Elba Mansilla (47 anys) és cooperativista de la Ciutat Invisible. Va viure de jove al barri de Sant Andreu de Palomar i va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va conèixer alguns dels seus companys de projecte a l’entorn de les assemblees de facultat de la UAB i de l’entitat estudiantil Alternativa Estel. Es va implicar en l’activisme de les cases okupades de Sants, a l’Hamsa, la Morada, la Freska i Can Vies, i, en paral·lel, va impulsar la constitució de l’associació cultural Arran del carrer de Premià, d’on sortirien els projectes Terra d’Escudella, la Ciutat Invisible i el centre de documentació Mercè Grenzner. Avui dia és membre de l’Àrea d’Economies Feministes de La Ciutat Invisible, que aquest mes de juliol celebra el seu vintè aniversari.
En quin context vau néixer?
La Ciutat Invisible va néixer fa vint anys a Sants, en un context molt marcat pels centres socials autogestionats, especialment espais okupats com l’Hamsa o Can Vies, que eren un laboratori d’experimentació per a l’esquerra anticapitalista. La primera passa va ser la creació de l’Associació Cultural Arran, al carrer de Premià, on vam explorar projectes com un bar restaurant, un taller de serigrafia, una llibreria-distribuïdora i el centre de documentació. D’allà neixen el Terra d’Escudella i el centre de documentació Mercè Grenzner. Aquestes experiències ens van fer veure que podíem professionalitzar algunes activitats sense caure en l’ànim de lucre, una idea que sovint topava amb els postulats dels espais alternatius, a diferència d’altres països com Alemanya o Itàlia, on els centres socials ja havien integrat formes de treball autoorganitzat.
Com decidiu fer el pas de crear la cooperativa? Suposo que us feia vertigen?
Va ser un procés gradual. Veníem de l’experiència de l’Arran, que va ser un laboratori d’experimentació per a nosaltres. A més, vam conèixer figures clau del cooperativisme, com en Ferran Aguiló de la Cooperativa Mon Verd, de la generació que havia lluitat durant la transició, la gent de l’Ateneu Llibertari de Sants o el Projecte A, un col·lectiu anarquista alemany vinculat a l’autogestió. Aquestes trobades i coneixences, juntament amb la nostra trajectòria en centres socials, ens van empènyer a crear un projecte més estable i professional, que va esdevenir La Ciutat Invisible.
Qui éreu les persones que vau fundar La Ciutat Invisible? Quines inquietuds us movien?
Érem un grup bastant homogeni, tallats per les mateixes tisores, com qui diu. Tots veníem del mateix barri, amb trajectòries activistes similars i una edat semblant. La nostra motivació era continuar desenvolupant projectes autogestionats a Sants, però amb més estabilitat que la que ens oferia el moviment de les okupacions. Som la primera generació que ens vam reconèixer com a precariat, repartíem pizzes, reposàvem al supermercat, i vam voler impulsar una alternativa al treball alienador de la marca Barcelona.
El vostre primer local va ser al carrer de Riego. Com el vau adaptar i quins van ser els primers usos?
“La llibreria no només ven llibres, sinó que vol facilitar l’accés al pensament crític, la ficció i l’imaginari gràfic, generant una comunitat al voltant del món del llibre”
Estàvem a la zona de la plaça d’Osca, un lloc estratègic per a nosaltres, perquè era on ja havíem treballat amb l’Arran i on hi havia altres projectes com el Casal Independentista de Sants-Jaume Compte. La idea principal era tenir una llibreria, que encara avui és el nostre element més visible i una finestra al món. A més, vam crear un taller de serigrafia per produir marxandatge per a col·lectius i un centre de documentació. La llibreria no només venia llibres, sinó que volia facilitar l’accés al pensament crític, la ficció i l’imaginari gràfic, generant una comunitat al voltant del món del llibre. Recordo que al local del carrer Riego també vam muntar un ciberlocutori, en un moment en què l’accés a la tecnologia era una necessitat emergent, tot i que va ser una inversió una mica ruïnosa per la nostra manca d’experiència tècnica.
El nom “Ciutat Invisible” és molt suggeridor. D’on ve aquesta elecció?
Del llibre d’Italo Calvino, que l’havíem llegit i ens va inspirar. Però també reflecteix el nostre desig de visibilitzar les “altres Barcelones”, les ciutats invisibles dels barris, les identitats subalternes i populars que queden amagades sota la marca Barcelona, la ciutat dels grans esdeveniments i la turistificació. Nosaltres ens sentim part d’aquesta Barcelona popular, la de la Rosa de Foc, la del Paco Candel o la del Josep Maria Huertas Claveria, i volem recuperar aquests capítols oblidats de la història de la ciutat.
A més de la llibreria, teniu altres àrees de treball que potser no són tan visibles. Què hi feu a les oficines del fons de la llibreria?
Hi tenim les nostres àrees de treball. D’una banda, oferim assessorament, consultoria i gestió per a associacions i cooperatives, especialment en àmbits com l’habitatge cooperatiu, comunitats energètiques o serveis. També tenim una àrea d’estudis cooperatius i comunals, on fem recerca en urbanisme crític, economia solidària i memòria cooperativa. Hem escrit els llibres “Les cooperatives obreres de Sants”, “Un barri fet a cops de cooperació” [Poblenou] i “La forja solidària d’un barri portuari” [Barceloneta]. A més, coordinem el postgrau d’estudis cooperatius amb l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona [actualment, Institut Metròpoli], que ja porta diverses edicions. Finalment, tenim una àrea d’economies feministes, on promovem la incorporació de la perspectiva de gènere en les organitzacions, amb protocols contra les violències masclistes i l’elaboració de reglaments de règim intern.
Després de 20 anys, sou vosaltres qui transmeteu coneixement a una nova generació. Com viviu aquesta responsabilitat?
“El fet de repensar-nos a partir de la nostra blanquitud també és el resultat del diàleg que tenim amb els moviments socials, que ens posa davant d’un mirall”
Hem passat d’un equip molt homogeni a diversificar-nos molt, tant en edat (ara tenim persones de 20 a 50 anys) com en gènere i origen. Aquesta diversificació és una estratègia per enfortir el projecte i donar resposta a les demandes de la societat, com la perspectiva de gènere o la inclusió de comunitats diverses. Hem après de casos com el d’una sòcia que va marxar perquè no vam poder adaptar-nos a les seves necessitats com a mare, i això ens ha fet replantejar com fem front al relleu generacional i com garantim la sostenibilitat del projecte. El fet de repensar-nos a partir de la nostra blanquitud també és el resultat del diàleg que tenim amb els moviments socials, que ens posa davant d’un mirall, ens fem preguntes i busquem respostes.
Heu impulsat projectes com l’Impuls Cooperatiu de Sants o Coòpolis. Com viviu el suport i la relació amb les institucions?
És fonamental que preservem la nostra autonomia, sense vincular-nos a cap partit, però sí que volem influir en l’agenda política, per exemple, en les polítiques d’habitatge cooperatiu o en les comunitats energètiques. Creiem que calen més ajudes per consolidar projectes cooperatius de petita escala que generin ocupació de qualitat i resolguin necessitats locals. Per mi és una estratègia que no dista tant de la que ha desenvolupat el moviment feminista, de dir, nosaltres posem unes reivindicacions i plantejaments a l’agenda i des de les institucions assumeixen la responsabilitat que els pertoca.
I sobre l’escala, poden les cooperatives competir amb gegants com Amazon?
És un repte. Les cooperatives petites, sovint formades per dues o tres persones, són molt fràgils i tenen dificultats per créixer o implementar polítiques de cures. Les de major dimensió o les que treballen en xarxa, com els pols cooperatius, tenen més capacitat de resiliència. El problema escalar existeix, però es pot combatre amb la intercooperació i amb polítiques públiques que donin suport a projectes col·lectius i democràtics, més enllà de les grans empreses cooperatives que no sempre tenen una voluntat transformadora.
Hi ha qui diu que les cooperatives poden ser una forma d’autoexplotació. Com convenceríeu un jove de la idoneïtat d’aquest model?
“Hi ha gent que ha arribat al cooperativisme sense haver passat per l’economia mercantil, i això els hi dificulta posar-ho en valor”
Hi ha gent que ha arribat al cooperativisme sense haver passat per l’economia mercantil, i això els hi dificulta posar-ho en valor. És veritat que en cooperatives petites, la precarietat pot ser un problema si no hi ha una estructura sòlida, però el cooperativisme ofereix avantatges que l’economia mercantil no dona: contractes dignes, conciliació amb els estudis i una organització més democràtica. Jo els animaria a que comencin amb projectes autogestionats, com un grup de consum o una associació cultural, per experimentar abans de llançar-se a muntar una cooperativa. És important que assumim entre totes la responsabilitat col·lectiva per fer sostenible el projecte.
En quin punt esteu? Quins projectes teniu entre mans?
Estem molt enfocats en la transició ecosocial, acompanyant comunitats energètiques i ampliant la nostra incidència política perquè hi hagi més suport públic a aquestes iniciatives. També participem en el cercle d’economies feministes de Coòpolis, revisant organitzacions des de la perspectiva de gènere i de racialització. Hem investigat molt la memòria històrica des de 1870 fins a 1939, i ara estem centrant-nos en períodes històrics més recents, per extreure aprenentatges per al context actual de crisi democràtica i auge del feixisme. També estem explorant connexions internacionals, com amb Colòmbia o Jackson [els Estats Units], per aprendre de processos en contextos de desmilitarització, crisi ambiental o governs de l’extrema dreta.
Quin impacte heu tingut al barri de Sants? Com heu resistit els processos de gentrificació?
“Pensem, humilment, que hem contribuït a mantenir viu el teixit associatiu i cooperatiu de Sants, col·laborant amb projectes com la Lleialtat Santsenca, les Cotxeres, Can Vies o Can Batlló”
Pensem, humilment, que hem contribuït a mantenir viu el teixit associatiu i cooperatiu de Sants, col·laborant amb projectes com la Lleialtat Santsenca, les Cotxeres, Can Vies o Can Batlló. Hem resistit al barri gràcies a la xarxa i als projectes que ens han donat solucions per viure-hi. Veiem amb preocupació com la gentrificació expulsa molts veïns i veïnes de la ciutat. Tenim moltes companyes de lluita de barris com Gràcia que ja no viuen a Barcelona. A Sants també ens passa. Cada dia ve algú a la llibreria a buscar caixes per fer una mudança. La nostra estratègia ha estat romandre al territori, treballar en xarxa i recuperar la memòria històrica per enfortir la identitat col·lectiva.
Aquests dies celebreu el vintè aniversari. Com està sent aquesta commemoració i què teniu previst?
La celebració del vintè aniversari és un moment molt especial per reflexionar sobre el nostre recorregut i connectar amb la comunitat. Hem organitzat activitats durant tota la setmana, com una ruta cooperativa, les nits poètiques o la tarda de lectura tranquil·la, per diversificar formats i arribar als diferents perfils de la nostra comunitat. També estem preparant un cicle de pòdcasts, que s’han d’emetre a finals d’any, per fer més accessible la memòria cooperativa i els aprenentatges dels nostres projectes, amb l’objectiu d’arribar a noves generacions. De cara al futur, volem consolidar aquestes iniciatives i obrir espais de diàleg i construcció des de la perspectiva de les economies feministes i la transició ecosocial, per continuar teixint xarxes i enfortint el nostre impacte al barri i més enllà.
