Jorge Remacha (Saragossa, 1996) és activista LGTBI i també en el Corrent Revolucionari dels Treballadors (CRT), historiador i docent de secundària a Saragossa. Enguany ha publicat Agrupémonos todes. Una breve historia de diversidad sexual y lucha de clases (2025, IPS Estat espanyol). Un llibre que aspira a ser “una petita guia per reflexionar sobre el present, prenent com a referència les experiències del passat”, apunta Remacha. L’obra recull debats existents al moviment obrer fa més de cent anys sobre com posar fi a tota discriminació cap a la diversitat sexual. La perspectiva feminista i qüestionar un model obligatori de família, les claus que assenyala.
Quines connexions hi ha entre les generacions en lluita per l’alliberament sexual i de gènere?
En el llibre busque els fils de continuïtat entre generacions que han lluitat per la diversitat sexual dins del moviment obrer.
“La història de les diferents generacions d’activistes és també la història de talls abruptes de la memòria per la repressió, com va passar amb de la Guerra Civil”
En els anys setanta els grups anticapitalistes intenten reprendre aquesta referència històrica anterior, traduint textos d’altres països i elaborant els seus propis. Però la història de les diferents generacions d’activistes és també la història de talls abruptes de la memòria per la repressió, la violència, l’opressió i les pèrdues, com va passar amb de la Guerra Civil espanyola.
Quin moment destacaries en l’abordatge de la diversitat sexual per part del moviment obrer?
El moviment obrer és el primer que s’atreveix a imaginar un futur alliberat de precarietat on les masses puguen desenvolupar la seua vida sexual en llibertat. En els anys vint, se segueix amb atenció què ocorre durant el trienni bolxevic, quan es despenalitza l’homosexualitat mentre en la resta del món es continua tractant com a patologia. Abans, però, s’havien produït altres debats que no es limiten al col·lectiu LGTBI, sinó que aborden com alliberar totes les persones d’un únic model de família i de les bases materials de l’opressió capitalista. Per això en el llibre s’analitza l’obra de pioneres com Eleanor Marx, Flora Tristán o s’aborden els debats que es van donar en les Dones Lliures en l’àmbit llibertari. Són referents que pensen com organitzar les dones treballadores, acabar amb la dictadura dins de la llar o reflexionar sobre l’amor lliure.
Expliques que també hi va haver repressió del col·lectiu LGTBI en sistemes que s’autodenominaven socialistes.
El cas rus és paradigmàtic: primer es despenalitza l’homosexualitat en l’any 1918 i després, en 1934, es torna a penalitzar, en un context d’ascens de l’estalinisme. S’envia la gent a camps de concentració i hi ha onades de suïcidis. Tot això es fa en nom del socialisme, una paraula que en la dècada anterior havia significat per a milions la possibilitat d’una sexualitat lliure. Per això, reivindique el marxisme que es va oposar a l’estalinisme i va lluitar contra la seua retallada de llibertats.
“Sempre trobem corrents crítics dins dels marxismes que intenten pensar la diversitat afectiu sexual i de gènere com a part de l’alliberament general”
Amb tot, la història del moviment obrer en relació amb la llibertat sexual i de gènere ha estat també una història de desacords que ha reproduït en massa ocasions els prejudicis de cada època. No pretenc justificar, ni dir que ha estat una història idíl·lica, però sempre trobem corrents crítics dins dels marxismes que intenten pensar la diversitat afectiu sexual i de gènere com a part de l’alliberament general.
Quines reflexions hi ha en el moviment obrer sobre les condicions materials i l’alliberament sexual de gènere?
Va haver-hi socialistes que van reflexionar sobre la família, l’esclavitud domèstica i la dictadura dins de la llar, que allunyaven les dones de la participació política, l’activitat creativa i el temps lliure. Volien transformar les relacions socials cap a la llibertat i la igualtat, però comprenien que no bastaven els discursos: feien falta infraestructures. La família no pot ser simplement abolida en la misèria; cal substituir-la per una altra cosa que siga millor: necessita un sentit comunitari i infraestructures com menjadors, bugaderies, escoles, sanitat pública i estendre-ho internacionalment perquè sigui permanent. I això també és una reivindicació LGTBI. Sense aquestes bases materials, la revolució s’asfixia i l’abolició de la família no té sentit.
Com va arribar l’onada de Stonewall a l’Estat espanyol?
En plena dictadura, també arriben els aires del Maig del 68 i de Stonewall. Arriba l’onada del Gay Liberation Front nord-americà, tot i que les primeres lluites no són sempre fàcils. A Catalunya neix el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (1975) que s’alia amb els partits polítics d’esquerres i amb el feminisme. Formà part d’un moviment per la llibertat sexual que aconsegueix la despenalització de l’homosexualitat (1978) i la seua pròpia legalització com a organització (1979). La Transició es fa amb gent a la presó per la seua sexualitat, organitzacions LGTBI i feministes il·legals i sense divorci legal fins al 1981 o l’avortament fins al 1985.
“Una part de l’esquerra que vol pactar amb els antics franquistes deixa de banda les demandes LGTBI i feministes, en nom de no ‘posar en perill la nova democràcia'”
Una part de l’esquerra vol pactar amb els antics franquistes i deixa de banda aquestes demandes, en nom de no “posar en perill la nova democràcia”. Una altra part de l’esquerra, que no es conforma i de vegades és més propera al 68, recupera debats sobre l’amor lliure i dona suport al moviment LGTBI.
Com es va produir el pas del moviment LGTBI revolucionari a un que s’integra al sistema?
En els anys setanta es produeixen debats entre una estratègia de demandes immediates –despenalització, educació sexual o tenir accés a l’habitatge–, que tenen un impacte directe en la vida de la gent, enfront d’una estratègia amb un horitzó revolucionari. Avui continua sent igual: uns sectors defensen petites reformes, uns altres la necessitat de superar el sistema capitalista. L’opció revolucionària requereix una connexió amb les lluites existents, perquè no es quedi només en una proclama maximalista. I requereix d’un front únic que unisca les lluites, mantinga l’hegemonia obrera i evite que la reivindicació de la llibertat sexual i de gènere quede aïllada o cooptada pel reformisme.
Hi ha qui pot pensar que en el capitalisme ja es pot aconseguir l’alliberament sexual i de gènere. Què els diries?
Els destins de l’alliberament sexual i de gènere, d’afectes i de la sexualitat han estat lligats a la lluita de classes perquè genera les possibilitats perquè emergeixen aquestes lluites per la diversitat. Unes possibilitats que no genera la dreta, que en molts dels moments històrics analitzats volia liquidar-nos. Durant llargs períodes de la història no s’organitzaran en espais dedicats exclusivament a l’alliberament sexual, sinó que des del socialisme es tracta com a part d’un alliberament global de les persones. No cal deixar de valorar les conquestes reals obtingudes en les darreres dècades, però són insuficients: avanços legals, materials i culturals, amb conseqüències directes en les nostres vides i fruit de la lluita social. Però també cal veure les seues limitacions: només un 15% dels països té matrimoni igualitari i encara hi ha setanta nacions on ser persona LGTBI és il·legal.
“Les llibertats sexuals i de gènere es debaten entre dues pressions: el creixement de discursos d’extrema dreta i el d’un capitalisme rosa que ens utilitza per justificar genocidis o polítiques antiimmigrants”
A més, que no siga il·legal en la resta dels països tampoc implica que no hi haja discriminació. D’altra banda, les llibertats sexuals i de gènere ara es debaten entre dues pressions: el creixement de discursos d’extrema dreta i el d’un capitalisme rosa que vol apropiar-se de les nostres lluites i mercantilitzar-les, i ens utilitza com a excusa per a justificar guerres, genocidis o polítiques antiimmigrants. En el cas de Palestina hem hagut d’eixir al carrer a dir alt i clar, no en el nostre nom. Aquesta tasca de construir un discurs que responga als missatges reaccionaris és part de l’estratègia que necessitem avui. En l’actualitat el capitalisme ens vol tornar a collar els caragols. I la disciplina de gènere els serveix d’eina per a garantir-ho, que ve amb tota mena de discursos de la dreta i l’extrema dreta. L’esquerra ha de pensar no sols en termes de diversitat, sinó d’un alliberament total de les persones. I això aplega totes lluites i ens acosta a referents que des del socialisme han pensat com alliberar les condicions perquè no hi haja un model obligatori de família. Un debat que, en la història del socialisme, ja va ser iniciat per Engels quan qüestionava la família com una de les bases del capitalisme.
Quina és l’aportació del llibre en clau de futur i de reflexionar sobre noves alternatives polítiques de llibertat?
Vivim un moment de crisi, de guerra imperialista i ofensiva ultradretana. Molts drets que semblaven conquerits són atacats, quan fa pocs anys a la majoria social li podia semblar que no hi havia opció de tornar enrere. Hi ha un debat obert en l’esquerra sobre com abordar tot això i el llibre vol aportar elements per aprofundir des de la història i des de les experiències internacionals. En aquestes condicions necessitem estratègies i debats per a desenvolupar les lluites socials, però també conservar la capacitat d’imaginar. L’epíleg del llibre es titula “Els nostres futurs comunistes” i reivindica precisament això: imaginar formes de vida, gèneres i sexualitats lliures per a les quals encara no tenim paraules. I fer-ho col·lectivament.
