Kohei Saito (Tòquio, 1987) és autor d’Una nova manera de viure. El capital a l’era de l’antropocè (Tigre de Paper, 2022), que ha estat tot un best-seller al Japó. El pilar de la seva filosofia és una relectura ecològica de Marx que convida a qüestionar els fonaments del sistema per imaginar alternatives més justes i sostenibles. En un context marcat per la crisi climàtica i la manca d’esperança col·lectiva, Saito aborda qüestions com les limitacions del capitalisme verd, la intel·ligència artificial o el genocidi a Gaza, però també defensa el paper estratègic de la generació Z i el potencial transformador de recuperar la noció d’“el comú” com a horitzó polític.
Com definiries el “comunisme decreixentista” que proposes?
El comunisme decreixentista és una proposta que pretén fer front a la crisi climàtica provocada pel capitalisme. El capitalisme és un sistema d’expansió infinita: inverteixes diners, produeixes, vens, crees plusvàlua, i reinverteixes aquesta plusvàlua per produir cada vegada més. El problema és que el nostre planeta és finit, així que després de cert punt, és irracional continuar acumulant capital sense límits. Aquesta lògica és insostenible, com mostren clarament les problemàtiques mediambientals: estem produint i consumint massa i això ens condueix al desastre ecològic. Però, a més, quan l’únic objectiu és generar més benefici –si ens fixem en indicadors com el PIB–, acabem mercantilitzant béns i serveis essencials com l’aigua, la sanitat o l’educació. Es destrueixen parcs i biblioteques per construir, per exemple, centres comercials. Això genera infelicitat i desestabilitza la vida de les persones. A partir d’un cert punt, el creixement esdevé ineficient i causa més danys que beneficis. És, per això, que proposo el concepte del decreixement: una proposta per abandonar el PIB com a mesura de progrés social. Hem de posar el focus en el que és necessari i distingir-ho d’allò que no ho és. Això és radicalment diferent del capitalisme, que prioritza el que és rendible quan sovint el que és rendible no és pas el que realment necessitem.
El concepte ‘decreixement’ no és suficient per al que vols capturar?
Crec que per si sol no és suficient, és un concepte massa vague, que podria derivar en una mena d’estancament. Per això cal deixar clar que el decreixement és, abans que res, una crítica al capitalisme com a sistema d’expansió infinita. Ara bé, el decreixement no consisteix simplement a resignar-se a l’estat actual de les coses. Té més a veure amb imaginar una altra manera de viure, centrada en la cooperació, l’ajuda mútua o les cures. És per això que hi afegeixo el terme comunisme: no per reivindicar l’estalinisme, sinó per recuperar la idea d’“el comú”. És a dir, deïficar col·lectivament els béns i serveis bàsics que tothom necessita per viure. Així doncs, per què no garantim l’accés universal al coneixement, a la mobilitat o a la sanitat? Si creem una societat basada en l’abundància del comú, el model que en resultarà és radicalment diferent del capitalisme, que es basa en l’abundància de mercaderies i en la necessitat constant de diners. El comunisme decreixentista és un projecte d’abundància radical, però no de mercaderies, sinó de luxe públic.
A ‘Una nova manera de viure’ defenses que el decreixentisme no ha de significar austeritat o carències, sinó justament el contrari. Com seria això possible?
El decreixement implica, evidentment, reduir el consum excessiu. Probablement, mengem massa carn, massa sovint, o tenim més cotxes dels que necessitem. En lloc de tenir dos o tres vehicles, caldria fer ús del transport públic. És a dir, en conjunt, sí: hauríem de reduir el nostre consum i, en aquest sentit, el decreixentisme és un projecte que desafia el consumisme. Ara bé, això no implica necessàriament austeritat, sinó la creació de diferents formes d’abundància i de satisfacció. Això es veu clarament, per exemple, en el cas del fast fashion: el seu consum no necessàriament proporciona una satisfacció real. Hi ha una contradicció evident. En lloc de continuar amb aquesta forma ineficient de consumir cada cop més, el que cal és posar el focus en crear comunitat, en generar vincles i sentit de pertinença. Cal crear activitats més significatives on poder sentir-se reconegut pels altres i sentir que construïm col·lectivament alguna cosa que importi. Això dona més benestar, més sentit. Crec que això és justament el que necessitem en un moment marcat, no només per la crisi ecològica, sinó també per una desigualtat extrema i una profunda atomització social. El decreixement, en aquest context, és una invitació a viure d’una altra manera.
Proposes una relectura d’El capital de Marx des d’una òptica ecològica. Per què creus que és important recuperar Marx per abordar la crisi climàtica actual? I com és que fins ara no s’havia llegit Marx en clau ecològica?
Marx s’ha associat amb l’estalinisme i amb el model soviètic i això ha condicionat molt com s’ha llegit la seva obra. Des del moviment ecologista, se l’ha criticat per tenir una visió massa ingènua del progrés tecnològic, tot plantejant que el desenvolupament tècnic, especialment en el socialisme, garantiria automàticament una vida millor per a tothom. Des d’una perspectiva ecològica, aquesta visió ignora fins a quin punt la tecnologia pot ser destructiva. Això és també el que coneixem com la concepció productivista de dominació de la natura, característica de la teoria de l’emancipació de Marx. A més amb el fracàs dels soviets, molts van deixar de parlar de Marx i de socialisme. Això va generar dos problemes importants. El primer és que hem perdut la capacitat d’imaginar un món postcapitalista. Tothom reconeix que el capitalisme és una de les causes centrals de la crisi actual, però les contrapropostes que es fan són molt limitades: apujar una mica els impostos a les grans fortunes o alguna petita regulació ambiental sobre les emissions de carboni. Aquestes mesures no són suficients. Hem de qüestionar els fonaments del sistema, però ho hem deixat de fer. Parlem molt de neoliberalisme, però ja no critiquem el capitalisme. I això és un error greu. I el segon problema és que s’ha llegit malament Marx. Sovint s’ignora que la seva crítica del capitalisme també inclou una dimensió ecològica. He investigat especialment els seus quaderns inèdits, escrits en els darrers anys de la seva vida, on es veu com va fer una recerca intensa per comprendre la relació entre el capitalisme i la crisi ecològica. És en aquests textos on desenvolupa el concepte de fractura metabòlica: la desconnexió entre l’activitat econòmica i els cicles naturals. La seva proposta és intentar superar no només l’explotació dels treballadors per part dels capitalistes, sinó també l’explotació dels recursos naturals per part del capital. La seva proposta postcapitalista s’acosta molt al que jo anomeno comunisme decreixentista. Crec que aquesta és realment la visió que avui necessitem en l’era de la crisi ecològica.
Com expliques l’èxit del teu llibre al Japó?
Crec que molta gent està buscant alternatives. L’auge del populisme de dretes és, en el fons, una expressió d’insatisfacció profunda amb el sistema actual. Genera una crisi democràtica, sí, però també obre una finestra d’oportunitat. Precisament, perquè el populisme de dretes promet una transformació radical, també es pot obrir un espai per imaginar transformacions radicals del capitalisme des d’una perspectiva d’esquerres.
I això pot tenir un impacte real en el debat públic sobre el futur de la nostra societat i del planeta. El llibre ja té uns anys, i potser avui no defensaria exactament el mateix. Es va publicar en plena pandèmia i va obrir un espai nou per discutir idees radicals. Crec que això va donar esperança a molta gent. Va fer pensar: si això és possible al Japó, per què no ho hauria de ser també, per exemple, a Espanya? Aquest era un dels objectius. En el llibre faig servir molts exemples de Barcelona perquè volia encoratjar els lectors al Japó –que viuen en una societat força conservadora– a imaginar altres camins possibles: si a Barcelona poden fer-ho, per què no nosaltres? Hauríeu d’estar orgulloses, perquè aquest llibre va ser exitós gràcies a vosaltres.
De fet, dediques l’últim capítol del teu llibre a Barcelona i la presentes com una ciutat amb iniciatives destacables. Què valores positivament de la ciutat davant d’aquesta situació d’emergència i injustícia climàtica?
“El populisme de dretes genera una crisi democràtica però pot obrir una oportunitat per imaginar transformacions radicals del capitalisme des d’una perspectiva d’esquerres”
Històricament, el socialisme s’ha associat a models molt verticals i autoritaris, i això ha contribuït a crear-ne una imatge molt negativa. Amb aquest llibre, volia oferir una visió diferent: una proposta centrada en moviments horitzontals i democràtics que treballen per construir béns comuns. Aquest plantejament em va semblar molt en sintonia amb algunes iniciatives que he vist a Barcelona. Tot i que la ciutat pateix problemes greus com la gentrificació o el turisme massiu, hi ha hagut intents molt significatius d’organització veïnal i defensa dels drets dels llogaters, d’ocupació d’espais buits, de creació de xarxes de suport mutu. Quan hi vaig venir anteriorment, també em va sorprendre veure tants parcs, espais oberts, arbres… Coses que a Tòquio són molt difícils de trobar. Des d’una lògica capitalista, tot això pot semblar espai desaprofitat o ineficient. Per a mi, però, són espais comuns: llocs on la gent pot trobar-se, compartir, fer vida col·lectiva. Són realment importants. També em va cridar l’atenció la força que tenen aquí les cooperatives i l’economia social i solidària. Crec que aquesta tradició catalana ofereix una visió diferent respecte de com produir i treballar: tenint en compte les necessitats socials, però també el respecte als drets dels treballadors i la seva autonomia. Encara forma part del capitalisme, sí, però obre la porta a imaginar altres formes de vida.
També presentes la generació Z com a fonamental en la lluita contra la crisi climàtica. Quins potencials i quines limitacions veus en la joventut?
Quan escrivia aquest llibre, persones com Greta Thunberg eren molt actives en la lluita contra el canvi climàtic i vaig sentir-m’hi realment inspirat. Sense iniciatives com Fridays for Future o Extinction Rebellion, segurament no hauria acabat defensant el decreixentisme. En la meva anterior obra, només parlava d’ecosocialisme, però va ser en aquesta, Una nova manera de viure, on vaig començar a abraçar plenament la idea del decreixement. I això va ser perquè vaig aprendre de la generació més jove. La lectura que faig de Marx no hauria estat possible sense el moviment contemporani de justícia climàtica. Evidentment, no tota la joventut és conscient ambientalment, però sí que veig una actitud molt més oberta cap a idees decreixentistes. Les noves generacions han crescut en un context marcat per la precarietat i la desconfiança en les promeses del capitalisme. No han viscut mai una etapa d’expansió econòmica, no confien en la promesa capitalista perquè tot el que han vist és crisi financera, desastre psicològic o precarietat laboral. Això fa que estiguin més disposades a explorar alternatives. Ara bé, també hi veig riscos. Una qüestió que no abordo al llibre, però que avui em preocupa molt, és l’impacte accelerat de les tecnologies digitals. Si treballes a la universitat, veus com molts estudiants ja fan servir la intel·ligència artificial per llegir els textos, fer resums o processar la informació. Depenen massa de la IA. D’una banda, pot semblar eficient; però, penso que debilita la capacitat de pensament crític de la majoria dels estudiants. Això podria comprometre la possibilitat mateixa de generar pensament radical en el futur.
De fet, ara comencem a ser conscients que les intel·ligències artificials també tenen un cost ambiental altíssim. Creus que la tecnologia reforça inevitablement el capitalisme i la destrucció climàtica? Quin paper tindria en la societat que proposes?
Tinc una posició molt clara al respecte, perfecta per a les xarxes socials: la meva proposta és prohibir la intel·ligència artificial. És la nostra última oportunitat per aturar-ne el desenvolupament abans que sigui irreversible.
També planteges que el capitalisme verd és una il·lusió i que cap tote bag ens salvarà del col·lapse climàtic. Quins són els perills d’aquest ecologisme de mercat que promet salvar el planeta sense tocar els privilegis del Nord Global?
Aquest és, exactament, el gran problema. No s’estan qüestionant les desigualtats estructurals, ni el racisme sistèmic, ni la història colonial que sustenta l’abundància del Nord Global. Això és el que cal posar al centre. No n’hi ha prou amb reciclar, també cal prestar més atenció a les noves tecnologies perquè consumeixen enormes quantitats d’energia i de recursos. Si continuem fabricant més i més vehicles elèctrics, per exemple, estarem creant una nova forma d’imperialisme ecològic. I això no té cap sentit. És fonamental aprendre de la perspectiva del Sud Global. La manera com els pobles indígenes o certes cultures asiàtiques i africanes entenen conceptes com el benestar o el desenvolupament és molt diferent. Aquestes concepcions han estat sovint marginades per la lògica de la maximització de la rendibilitat. Per això és tan important recuperar la capacitat d’imaginar altres formes de viure. El meu rebuig al capitalisme verd parteix d’aquí: no deixa de ser una continuació del model actual. Podem fer-ho millor. Podem ser més creatius, generar més solidaritat, més justícia. I això, crec, és una proposta realment transformadora.
Connectes la crítica ecològica al capitalisme amb l’antiimperialisme. Quina lectura fas del genocidi del poble palestí?
“La intel·ligència artificial pot comprometre la possibilitat mateixa de generar pensament crític i radical en el futur”
Després de parlar durant anys sobre justícia climàtica, em va semblar evident que la mateixa estructura havia de ser aplicable al genocidi a Gaza. Per això em va decebre profundament comprovar fins a quin punt al Nord Global –i encara més a Alemanya, on visc actualment–, les elits són incapaces de parlar de justícia pel que fa a aquest cas en concret. Per molt que hagin estat reclamant justícia climàtica durant anys, això deslegitima completament els seus discursos. El problema del colonialisme i el del desenvolupament capitalista comparteixen una mateixa lògica: el monopoli de les terres i els recursos, acompanyat de l’eliminació de poblacions senceres. Tot això forma part de la història de l’acumulació primitiva, tant a Europa com també a Nord-amèrica. És, en essència, el que està passant avui a Gaza, però també a altres regions com Àfrica o el sud d’Àsia. És exactament el mateix problema que Marx ja assenyalava. Per això crec que és útil recuperar les seves idees: ell mateix havia cregut –de manera força ingènua– en el caràcter progressista del colonialisme britànic a l’Índia, però amb el temps va abandonar aquesta visió eurocèntrica. Avui dia continuem pensant que el capitalisme occidental és el camí cap al progrés o que aquest ha de venir de la mà de les tecnologies occidentals. Per tant, es manté la mateixa estructura. És per això que aprendre de les societats no occidentals i de les seves crítiques a l’eurocentrisme és tan important. És la condició de possibilitat de poder imaginar una justícia més universal i una sostenibilitat real.
