De la mà del projecte escènic La Voz Ahogada, aquests dies es presenta a Barcelona un muntatge teatral dedicat a les sobre les dones que van lluitar per la llibertat i la democràcia durant els últims anys de la dictadura franquista. Escrita i dirigida per Iván Campillo, Mireia Climent i Laura Sancho encarnen aquestes Dones lliures amb una commovedora interpretació. L’espectacle es pot veure fins aquest 21 de març a l’espai de creació i teatre La Badabadoc, al barri de Gràcia.
El muntatge es presenta marcat per un escenari, arrecerat i íntim, que ajuda a endinsar-se en aquest viatge a través del temps. I viatge a través de temps és l’expressió correcta. A través dels ulls de diferents dones lliures, l’obra ens porta des de la Caputxinada del 1966, fins als primers anys de la democràcia, passant per l’estat d’excepció del 1969, l’assassinat del treballador Antonio Ruiz Villalba el 1971 i, finalment, pel primer congrés del Partit Comunista d’Espanya després de la seva legalització, el 1977.
Per a fer aquest muntatge han calgut molts mesos de preparació: a banda de la recollida de testimonis, ha fet falta una cerca d’actes policíaques, penitenciàries i judicials i també una recerca d’informació veraç
Dones lliures va néixer gràcies a dos vessants. La primera, el propòsit mateix de La Voz Ahogada, és a dir, parlar d’allò que no té portaveus, donar veu a qui no la pot fer servir. I la segona, la sol·licitud de diverses associacions dedicades a la memòria històrica, com l’Associació Catalana de Persones Expresses Polítiques del Franquisme, que abans de la representació ja duia a terme un treball de recopilació de testimonis.
Per a fer aquest muntatge han calgut molts mesos de preparació: a banda de la recollida de testimonis, ha fet falta una cerca d’actes policíaques, penitenciàries i judicials i també una recerca d’informació veraç i entrevistes amb les mateixes preses polítiques, que, encara avui, tenen molt a dir. A més, durant el procés de creació del muntatge, va esclatar la pandèmia de la covid, cosa que va allargar el període de creació artística.
Les entrevistes a les represaliades van impactar a les artistes, fins al punt que –asseguren– han marcat l’esperit a la representació. Climent recorda especialment una frase de Maribel Ferrándiz, militant comunista internada a la presó de dones de la Trinitat Vella: “Jo era jove i petita, però em veia gran i forta. Els petits eren ells. Nosaltres sabíem per què lluitàvem i creiem en uns ideals més grans. Ens pegaven, ens torturaven, però no ens podien fer res”.
Les filles del TOP
Climent i Sancho encarnen, elles soles, a moltes dones diferents; estudiants, obreres, nadiues, migrants, de classe baixa i de classe alta, però totes elles amb un objectiu comú: llibertat i democràcia. A través de la seva veu se’ns mostren a totes les dones, amb petits canvis de pentinat i vestuari: la granota de treball d’una obrera, les ulleres d’una universitària, l’hàbit d’una monja, les faldilles –obligatòriament per sota dels genolls– d’una presa a la Trinitat, o els pantalons i la cabellera al vent d’una dona polititzada.
Amb això, dues cadires i un projector que mostra al públic fragments del passat, i ajudant-se també de canvis d’entonació i inflexió en les veus, Climent i Sancho presenten tota aquesta amalgama. Campillo fa de narrador temporal de l’obra, portant a la vida el prototip d’home del règim: pantalons, corbata i americana negra, cabells fixats amb gomina, posat estirat cap enrere i, per descomptat, un fi bigoti que tremola a cada proclama feixista.
A l’obra s’hi entreveuen ecos d’altres lluites durant la representació: la discriminació del col·lectiu LGTBI, la marginació de les dones gitanes dins i fora les presons, o la persecució religiosa de qui se sortia del patró nacionalcatòlic
L’obra s’inicia amb la creació del Tribunal d’Ordre Públic, el TOP, creat per possibilitar un apropament del règim l’aleshores naixent Comunitat Econòmica Europea, germen de l’actual UE. Aquest òrgan jurisdiccional substituïa els tribunals militars en els processos de repressió de caràcter politicosocial, justificant-los com accions de defensa de l’“ordre públic”.
D’allà, viatgem fins a la fàbrica de la SEAT, la Universitat de Barcelona, el passeig de Gràcia i la Comissaria de Policia de la Via Laietana, entre altres indrets, on les protagonistes ens expliquen les vivències que hi van passar. Fulls clandestins, manifestacions, corredisses davant dels grisos, tortures, formació, companyonia, resistència i victòria… elles ho van viure tot.
La part final de l’obra ens trasllada a la presó de dones de la Trinitat Vella, coneguda popularment com La Trini, que estava gestionada per les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey, un orde religiós de caràcter integrista i nacionalcatòlic que es va fundar durant la Guerra Civil per encarregar-se de les preses republicanes, amb l’objectiu de “reeducar i redimir les pecadores”. Cal destacar la rellevància d’aquesta presó, la primera de Catalunya construïda exclusivament per a dones. De fet, té la mateixa importància i càrrega històrica que La Model pel que fa a la repressió franquista, però en ser exclusivament femenina, durant molts anys ha quedat relegada a un segon pla.
Malgrat ser una obra enfocada principalment en les dones, s’entreveuen ecos d’altres lluites durant la representació: la discriminació del col·lectiu LGBTIQA+, la marginació de les dones gitanes dins i fora les presons, la situació de les preses comunes, o la persecució religiosa de qui se sortia del patró nacionalcatòlic. Amb Dones Lliures, La Voz Ahogada reconstrueix una part d’història commovedora i real mitjançant la qual el públic podrà aprendre, commoure’s i riure. On les lluites d’aquelles que van venir abans encara viuen, i on el seu esperit ressona en el nostre.
