Només és una qüestió de grau saber fins a quin punt el portaveu d’un exèrcit o d’un govern que comet crims de guerra —sigui quina sigui la seva denominació final— desplegarà en una entrevista un relat enverinat de mentides, distorsions o mitges veritats. Una propaganda que ofèn la vista, l’oïda i l’olfacte del públic que és coneixedor dels fets, i al qual lògicament no enreda pas perquè el que sabia prèviament l’havia immunitzat.
No hi troba gust perquè no s’ho empassa, però l’indigna el que diu l’entrevistat i li molesta que hagi disposat d’una tribuna per esplaiar-se, malgrat que sigui incapaç d’entabanar el públic que ja el tenia clissat. Però més enllà d’una primera reacció a flor de pell (és quasi el tacte que s’activa), el que l’inquieta seriosament és que altres parts de l’audiència no vacunades no rebin alhora, amb el verí, també l’antídot.
L’emissió d’una entrevista a 3Cat, en el programa Mésnit, al portaveu de l’exèrcit israelià, Roni Kaplan, el passat 18 de setembre planteja dilemes al periodisme. S’havia de fer l’entrevista? I si s’havia de fer, com s’havia de fer?
En la lògica d’aportar coneixement a un conflicte, a més de saber què fan els actors, convé saber què diuen sense perdre de vista que el que diguin serà part d’una estratègia comunicativa
En la lògica d’aportar un coneixement el més complet possible d’un conflicte, a més de saber què fan els actors, convé saber què diuen, què proposen i com legitimen les seves actuacions. Ara bé, si es perd de vista que el que diguin serà part d’una estratègia comunicativa al servei dels seus objectius polítics i militars, llavors retransmetre la seva propaganda més aviat esborrona l’enteniment de qui vol saber.
També és cert, però, que sovint l’entrevistat es retrata sol. Com en el judo, qui l’entrevista pot tenir l’habilitat o la sort que el mateix impuls —aberrant— de l’entrevistat tombi la credibilitat del seu propi verb. No obstant això, només passa per als ulls d’un cert públic. Tant si l’audiència té una idea prèvia ben moblada del conflicte com si no, si s’ha optat (o s’ha imposat) per fer l’entrevista, les preguntes haurien d’aportar elements crítics —dades i arguments— amb la política del grup que l’entrevistat representa, de manera que subministrin en paral·lel una certa dosi d’antídot.
L’antitoxina a vegades se subministra a continuació amb una altra peça —reportatge, anàlisi o una altra entrevista— no gaire allunyada. Més val això que res.
Durant l’entrevista no és fàcil compensar o neutralitzar el discurs del portaveu perquè el victimari és un autèntic expert en el seu terreny amb un profund dipòsit de toxines
En tot cas, durant l’entrevista no és fàcil compensar o neutralitzar el discurs del portaveu perquè el victimari és un autèntic expert en el seu terreny amb un profund dipòsit de toxines i, en comparació, la contrapart periodística disposa d’una farmàcia sempre en construcció.
En tot cas, fins i tot després de les millors preparacions, la quantitat d’antídot que s’aporta durant l’entrevista gairebé sempre fa curt per dos motius. El primer, perquè per molt inquisitiva i documentada que sigui la qüestió plantejada, el responent la pot esquivar amb una simple maniobra retòrica: “Això que diu vostè és interessant, no obstant encara ho és més que…” o “Entenc el que diu, però la qüestió en realitat és …”. I així s’escapa cada vegada que semblava atrapat entre la pregunta i la paret.
I el segon motiu: La repregunta per mirar que no fugi o per posar-lo en evidència pot fer-se una, dues o tres vegades, però no més, a risc de generar —per un cert públic dubitatiu— la percepció que l’entrevistat és agredit i conseqüentment generar un cert acostament al victimari. A més, al final, a cada repregunta tindrà una nova ocasió per recrear-s’hi. Cert que més val que hi hagi alguna rèplica, però inevitablement una part de la fórmula tòxica, si no tota, es propagarà.
Llavors, com resoldre el dilema: s’han de fer o no entrevistes a persones que justifiquen crims de guerra (o no de guerra)?
Fer entrevistes a persones que justifiquen crims de guerra (o no de guerra) és part del periodisme, sobretot, en una fase exploratòria del conflicte
Fer-los preguntes és part del periodisme, sobretot, en una fase exploratòria del conflicte. Fer preguntes i obtenir respostes, però, no implica necessàriament que l’episodi d’intercanvi de paraules hagi de ser difós en format d’entrevista. Com a alternativa, les respostes que es valorin pertinents per fer entendre el conflicte poden formar part d’un tot coherent —per exemple, un reportatge— que contingui altres elements, alguns dels quals desmentiran el que calgui i explicaran el que sigui pertinent.
El dilema no està a fer-ne o no fer-ne, sinó en si controlem o no el missatge global que transmetem amb una peça periodística —sigui la que sigui, del gènere que sigui— de la qual en som responsables. No hi fa res que dins la peça hi hagi declaracions execrables si queda demostrat que ho són. Es tracta de pensar en els efectes del que transmetem sobre públics amb diferents graus de coneixement i distintes aproximacions al conflicte en qüestió. No ens en podem desentendre.
Cal pensar en els efectes del que transmetem sobre públics amb diferents graus de coneixement i distintes aproximacions a un conflicte
Un cop s’ha pensat en els efectes, no s’han acabat les preguntes al periodisme: Quin objectiu tindria l’entrevista al portaveu d’un exèrcit o un govern com l’al·ludit? Per comprendre millor el que passa? No cal. Per deixar-lo en evidència per a major goig de les veus pacifistes? Ni cal ni està gens assegurat el resultat. Llavors, per què?
Servirà per deslegitimar els victimaris? Servirà per pressionar el govern i els partits perquè prenguin part contra el genocidi? Servirà per sensibilitzar addicionalment i mobilitzar la ciutadania? Per empènyer per l’alto el foc? Per aturar o reduir el sofriment de les víctimes?
Si alguna de les respostes és sí, no importa la forma, no importa el gènere periodístic, només importa que hi posem tots els sentits per aconseguir-ho.
