documentar les violacions viscudes en trànsit.
Securitització de la migració
Morena, el partit de López Obrador i de la nova presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum —la primera dona a ocupar aquest càrrec al país—, no ha posat la seva mirada en la violència que es viu i s’aguditza dia a dia a Chiapas. Malgrat la seva política progressista en alguns àmbits, la migració es gestiona des d’una mirada securitària i repressiva, tal com s’està fent en molts altres continents, inclosa Europa. Busquen, per exemple, la militarització del control de les fronteres i el control dels fluxos migratoris. D’aquesta manera, la gestió d’un fenomen com aquest, que al país no és un delicte sinó una falta administrativa, es deixa en mans de l’exèrcit o dels guàrdies nacionals.
Morena, el partit de López Obrador i de la nova presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum, no ha posat la seva mirada en la realitat de la violència que es viu i s’aguditza dia a dia a Chiapas
Les conseqüències no han trigat a arribar. El mateix dia de la investidura de Sheinbaum, sis persones migrants amuntegades en una furgoneta van ser assassinades per trets dels militars. Els qui van sobreviure encara continuen en atenció mèdica.
No ha estat la primera vegada ni serà l’última que passa una cosa similar. A San Cristóbal de las Casas, poble on es troba la tercera casa de dia, els grups de delinqüència organitzada van assassinar a finals d’octubre el pare Marcelo Pérez Pérez, de l’església de la Virgen de Guadalupe, per la seva defensa dels pobles indígenes de Chiapas i la seva lluita contra el crim organitzat. El barri on el van matar, Cuxtitali, compta amb una forta comunitat resistent. “Han sobrepassat tots els límits, se senten totalment impunes, fins i tot en un barri com aquest”, confessa una companya de FOCA abans d’una marxa de protesta contra els fets.
Alhora, fa poc més d’un any, un camió que portava persones migrants va bolcar i encara ara continuen les cerques per trobar-ne els responsables. Ho expliquen les companyes en un viatge en cotxe, mentre ens dirigim a Tuxtla per iniciar el camí de tornada a Barcelona. Es tracta d’una situació cada vegada més incontrolable davant la qual, des d’Europa, responem de la pitjor manera possible: construint més fronteres de la mort i la inseguretat per a totes aquelles persones que no tenen “el passaport correcte”.
