Va néixer al si d’una família represaliada, atea i catalanista durant els anys àlgids de la postguerra, marcats per la misèria i la repressió franquista més brutal. Va aprendre des de ben petita els valors humanistes, amb un gran amor a l’educació, la cultura i la llengua. De fet, un dels dolors més grans per ella quan anys més tard hauria d’exiliar-se va ser el no poder parlar en català amb ningú, no poder manifestar aquesta part intrínseca de la seva identitat.
Des de molt jove, Cristina Farré va començar a militar al Partit Comunista d’Espanya Internacional PCE (i), grup maoista que defensa la independència dels pobles de la península Ibèrica, convençuda que el marxisme-leninisme era el pas necessari per guanyar la lluita al feixisme i contra les injustícies socials. Estudiant universitària de Psicologia, va haver de deixar la carrera ben aviat i passar a la clandestinitat quan, en una protesta a la Universitat de Barcelona, ella i uns companys van agafar el bust del dictador i el van tirar per la finestra.
Però això no la va pas aturar; amb el carnet de conduir nou de trinca, va recórrer Catalunya, l’Estat espanyol
i el francès fent militància de base pel seu partit. Amb la vintena acabada d’estrenar, la policia política del règim la va detenir i torturar a Madrid, i després va ser condemnada a presó.
Farré no creu que la militància, malgrat els sacrificis, l’hagi privat de res; tot el que volia fer i no va poder, ho ha fet més tard: “En cada moment he fet el que considerava que era millor. Tot ha valgut la pena”
Va passar un any al penal de dones d’Alcalá de Henares, on va continuar militant, fent feina de base i manifestant-se i reivindicant millors condicions per a les persones privades de llibertat. En sortir, ella i el seu company Manuel Valverde Valseca, un dels dirigents i ideòlegs més importants del PCE (i), van tornar a la clandestinitat, aquest cop
a Barcelona, on van tenir dues criatures. Amb molt pocs recursos econòmics, cada cop més feina i responsabilitats i la limitació terrible de qui és buscat pel feixisme, Farré va continuar endavant.
El PCE (i) s’hi oposava fermament a l’anomenada “Transició” espanyola. En paraules de Farré, “era una enganyifa que no solucionava cap dels problemes de fons i deixava al franquisme continuar viu. I jo, personalment, considero que continua viu encara ara”.
Per ella, amb l’excusa de la Transició s’han anat eliminant victòries i conquestes socials durament aconseguides. Considera que la derrota política voluntària recau en el cansament: el cansament de militar, l’esgotament de lluitar, l’abatiment de la por, l’afebliment del sacrifici: “El problema d’aquest país nostre és que mai no s’ha entès que per fer la revolució s’ha de pagar un preu; nosaltres teníem clar que podíem caure en qualsevol moment”.
El 1981 arriba a Algèria, on passarien els següents dotze anys amb l’estatus d’exiliada política, reconeguda oficialment per les Nacions Unides en virtut de la Convenció Internacional de Ginebra
Cap al final de la Transició, arran de la fortíssima repressió que van patir les persones i les organitzacions d’esquerres extraparlamentàries, Farré i la seva la família va haver d’abandonar la casa on vivien. El 1981 arriba a Algèria, on passarien els següents dotze anys amb l’estatus d’exiliades polítiques, reconegudes oficialment per les Nacions Unides en virtut de la Convenció Internacional de Ginebra. Allà va aprendre la lliçó més amarga de l’exili polític: la impossibilitat de canviar el món des del racó que més t’estimes. Al final, van haver de tornar a marxar el 1993, cinc anys després de l’inici de la Guerra Civil algeriana, quan la situació ja era insostenible.
Van haver de marxar a Colòmbia, un dels pocs països que va acceptar una família de nacionalitat espanyola que també tenia documentació de refugiades. Allà va donar classes a l’Aliança Francesa i a la Universitat Tecnològica de Bolívar. Desgraciadament, la violència provocada per l’explotació d’Occident
i tràfic de droga els va obligar a buscar un nou racó de món.
Els últims dies de l’exili el van passar a Cuba, on els seus fills van anar a la universitat. Mesos més tard, després d’interminables negociacions amb el govern espanyol per la tramitació del seu passaport, aconsegueixen tornar, i l’any 1995 s’instal·len de nou a Catalunya.
Farré ha necessitat set anys per escriure els seus records, i encara un any més per poder publicar-lo, perquè no trobava editorials disposades a fer-ho. Al final, l’editorial Manifest Llibres va decidir involucrar-se en el seu esforç de reivindicació i recuperació de la memòria històrica.
Farré ha necessitat set anys per escriure els seus records, i encara un any més per poder publicar-lo, perquè no trobava editorials disposades a fer-ho
Farré explica que aquest exercici li ha permès veure de nou, a la seva ment, a totes les persones que l’han acompanyat al llarg de la vida. Com el “camarada el Maño”, que va lluitar contra Franco a l’exèrcit republicà, i va continuar fent-ho des de terres franceses com a maqui. O la seva mare, Herminia Agustín Bartolomé qui, mentre ella era a la presó, anava cada mes de Barcelona a Madrid a portar-li “menjar de debò” i passar-li informació d’amagat. O una mestra de primària del seu fill, una docent amb valors ferms i esperit dolç, l’única persona a qui va explicar qui era realment. O Luz Sánchez Custodio, exiliada també a Algèria, a qui va adoptar com a mare i com a àvia dels seus fills i qui, al seu torn, va adoptar-la com a filla i als infants com a nets. I així, tantes altres companyes d’arreu del món amb qui ha compartit vida i lluita.
Malgrat el seu esperit insubornable, cap al final del llibre Farré afirma que totes les revolucions del segle XX han mort per culpa de la mala aplicació dels valors polítics, la corrupció i, sobretot, l’imperialisme nord-americà. Però també diu que encara tenim l’esperança i la podem trobar en gestos com el del govern de Burkina Faso, fent fora el poder colonial francès en ple 2025, o en el record de Pepe Mujica.
Està fermament convençuda del seu camí i no canviaria res. “En cada moment he fet el que considerava que era millor. Tot ha valgut la pena, i ho tornaria a fer tot. Res s’aconsegueix sense lluita ni sacrifici”, reflexiona. Tampoc creu que la militància, malgrat els sacrificis, l’hagi privat de res; tot el que volia fer i no va poder, ho ha fet més tard. La clau, diu, és no sotmetre’s mai a la tirania.
