El grup de quatre activistes de l’organització NoPhotoZone s’afanyava a posar en bosses de plàstic els documents escampats per diverses sales i passadissos de la presó de Sednaya, als afores de Damasc. Eren finals de desembre i a Damasc hi feia fred. La boira envoltava la presó.
Pocs dies abans, el fins llavors president Bashar al-Assad havia fugit de Síria després d’una ofensiva llampec de les forces opositores. Els rebels havien obert les portes de les presons del règim i milers de sirians s’havien llençat a buscar-hi els seus familiars arrestats o desapareguts, en les cel·les i entre la documentació. Sense ordre, amb frenesí. Molts dels papers havien quedat tirats de qualsevol manera. D’altres, destruïts.
Durant dues setmanes, els voluntaris de l’organització NoPhotoZone –dedicada entre altres al suport dels familiars de persones preses i desaparegudes– van recollir els documents amb paciència i van portar-los en cotxe a un lloc segur. Quan els van haver recol·lectat del tot, van omplir dos camions i els van entregar a les noves autoritats del país. Era de vital importància salvar-los. Esperaven que la informació recollida en aquelles pàgines pogués canviar la vida de moltes persones. Que portés pau a moltes llars sirianes.
El dolor per la desaparició d’un familiar es renova cada dia i passa de generació en generació. Sense la constància documental de la mort, sense un cos, sense una tomba on poder visitar l’ésser estimat, les persones no aconsegueixen completar el procés de dol. El dubte persisteix: I si la persona desapareguda continua viva?
El dolor per la desaparició d’un familiar es renova cada dia i passa de generació en generació. Sense la constància documental de la mort, sense un cos, sense una tomba on poder visitar l’ésser estimat, no es pot completar el procés de dol
A Síria, són poques les famílies que no pateixen aquest dol interromput. El 2021, Nacions Unides estimava en 130.000 les víctimes de desaparicions forçades al país. Era una pràctica habitual del règim dels Assad, des que Hafez, pare de Bashar, va prendre el poder en un cop d’estat a inicis dels anys setanta. Quan el 2011 van començar les protestes pacífiques per demanar reformes al règim, les detencions de manifestants i opositors es van multiplicar.
És una incertesa que coneix bé Malak Audeh. Hi conviu des de fa més d’una dècada, des del 2012, quan els seus fills Mohamed i Maher van ser arrestats per les forces de seguretat. Al primer, de 19 anys, el van capturar quan intentava desertar de les forces militars, obligades des de l’inici a reprimir amb violència les manifestacions dels seus conciutadans. El petit va desaparèixer uns mesos després, quan els serveis d’intel·ligència se’l van emportar de l’escola i el van relacionar amb la deserció del seu germà, explica la mare.
Audeh no té massa esperances que el fill gran encara és viu. El van ferir durant la captura i no en va saber res més. En canvi, sí que va tenir notícies d’en Maher, el 2014, per mitjà d’un pres alliberat. Estava bé, en un centre de detenció a Kafr Sousa, als afores de Damasc. Des de llavors conserva la il·lusió de retrobar-lo, malgrat no va aparèixer quan al desembre es van buidar les presons, després de la caiguda del règim d’Al-Assad.
El 2021, Nacions Unides estimava en 130.000 les víctimes de desaparicions forçades al país
Ella mateixa coneix bé les entranyes del sistema repressiu d’Al-Assad, ja que va patir dos arrestos. El 2017 va fugir a Turquia. Allà va conèixer un grup de dones en la seva mateixa situació. Compartien el dolor, s’acompanyaven i s’havien organitzat en una associació que exigia conèixer el destí dels seus familiars. Families for Freedom, es deien i no els tremolava la veu a l’hora de denunciar públicament les desaparicions forçades a Síria. S’hi va unir.
Presons buides
Quan es van obrir les portes dels centres de detenció, les ciutadanes sirianes pensaven que en sortirien milers de presoners. No va ser així. “Vàrem quedar xocades pel nombre de persones que van sortir de les presons després de la caiguda d’Al-Assad”, recorda Audeh. “N’esperàvem moltes més. A més, molts dels qui van sortir, eren presoners recents, dels anys anteriors. N’hi havia pocs que haguessin estat arrestats durant el 2012 o 2013. D’entre tots els casos que porta Families for Freedom, només en vam poder resoldre dos”.
Coneguda com un escorxador humà, la presó militar de Sednaya, a una trentena de quilòmetres de Damasc, era el màxim símbol del règim de terror que el clan Assad i el seu aparell repressor havien imposat a la ciutadania.
Una de les que també va romandre desolada va ser Amal Shabta, de 35 anys. El seu germà Mohamed va ser arrestat l’abril del 2013, en un punt de control situat a l’entrada del camp de refugiats palestins de Yarmouk, als afores de Damasc, llavors assetjat per les tropes del règim. Els primers anys va estar reclòs a la presó d’Adra, però cap al 2018, la família va saber que l’havien traslladat a Sednaya. “Quan m’ho van dir, vaig entendre que l’havia perdut, que no veuria més en Mohamed. Tothom sabia que els qui hi entraven, no en sortien. Tenia aquesta certesa, però sense perdre l’esperança de trobar-lo entre els presoners alliberats, o descobrir què li va passar”. No va tenir èxit.
Coneguda com un escorxador humà, la presó militar de Sednaya, a una trentena de quilòmetres de Damasc, era el màxim símbol del règim de terror que el clan Assad i el seu aparell repressor havien imposat a la ciutadania. Segons una investigació d’Amnistia Internacional del 2017, ja llavors milers de persones hi havien estat executades, en molts casos a la forca. Les seves restes estarien en fosses comunes repartides per tot el país, algunes d’elles ja identificades. Organitzacions com la Comissió per la Justícia Internacional i la Rendició de Comptes fa anys que documenten amb imatges de satèl·lit i testimonis la seva existència i ampliació.
Les presons han estat obertes, però on està la gent?
Segurament, moltes respostes, les podrien aportar els carcellers dels nombrosos centres de detenció repartits per tot el país. O els autors reconeguts de massacres. Molts van fugir del país durant la caiguda del règim, però d’altres han seguit o segueixen dins el país. Hi ha constants denúncies a xarxes socials sobre la impunitat amb què encara es passegen arreu. Shabta no entén per què les noves autoritats no els han arrestat encara. “Són els únics que saben què va passar. No es tracta només de detenir-los per a la rendició de comptes, sinó perquè siguin els protagonistes d’unes investigacions que ens permetin saber la veritat”.
“Les famílies se senten traïdes, en alguns casos. Les presons han estat obertes, però on està la gent?”, afirma Diala al-Masri, periodista, investigadora i membre de l’organització siriana NoPhotoZone a Damasc.
Hi ha constants denúncies a xarxes socials sobre la impunitat amb què els autors reconeguts de massacres encara es passegen arreu. Shabta no entén per què les noves autoritats no els han arrestat encara. “Són els únics que saben què va passar”
Fundada per l’advocada i activista Noura Ghazi, fins a la caiguda d’Al-Assad, NoPhotoZone era l’única organització que intentava buscar respostes dins la zona controlada pel règim. Era una tasca molt perillosa, explica la Diala: “Abans, amb el règim, aconseguíem informació sobre els desapareguts per mitjà de confidents al Tribunal Militar, a les diferents branques de les Forces de Seguretat, als hospitals, dins la policia… Al tractar-se d’un tema tan sensible, no podies recórrer massa sovint a la mateixa persona, perquè la posaves en perill”.
Era una feina que a més confrontava els interessos dels oficials dels centres de detenció i dels serveis d’intel·ligència, la mukhabarat, que sovint es lucraven oferint informació i falses promeses a les famílies dels absents, fins i tot xantatjant-les. A la mateixa Audeh, li van estafar milers de dòlars entre oficials i advocats, durant la recerca dels seus fills. NoPhotoZone acompanyava les famílies en el procés de cerca per evitar que els passés precisament això.
No s’aconseguien resultats espectaculars, “però era alguna cosa”, diu la Diala. Ara que amb el canvi de govern, moltes institucions funcionen a mig gas i molts empleats han quedat al carrer, continuar donant resposta a les famílies sobre el destí dels desapareguts ha esdevingut un repte. “Ara estem bloquejades, esperant. Cal construir una nova relació de confiança amb les noves autoritats. El nostre advocat està negociant perquè ens deixin entrar als Tribunals Militars. Pensem que moltes respostes estaran allà, en les ordres d’execucions”.
Després d’unes primeres setmanes de caos, les autoritats encapçalades per l’ara president interí Ahmed al-Sharaa finalment van prohibir l’accés lliure a presons i centres de detenció
Tot i això, lamenta que molta documentació s’hagi perdut, en incendis provocats o fins i tot pel pillatge. “Molta informació digital ha estat robada, per exemple tots els discs durs i ordinadors de Sednaya”, explica la Diala. Després d’unes primeres setmanes de caos, les autoritats encapçalades per l’ara president interí Ahmed al-Sharaa finalment van prohibir l’accés lliure a presons i centres de detenció.
Necessitat de veritat
L’organització de la Diala fa sessions grupals amb les famílies per parlar del que està passant i acompanyar-les en el nou període. “Fem de pont, expliquem què necessita la gent”. I té clar que cal col·laboració en la matèria amb les noves autoritats: “Ara, els empleats del govern tenen les dades i, per tant, els demanem a ells que ens donin respostes”.
És també el que van demanar Audeh, de Families for Freedom, i representants d’altres organitzacions de familiars, durant una trobada amb Ahmed al-Sharaa el passat febrer. “Vam demanar-li una investigació per saber la veritat sobre els nostres familiars i, sobretot, la necessitat de transparència sobre els passos fets i els resultats. Volem ser partícips del procés. També vam requerir la creació d’una institució pública per a la recerca dels desapareguts i col·laboració amb els organismes internacionals que estan treballant en el tema”, explica l’activista.
“Tampoc volem que s’expedeixin certificats de defunció si no es té la certesa absoluta sobre la mort”, recalca. I té sentit la demanda: el 2018, en un intent de rebaixar l’atenció sobre el tema, el règim va començar a registrar milers de presoners com a morts, tots per suposades causes naturals. Uns pocs dels llavors declarats morts, haurien sortit de presó després del 8 de desembre de 2024.
Finalment, les famílies reunides amb Al-Sharaa van demanar garanties de no repetició, perquè ningú hagués de tornar a passar pel mateix.
El president interí es va comprometre a convertir aquesta lluita en una de les prioritats del seu govern i va anunciar la intenció de crear un organisme especialitzat. Va acceptar les propostes de les famílies. Tot i això, l’organització Families for Freedom considera que hi ha una certa demora en l’aplicació dels passos. La intenció és continuar pressionant les autoritats i ja han demanat una nova reunió amb el govern.
Per a l’advocat i activista Mazen Darwish, expert en justícia transicional, “fins ara, hi ha molt bones paraules i bones intencions, però falta confiança, sobretot després de la declaració de la Constitució”. Després d’un suposat procés de diàleg nacional molt criticat per la seva poca previsió i profunditat, el nou president va aprovar una carta magna que no ha estat fruit de cap procés participatiu real. “Es parla de justicia transicional, però als articles 48 i 49 s’enfoca només a crims comesos per l’entorn del règim. Sabem que les forces d’Al-Assad són responsables del 80% dels crims contra la humanitat a Síria, però això no vol dir que el 20% de les víctimes no mereixin la veritat ni hagin patit crims. Cal rendició de comptes per a tothom”.
Es parla de justicia transicional, però als articles 48 i 49 s’enfoca només a crims comesos per l’entorn del règim. Sabem que les forces d’Al-Assad són responsables del 80% dels crims contra la humanitat a Síria, però això no vol dir que el 20% de les víctimes no mereixin la veritat”, considera l’advocat i activista Mazen Darwish
Cal recordar que fins a la presa del poder per part de faccions rebels, Ahmed Al-Sharaa era el líder de Hayat Tahrir al-Sham, un grup armat opositor, hereu d’Al-Qaeda. Malgrat haver-se’n desmarcat fa anys i haver enviat senyals de pragmatisme i obertura, la seva milícia ha estat acusada de nombrosos abusos i violacions dels Drets Humans.
En opinió de Darwish, “el tema dels desapareguts és un dels més importants quan parlem de justicia transicional i del futur del país. No hi ha gairebé cap família que no ho pateixi o ho hagi patit. Cal cooperació entre ministeris i també amb la societat civil i les organitzacions internacionals… Sinó, no acabarà. Ningú s’oblidarà del familiar desaparegut. Costarà temps, però hem d’estar oberts i unir les nostres forces. Crec que tenim moltes possibilitats”.
Hi coincideix la Diala al-Masri, de NoPhotoZone: “El procés per a la recerca dels desapareguts continuarà obert molt de temps. Alguns dels absents no estan registrats, per exemple, si els van assassinar a un control de pas i els van enterrar immediatament. Caldrà obrir fosses, fer investigació forense, proves genètiques, etc”.
Mentrestant, les famílies de les víctimes continuaran reivindicant el dret a saber i acompanyant-se en aquest procés. Ara ho fan a través de la Tenda de la Veritat. És tracta d’una carpa que mouen per diferents localitats. És un espai de trobada i reivindicació. Hi comparteixen el dolor, discuteixen noves accions i demandes i hi construeixen història. Història compartida. Perquè no s’oblidi als seus familiars. Perquè finalment se’ls trobi. I puguin, tots, descansar en pau.
