L’expressió “dret a l’alimentació” no l’interpretem habitualment amb el seu caràcter d’universalitat. En el nostre entorn, estem acostumades que aparega sobretot en situacions de manca d’accés al menjar, materialitzada en la intervenció d’algun tipus d’organisme –públic o privat– sobre població precaritzada o afectada per algun episodi excepcional. A diferència del dret a la salut, a l’educació o a com les actuals lluites estan transformant la mirada sobre el dret a l’habitatge, el dret a l’alimentació es pressuposa assegurat sempre que hi haja accés al lliure mercat.
L’aliment és un altre producte més que comprem, i com a tal, està sotmés al màrqueting i pot ser part de modes vinculades amb la salut i l’egolatria o una senya d’identitat. A més, alimentar-se, com altres tasques reproductives, sovint és una qüestió diària a resoldre, que ha de llevar-nos el menor temps possible i que poques vegades gaudim. D’aquesta manera, un concepte gran com dret a l’alimentació s’ha fet xicotet i, fins i tot, alié.
Les inversions en el sector primari estan motivades per la preocupació d’alimentar a la població o de generar benefici i salvar l’economia? Ja sabem que no és el mateix
D’altra banda, el sistema alimentari hegemònic té molt clares les seues prioritats. Recentment, ha visitat la zona afectada per la dana el comissari europeu d’Agricultura i, en paraules d’À Punt, “ha confirmat l’aportació de 68 milions d’euros de la reserva d’emergència agrícola, dels quals, 53 es destinaran als damnificats per les riuades i la resta a afrontar l’escassesa hídrica”. Aquestes inversions en el sector primari estan motivades per la preocupació d’alimentar a la població o de generar benefici i salvar l’economia? Ja sabem que no és el mateix. En un mercat liberalitzat, el fet que l’economia funcione i que hi haja producció d’aliments no assegura que el sector puga viure del seu treball ni que la població estiga alimentada, i menys encara ben alimentada.
Segons l’investigador argentí Horacio Machado, “la mercantilització de l’aliment és un esdeveniment geològic-polític de caràcter sacríleg”. Machado, especialista en ecologia política i colonialisme, defensa en els seus escrits no només que alimentar-nos és una pràctica fundacional clau, sostinguda en l’aprenentatge, la cooperació i la generositat, sinó que menjar és “fer-nos part i partícips de la complexa trama universal d’elements, éssers i processos a través dels quals rebem l’energia còsmica que ens constitueix com a espècie material i espiritualment lligada a la totalitat espaitemporal que conforma la biodiversitat terràqüia”. Enfront de la prepotència de la modernitat, l’acte de menjar ens recorda que som part d’un entramat, ens recorda la nostra interdependència.
Defensar hui en dia el dret a l’alimentació és defensar un model alimentari amb la prioritat d’alimentar a la gent, generar mitjans de vida i cuidar la terra, és a dir, amb la prioritat reproductiva per sobre de la productiva. Per tant, defensar el dret a l’alimentació és també defensar un altre model econòmic i d’habitar el món.
Tot i que el model que defensem funciona, no és possible la seua convivència amb el model extractivista, d’acumulació i de maltractament. La tensió capital-vida és insuportable
Han estat dècades de reivindicar polítiques alimentàries “justes i sostenibles”; de posar en marxa grups, cooperatives i xarxes de consum, mercats de proximitat i venda directa; de recuperar coneixements, varietats agronòmiques i races ramaderes locals; de resistir i fracassar amb projectes productius amb altres lògiques; de cercar fons i desenvolupar estudis i investigacions sobre agroecologia i sobre els impactes de l’agricultura industrial; de campanyes de sensibilització, de materials pedagògics, d’aliances, d’escoles i tallers de formació, d’intents d’articulacions territorials. Pense que després de tot aquest llistat incomplet i interminable, el que tenim clar és que, tot i que el model que defensem funciona, no és possible la seua convivència amb el model extractivista, d’acumulació i de maltractament. La tensió capital-vida és insuportable.
Aquesta infinitat de xicotetes iniciatives, per si mateixes, no asseguraran el dret universal a l’alimentació en aquest context de caos climàtic. Aquesta palanca que hem construït en l’àmbit comunitari i cooperatiu ha de ser capaç de forçar l’àmbit públic a transformar radicalment la situació i canviar les hegemonies. Existeixen referències de polítiques alimentàries públiques-comunitàries que desmercantilitzen l’alimentació i anul·len privilegis, moltes d’elles en països d’Amèrica Llatina, però també al voltant nostre, a l’Estat francés, com la proposta de la Seguretat Social de l’Alimentació que està construint la pagesia junt amb els moviments socials i l’acadèmia.
Hem d’empoderar-nos i reivindicar el dret a l’alimentació i alliberar-lo de la càrrega assistencialista. Aquest dret fonamental no pretén acabar amb la fam, sinó posar fi a l’anomalia històrica que representa aquest sistema alimentari de guerra contra la vida.
