Jo no em considerava dissident quan vivia en el poble. Només coneixia el cas d’una dona lesbiana i ni tan sols era d’allà. Quan vaig arribar a la ciutat i vaig trobar gent com jo, vaig saber com era”, explica Raquel Sorribes, nascuda a un poble agrícola de la Plana Baixa. El seu és un testimoni habitual entre les persones LGTBIQA+ nascudes a entorns rurals o periurbans. La manca de referents propers sovint es veu suplida per altres que arriben a través dels mitjans de comunicació, i que sistemàticament situen les vides queer a les ciutats, tal com assenyala l’antropòleg Bernat Aragó Navarro, a partir dels relats que analitza en el seu article De ‘marica de poble’ a la gran ciutat: una aproximació al sexili (Universitat Rovira i Virgili, 2020).
El terme sexili, encunyat pel sociòleg Manolo Guzmán en 1997, fa referència a la migració d’una persona del col·lectiu LGBTIQA+ a un nou lloc de residència per a poder viure lliurement la seua identitat de gènere o orientació sexual, escapant, per exemple, de legislacions repressives amb tota identitat no heteronormativa. També s’aplica a l’abandonament de l’entorn rural en direcció a les comunitats LGBTIQA+ urbanes consolidades pel desig d’allunyar-se d’una família que les rebutja o per una cerca d’anonimat, tal com exposa Aragó Navarro al seu estudi.
Sense negar el sexili del camp a la ciutat com a fenomen dins del col·lectiu, no són poques les veus que qüestionen aquesta visió de l’urbs com a espai de plenitud per a les dissidències sexuals i de gènere, paral·lela a la concepció de l’entorn rural com a irremeiablement hostil. L’investigador Danny Barreto, per exemple, assenyala com aquesta dicotomia en part se sosté en narratives urbanes que tendeixen a ignorar les experiències de les persones de l’entorn rural, que potser prioritzen altres estratègies per viure la seva dissidència.
Bernat Aragó Navarro també parla de la “promoció d’una identitat gai concreta i individualista”, encaixada en el nínxol que el capitalisme rosa li ha esculpit, i que es revela com a “incompatible amb la ruralitat”. Entre les conseqüències, hi ha la dificultat de trencar amb un “cercle viciós” mitjançant el qual les migracions de persones LGBTIQA+ als entorns urbans deixen els pobles sense referents, i aquest buit esperona al seu torn més desplaçament a la ciutat.
De galícia a la Serrania
Ara fa un any, el tercer cap de setmana de juny, la localitat de Xelva, capital de la comarca de la Serrania, es va omplir de les activitats pròpies d’un festival cultural: concerts, contacontes, xarrades, danses i música popular, tallers artístics, un sopar a la plaça major… Raquel Sorribes va ser una de les assitents d’aquella cita, que va tenir aspectes que se sortien del normatiu en aquesta mena d’esdeveniments: un show de drag, una xerrada sobre identitats no binàries o reinterpretacions de l’art i la música populars des d’una perspectiva queer o dissident. Així naixia el festival Serrana Cuir, articulat entorn d’una premissa clara: celebrar les dissidències sexoafectives i de gènere a l’àmbit rural.
Deu anys abans, havia tingut lloc la primera edició del festival Agrocuir da Ulloa a Monterroso, un poble de Lugo, a Galícia. La iniciativa feia convergir la reivindicació de les identitats queer amb problemàtiques que travessen el camp gallec, com ara el despoblament o les agressions al territori. Prompte va esdevenir una referència tant dins com fora de l’Estat espanyol quant a celebracions de l’orgull LGBTIQA+, i ha servit de reclam perquè més persones s’allunyen de les ciutats en cerca d’una forma de vida més vinculada a la natura. Igual que altres iniciatives d’oci, l’Agrocuir va aturar la seua activitat durant els anys de la pandèmia. L’assistència va ser massiva a l’edició de la represa, en 2022, tant que va tensar excessivament els límits del festival. Per a 2023, es van establir una sèrie de mesures de decreixement: reduir la programació i el pressupost, limitar la promoció per xarxes socials… I també fer una crida a les persones que hi acudien des d’altres indrets llunyans a desplegar iniciatives similars al territori propi.
L’antropòleg Bernat Aragó Navarro creu que el capitalisme rosa ha promogut “una identitat gai concreta i individualista” i que es concep com a “incompatible amb la ruralitat”
Entre les assistents a aquella edició, hi havia unes quantes membres de La Gavella, un col·lectiu valencià de “persones LGBTIQA+ i aliades” amb una trajectòria consolidada en projectes relacionats amb la sobirania alimentària, els feminismes i altres moviments polítics transformadors. La proposta de l’Agrocuir da Ulloa va ser l’espurna que acabaria encenent el llum: per què no fer un agrocuir al País Valencià?
Entre les membres de La Gavella, hi ha qui viu a València i qui viu a pobles menuts, però totes comparteixen “la inquietud d’allunyar-nos de les inèrcies productivistes de la ciutat” així com “la necessitat de generar comunitat entre totes” explica Eugeni Peris, membre del grup motor del Serrana Cuir. Per això, des d’un inici van tindre clar que no es tractava de reproduir només l’aspecte formal de l’Agrocuir, sinó d’emular la seua proposta política. “La ruralitat, amb tots els seus problemes, té altres lògiques pel que fa a les relacions entre persones, o a l’ús de l’espai públic” afegeix Peris, que actualment viu a Olocau, a la comarca del Camp de Túria. “Per tant, el festival realment és un pretext per a començar a construir una comunitat queer rural com la que han aconseguit generar a Ulloa”.
Aquest objectiu, però, contrasta amb una narrativa preponderant, que vincula la realitat LGTBIQA+ amb l’entorn urbà. En aquests relats, la ruralitat és el punt d’origen o fins i tot d’escapament de les persones amb identitats dissidents i la ciutat, en canvi, l’espai on aquestes trobaran “el seu lloc” i podran gaudir d’una existència plena i segura. En els nombrosos matisos que omet aquest reduccionisme rau el potencial polític de projectes com l’Agrocuir o el Serrana.
Tal com explica Eugeni Peris, trencar amb aquest relat hegemònic sobre la ruralitat és un dels pilars del Serrana Cuir: “Hi ha moltes persones que han viscut experiències de violència als seus pobles i això s’ha de visibilitzar. Però, per a nosaltres, és la ciutat la que ens sembla hostil amb els seus ritmes depredadors”, remarca. “En els pobles –continua Peris– hi ha moltes coses a treballar: ací les violències tendeixen a ser sobretot simbòliques i demanen anar a poc a poc. Però, per exemple, el fet que tothom ací es conega fa més difícil que es transgredisquen certes barreres. Ací probablement no et peguen una pallissa, però potser a la ciutat sí”, opina. “El sexili és una realitat, però també ho és la de la gent que roman o bé torna als seus pobles com a acte polític, per a transformar des d’allà. L’Agrocuir té aquesta òptica i nosaltres la compartim”.
Per què un festival?
Com encaixa la idea de fer una festa en un projecte de reapropiació de la ruralitat com a indret vital per a persones d’identitats dissidents? Tal com ho explica Marta Maicas, també membre de La Gavella, “en un procés de creació de xarxes i comunitat, els espais d’oci i cultura són molt importants, i per això també ens vam decidir a apostar per aquest format”. Tal com detalla Maicas, el bagatge acumulat en projectes anteriors els va donar prou confiança per a mamprendre l’organització de l’esdeveniment, amb una sèrie de principis rectors derivats de la militància política del col·lectiu.
La reivindicació de la diversitat afectivosexual, de gènere i relacional a l’entorn rural ocupa un lloc primordial en la filosofia del festival, amb una programació de propostes travessades per la dissidència o la ruralitat o, millor encara, per totes dues. “És clar que no demanem carnets”, apunta Marta Maicas, tot i que matisa que “el nostre ideal serien propostes pertanyents a la ruralitat, del País Valencià i vinculades al col·lectiu LGTBQI+, però no és tan fàcil trobar-ne que responguen als tres criteris. Així que entren en joc altres factors, com l’ús del valencià, un enfocament subversiu pel que fa a la música i la cultura tradicionals…”. En aquesta línia, la cantant andalusa Carmen Xía, el duet valencià Palmer, l’artista de Valladolid Dulzaro o el grup català Las Marikarmen van figurar entre els noms protagonistes del primer cartell del Serrana.
L’aposta per la transversalitat també va guiar les decisions quant a la programació, amb activitats per a totes les edats i d’accés lliure, com ara espectacles teatrals, contacontes o àpats populars. “Em va alegrar molt veure tot de gent gran del poble posant taules per a sopar a la fresca la nit dels concerts”, explica Ana Vázquez, originària del barri del Grau de València, i que viu a Xelva des de 2013. Aquell any s’hi va traslladar per posar en marxa un projecte agroecològic que finalment es consolidaria en La Dula Serrana, associació que va nodrir de productes locals els àpats del festival. Per tant, la sobirania alimentària i la defensa del territori també es troben entre els principis del Serrana Cuir, així com l’aposta per l’autogestió.
L’organització del Serrana ha comptat amb un destacat suport per part de l’Ajuntament de Xelva –governat des de fa dos legislatures per Esquerra Unida–, que va acceptar de bon grat la proposta i hi ha participat sobretot en qüestions de logística i cessió d’espais, tant per a albergar activitats com per acollir assistents de fora del poble. Tanmateix, des d’un inici, les organitzadores del festival van tindre clar que no volien dependre de l’administració, sinó bastir un projecte en clau col·lectiva. Aquesta posició implica reptes considerables pel que fa al finançament, la contractació d’artistes o la gestió del voluntariat: “Amb la gent amb qui parlem perquè vinguen al festival, sempre posem damunt la taula que no som una empresa, ni comptem amb cap mena de patrocini o subvenció. Per descomptat, no volem precaritzar encara més la vida de les artistes, però aquesta és la nostra realitat i la nostra aposta. Qui vulga dur una proposta artística o cultural al Serrana, ha de ser conscient d’on som i del fet que aquest festival el fem entre totes i, per tant, ha de voler contribuir-hi també” explica Marta Maicas.
Per a sufragar les despeses de la cita, l’organització del Serrana va crear les figures d’Amiguis i Reinonis, que permetien fer aportacions econòmiques segons les possibilitats de cadascú, i que van tenir una acollida més gran de l’esperada. Tot i que, com ja s’ha comentat, l’accés a les activitats del festival era lliure, aquestes contribucions es feien mitjançant un procés d’inscripció prèvia que permetia controlar el volum de persones que acudirien al festival, i evitar desbordar el poble. D’igual manera, la crida a participar com a voluntariat durant el cap de setmana també va ser entomada amb ganes per les assistents al Serrana, tant si eren gent del poble com forastera.
Gràcies a aquest compromís per l’autogestió, la cita va tirar endavant amb gran èxit de participació, si bé l’equip organitzador reconeix que l’envergadura del projecte els va comportar una càrrega excessiva en termes de salut mental. Marta Maicas, malgrat tot, posa un exemple de com de bé poden eixir les coses quan d’una empresa col·lectiva se’n fan càrrec les mateixes persones participants: “Durant els concerts de dissabte, persones de l’equip municipal van lloar com estava de neta la plaça, tenint en compte el volum de l’esdeveniment. Pot semblar una anècdota, però veure que tothom havia integrat els principis que nosaltres teníem present en plantejar el festival, com ara tenir cura de l’espai, em sembla molt significatiu de com podem generar comunitats que es cuiden elles mateixes i de l’entorn”, argumenta.
Xelva no és un barri de València
Xelva, amb una població de vora 1.700 habitants, es troba només a una hora de València. Coneguda per les rutes naturals i culturals que poblen el seu terme, és una destinació habitual d’excursions de diumenge des de la capital. D’altra banda, tot i que diverses membres de La Gavella viuen en pobles de la Serrania o en comarques limítrofs, els vincles amb la ciutat són forts, i la possibilitat que el festival s’omplira d’urbanites, era ben real. “Una de les nostres pors era traslladar ací tant la gent com les dinàmiques de València, i un poc d’això va passar” explica mig rient Eugeni Peris. “Per descomptat, el festival és obert a tothom, però el que intentem generar és un circuit al marge de les lògiques urbanes”, afegeix.
La tardor de 2024, La Gavella va promoure el Primer Aplec de Col·lectius Cuir Rurals del País Valencià, on es van ajuntar al voltant d’una desena d’espais militants de comarques com el Maestrat, la Plana Alta, la Vall d’Albaida, l’Alcoià o el Comtat
En aquesta línia, tot i que l’organització no pensa que es troben en el punt d’haver d’encetar mesures de decreixement, com en el cas de l’Agrocuir da Ulloa, sí que es mantenen fermes en el propòsit que la ruralitat siga protagonista. “Les decisions que estem prenent per a futures edicions van orientades a vincular-nos molt més a la comarca”, explica Maicas. “Enguany, per exemple, hem passat de ser nou persones de l’equip organitzador a ser-ne catorze, totes elles de Xelva o d’altres pobles de la Serrania. Continuem treballant amb col·lectius amb qui ja vam col·laborar l’any passat, com ara el grup de dones teixidores de Xelva o La Dula Serrana, i també hem comptat amb Xelva per Palestina, o un grup de dansaores de Titaigües… És a dir, busquem articular aquestes xarxes generadores de comunitat, no usar el poble com a mer escenari de l’oci urbà. I molta gent dels Serrans ja ens coneix i ens fa d’altaveu a la comarca” explica.
Aquesta cerca de vincles s’estén a iniciatives similars en entorns rurals. La tardor de 2024, La Gavella va promoure la celebració del Primer Aplec de Col·lectius Cuir Rurals del País Valencià, on es van ajuntar al voltant d’una desena d’espais militants provinents de comarques com el Maestrat, la Plana Alta, la Vall d’Albaida, l’Alcoià o el Comtat. La trobada va servir per a conèixer-se entre si, debatre i analitzar reptes i èxits de cada projecte, i encetar una xarxa de suport amb l’horitzó de poder d’articular respostes en comú als problemes i necessitats que travessen com a persones dissidents a la ruralitat.
Segona convocatòria
Superades les pors inicials a un possible rebuig de la proposta per part del poble, i amb unes quantes lliçons apreses quant als límits propis i la importància de les cures internes, el 3 de maig, l’equip organitzador del Serrana va presentar a Xelva la programació per a la seua segona edició, prevista per al 13 i 14 de juny. De nou comptarà amb propostes musicals que aposten per la subversió de ritmes i rols tradicionals, activitats per a públic de perfil divers, i una xarrada central que abordarà justament la qüestió del sexili.
Pel que fa a les expectatives de cara la nova edició del festival, l’equip organitzador aspira a una gestió més tranquil·la, amb la faena repartida entre més mans, i sobretot que més gent de Xelva i la comarca se sume a la festa. Mari Alós, de 41 anys, va marxar del poble amb 17 per a anar a estudiar, i va retornar a Xelva ara en fa tres. És una de les persones que enguany s’ha incorporat a l’organització del Serrana i considera fonamental que iniciatives com aquesta es duguen a terme als pobles: “Es tracta realment d’un exercici pedagògic molt gran, que ajuda a visibilitzar les dissidències a la comarca i a assentar referents”, afirma. I Ana Vázquez, de La Dula Serrana, que enguany també col·laborarà en el festival, comparteix aquesta visió: “Crec que el festival ha servit perquè molts joves s’adonen que aquesta mena de coses que poden fer-se ací. Al final, és important ser-ne conscients: saber que no cal anar a fer-ho tot a València”, conclou.
