La darrera vegada que vau estar a les fosques, probablement, la foscor no era completa: un fanal que s’entreveu per la persiana, un LED d’una televisió, o la pantalla d’un mòbil la trencaven. Avui, dins de les ciutats i també en altres entorns, no podem deixar enrere la llum.
La llum artificial no sempre s’acaba on volem: quan passa per l’aire, les molècules la dispersen més enllà de la seva direcció inicial, i quan xoca amb superfícies com rètols o parets, es reflecteix. Quan aquesta llum es malbarata, il·luminant zones on no és necessària o escapant cap a l’entorn, genera efectes adversos. En diem contaminació lumínica.
Malgrat que la dispersió de la llum és inevitable, l’origen de la contaminació lumínica és sobretot humà. Hem omplert les ciutats d’enllumenat innecessari, sense preguntar-nos per les conseqüències que té. El progrés urbà mal planificat opta per massa il·luminació, sovint de tonalitats blaves massa molestes. Una part important d’aquesta llum no il·lumina el previst, es perd i genera un gran malbaratament energètic i econòmic. Però, a més, es projecta cap al medi ambient i cap als nostres ulls: la contaminació lumínica trenca tant els cicles naturals de les espècies amb hàbits nocturns com els ritmes dels nostres cossos.
La solució a aquest problema no implica, per descomptat, eliminar tota font de llum, sinó fer-ne una tria més intel·ligent. Petites decisions amb criteri científic, totalment assumibles, poden reduir enormement la nostra petjada lumínica i com contaminem durant la nit. Ens hi juguem poder recuperar el nostre dret a la foscor, els cicles naturals i el patrimoni del nostre medi ambient i el seu cel nocturn.
En col·laboració amb Eduard Masana i Lola Balaguer, investigadores de la UB.
