Des de fa dècades, els moviments contestataris a l’Estat francès han protagonitzat importants batalles ambientals, ecologistes i per la defensa dels territoris. Unes lluites que han fet créixer i articular una important cultura de resistència, oposició i alternatives als projectes ecocides que travessen el país, al llarg de territoris i de generacions. Els darrers anys, algunes d’elles deixen cert regust de victòria. L’ampli consens social per prohibir l’ús de transgènics al camp, les ocupacions de terrenys afectats per megaprojectes —amb la ZAD de Notre-Dame-des-Landes (Bretanya, Estat francès) com a símbol referent— o la irrupció dels Soulèvements de la Terre i el seu ecologisme de masses, en són alguns exemples.
Aurélien Berlan forma part d’aquesta generació d’ecologistes autònoms que viu al camp en projectes agraris col·lectius. Filòsof i pagès, forma part del grup Marcuse, col·lectiu centrat en l’anàlisi crítica de la digitalització del món. Aquests dies es troba a Euskal Herria i els Països Catalans presentant Autonomia i subsistència. Una teoria ecosocial i materialista de la llibertat (Virus Editorial). Un llibre on reflexiona sobre el trampós concepte de llibertat i on redobla una proposta per l’autonomia que ve: responsabilitzar-se de l’organització col·lectiva de tasques i recursos per a la subsistència, amb mecanismes locals i de resolució de conflictes.
Rere l’etiqueta “autonomia” identifiquem i barregem diferents moments i grups històrics, des de la italiana dels anys setanta, els grups d’acció, els caracoles zapatistes o les darreres dècades de moviments contestataris francesos. Però què significa per a tu, avui dia, la pràctica de l’autonomia?
“Per obligar a fer alguna cosa a algú, no hi ha només l’amenaça de la violència, sinó també la promesa de poder satisfer les seves necessitats materials”
En tots aquests moviments, la recerca d’autonomia ha estat sempre la d’una altra manera de polititzar-se, de fer política, més enllà de la manera tradicional, centrada en l’estat i les organitzacions paraestatals —els partits i els sindicats—. L’autonomia rebutja reduir el que és polític al que és estatal, és la política no estatal.
Però, per a mi, cal entendre que el poder no es basa només en el poder de la força i les armes, també ho fa sobre la dependència material. És el bastó i la pastanaga. Per obligar a fer alguna cosa a algú, i això és la definició més general del poder, no hi ha només l’amenaça de la violència, sinó també la promesa de poder satisfer les necessitats materials i de la vida.
L’autonomia rau en la capacitat d’encarregar-nos de les nostres necessitats per emancipar-nos de la tutela de les organitzacions públiques i privades que se n’encarreguen ara i que, així, ens tenen dominades. La dita “no mosseguem la mà de qui ens dona menjar”, representa la consciència popular que hi ha del vincle entre poder i dependència, i de la importància política que té l’autonomia material com a element de llibertat.
En l’àmbit global, les propostes polítiques ultres, absolutistes i d’extrema dreta neoliberal, s’han apropiat de la paraula ‘llibertat’ com a eslògan polític. Com s’ha articulat aquesta estratègia dialèctica i com ha aconseguit penetrar en la mentalitat social, sobretot de les classes populars?
“El mercat és un mitjà perquè els rics s’alliberin de totes les tasques de subsistència i de totes les feines físiques, extenuants i rutinàries”
S’ha establert una inversió del significat de la paraula llibertat, que originalment era la bandera de la lluita contra monarques i oligarques. Aquesta concepció va ser a poc a poc ocultada per generar confusió, intencionadament, i imposar una altra idea de llibertat, que jo anomeno “alliberament”. Ésser lliure passava, doncs, a significar ser alliberat de les necessitats de la vida. És a dir, alliberar-se de totes les tasques necessàries per a la nostra subsistència quotidiana, i que eren considerades una càrrega, tasques ingrates, pesades, fatigants, manuals, reproductives, de cures…
En el llibre proposo una genealogia d’aquesta idea de llibertat. Per exemple, pels grecs antics, la llibertat pressuposava l’esclavatge. Això es troba també al cor de les teories burgeses i liberals. Allà, el mercat valoritzat és un mitjà meravellós perquè els rics s’alliberin de totes les tasques de subsistència i de totes les feines físiques, extenuants i rutinàries. Aquesta noció de llibertat també va contaminar el projecte socialista d’emancipació. Es defensava que, si es dominava la natura de manera tecnocientífica, aquesta podria assumir totes les feines penoses que els aristòcrates i burgesos carregaven als grups humans dominats (dones, pagesos, obrers, migrants…). En teoria, l’alliberament podria ser universal. A la pràctica, l’explotació de la naturalesa sempre pressuposa, a primera línia, treballadors explotats en mines, fàbriques i plantacions.
Cada cop més capes de població som dependents de pròtesis digitals i d’unes pantalles que han colonitzat totes les nostres relacions, el consum, el treball, les lluites, els sabers i les habilitats. L’autonomia i la subsistència van lligades a la terra, als oficis, al que és artesanal i, per tant, a una deserció del mitjà digital?
És clar. La meva investigació sobre la idea de llibertat va començar amb el grup Marcuse, quan estàvem escrivint La llibertat en coma (El Salmón, 2019) que indaga en els efectes de la digitalització del món. En aquella època tothom estava entusiasmat amb les eines informàtiques, especialment la gent d’esquerra: se les considerava eines fonamentalment emancipadores. Nosaltres, per contra, hi identificàvem més aviat una infraestructura de vigilància molt perillosa per a la llibertat. També una col·lecció de gadgets incompatibles amb les exigències ecològiques. Els objectes digitals, al capdavall, tornen les nostres vides transparents i controlables. I més enllà, ens fan molt dependents del capitalisme.
Veient la complexitat de la situació social actual, es podria pensar que l’aposta per l’autonomia no seria viable en aplicar-la en grans masses urbanes, sinó que implica “anar-se’n al camp” i aplicar-se en petites escales, contextos locals i entorns rurals…
“En un món basat en l’autonomia, òbviament hi hauria molts més pagesos i gent rural, i les grans metròpolis desapareixerien a favor de ciutats a una escala humana”
L’autonomia implica sempre una crítica de les escales massa grans d’organització, sigui l’estat o el mercat global. En un món basat en l’autonomia, òbviament, hi hauria molts més pagesos i gent rural, i les grans metròpolis desapareixerien a favor de ciutats a una escala humana.
Així i tot, encara és possible reconnectar amb aquesta proposta a qualsevol lloc, fins i tot a les ciutats. Perquè la subsistència i l’autonomia no només es redueixen a la producció d’aliment, que a més implica moltes activitats de transformació i de conservació que es poden fer a les ciutats, sinó que inclou totes les tasques necessàries per a la vida, i en particular les cures. Sota l’imaginari actual, on domina aquesta idea d’alliberament, la cura de les persones dependents al nostre entorn ha estat tan devaluada com la producció d’aliments. És evident que la identificació amb la llibertat que es fa a les grans metròpolis està lligada a aquests idea d’alliberament i que, per tant, també ens n’hem d’emancipar.
Quin és el punt de partida de la dissidència? En el cas de l’Estat francès, la capacitat de desertar del sistema, la no separació entre vida i militància, l’alliberament d’aconseguir un salari… té a veure amb la potència de la xarxa i la cultura de l’autogestió francesa o més aviat amb mecanismes que sobreviuen del sistema de benestar estatal, com, per exemple, rendes bàsiques o ajudes socials?
“Més enllà dels perills de la contaminació genètica, el problema dels transgènics és el de la dependència radical que es genera dels agricultors cap als productors de llavors”
Totes dues coses, sens dubte. Però crec que hi ha dues coses que han tingut un paper clau per comprendre l’actual dissidència francesa. D’una banda, l’oposició als organismes genèticament modificats, que va ser considerable a França a finals de segle, i que ha contribuït en gran manera a augmentar la consciència de la importància de l’autonomia material com a base de la llibertat. Perquè més enllà dels perills de la contaminació genètica, el problema dels transgènics és el de la dependència radical que es genera dels agricultors cap als productors de llavors, donat que els agricultors deixen de reproduir ells mateixos les llavors, com sempre han fet.
Després també va haver-hi la ZAD de Notre-Dame-des-Landes, un espai de lluita contra el capitalisme i que ha servit per a experimentar formes d’autonomia material.
Què et sembla la proposta de lluita dels Soulèvements de la Terre i d’iniciatives similars que estan naixent arreu?
Estic molt a prop dels Soulèvements de la Terre. He pogut debatre amb elles en diferents trobades i penso que és el moviment que millor encarna les idees que defenso. Polititzar la subsistència, tant per a ells com per a mi, és desertar del sistema industrial i digital i desenvolupar alternatives en els seus marges. Però amb això no n’hi ha prou. Cal identificar els panys que ens impedeixen recuperar el control de les nostres condicions de vida, en particular les prohibicions d’accés a la terra i als recursos essencials per a l’autonomia. I combatre-ho amb lluites que articulin ocupacions, bloquejos i desarmaments.
Quina opinió tens de la França Insubmisa i de l’actual context sociopolític a l’Estat francès?
Vinc d’una tradició d’autonomia llibertària. No m’interessen els partits ni les seves propostes. Així i tot, en el context actual de negació del genocidi a Gaza o amb l’auge del Front Nacional, veig important que hi hagi almenys una veu “d’esquerra”, d’oposició en l’opinió pública i en els mitjans de comunicació, ja que els anarquistes no podem combatre en aquest terreny. Dialècticament, la França Insubmisa ho fa bastant bé, i juguen un paper important en el debat públic.
