Als afores de Calais, en un dels molts coberts que puntegen els paisatges dels marges d’aquesta frontera oblidada, es troben any rere any centenars de nois, molts d’ells adolescents, que malmenen els primers somnis d’una joventut robada per l’exili. Fa entre tres mesos i dos anys que malviuen en aquests espais liminars, on el temps sembla suspès mentre esperen l’oportunitat de desafiar l’última gran frontera continental: la que separa l’Estat francès del Regne Unit.
En aquest indret ple de joves que caminen amb els ulls posats en els camions que hi ha a l’altra banda del tancat del recinte, Mohamed –no vam poder recollir el seu cognom– un txadià de 18 anys, procedent del districte barceloní de Nou Barris, ens interpel·la en sentir-nos parlar en català: “Sou de Barcelona?”.
Fa dos mesos que viu amb més d’un centenar de nois en una nau industrial abandonada. “No ens queda res enrere. Jo soc el cinquè d’una família de quatre germanes i, d’alguna manera, m’ha tocat migrar”, explica mentre mostra les greus ferides als peus que es va fer en travessar la tanca de Melilla i que arrossega amb unes quantes operacions a l’esquena. “Més enllà del canal, veiem la possibilitat de ser algú”, sentencia.
Rituals de supervivència
Mohamed i els seus companys volen creuar l’estret de Dover perquè tenen vincles familiars a l’altra banda, però també per la mística que envolta el que podrien aconseguir: la feina i els sous promesos. Ja no queda res més enllà. Només l’illa. Després, el buit. Però continuen corrent cap a no se sap on, perseguint no se sap què. O potser sí que ho sabem. Busquen el miratge d’una vida millor, aquell somni que la metròpoli els va vendre i que la colonització els va inocular, generació rere generació.
Al campament –o, dit amb el llenguatge dels grups de solidaritat, “l’espai de vida”, en un enèsim intent d’humanitzar el que només pot ser qualificat d’inhumà– la quotidianitat està marcada per l’extrema pobresa i la precarietat. Les tasques més bàsiques esdevenen rituals de supervivència: recollir escombraries, separar restes de menjar, intentar salvar embalatges o tendes malmeses per les inclemències o l’abandonament.
Grups com Utopia 56 o la Caravana Obrim Fronteres s’integren en aquesta rutina de manteniment, classificant el que encara serveix del que ja és irrecuperable. L’estructura del lloc, si se’n pot dir així, depèn completament d’aquest voluntariat que, malgrat la repressió i la vigilància constant, insisteix a continuar-hi venint enmig de la tragèdia. Aquest any, la Caravana Obrim Fronteres ha posat rumb a Calais. Aquesta iniciativa, que ha recorregut punts crítics com Irun, Portbou, Calais, Dunkerque i Tolosa, vol visibilitzar les vulneracions de drets amb què viuen milers de migrants retingudes en aquest corredor europeu: des d’una repressió policial constant fins a la criminalització de la solidaritat i la precarietat dels qui esperen una oportunitat per travessar el canal de la Mànega. I també vol denunciar que –tant a les fronteres interiors com a les externes de la Unió Europea– la vulneració de drets humans és una realitat persistent i sistemàtica.
Les integrants de la caravana, desconegudes pels habitants del campament, actuen amb precaució: pregunten fins on poden entrar per netejar i ho fan sota un silenci que segurament amaga sentiments sense nom.
Moltes de les que avui fan les tasques de neteja procedeixen de l’àmbit educatiu o social, i en veure Mohamed i els altres joves els recorden aquells infants i adolescents, tutelats o sense tutela, que han creuat les seves trajectòries professionals. Els mateixos nois –perquè, de noies, al campament de Calais no se’n veuen– que ara queden lluny del miratge dels centres educatius i encara més lluny de la suposada protecció que una Europa opulenta hauria de garantir.
Amb l’ajut clandestí d’un grup d’anarquistes, l’electricitat arriba al camp: almenys poden carregar un mòbil o encendre una bombeta durant unes hores. Però l’aire dins els coberts és dens i, segons Mohamed, l’alternativa –la tenda de campanya, a la intempèrie– és encara pitjor: el fred, la solitud i la inseguretat acaben per forçar tothom cap als pocs refugis disponibles.
Solidaritat criminalitzada
La repressió policial a la ciutat de Calais i als seus marges és constant. Les veïnes, voluntariat i activistes denuncien que la solidaritat és, un cop més, criminalitzada per un dispositiu que equipara ajuda humanitària amb tràfic de persones.
Les patrulles freqüents, la presència de gossos ensinistrats –que, segons un voluntari que prefereix romandre en l’anonimat, es fan servir específicament per identificar i atacar persones en trànsit migratori– i els desallotjaments sistemàtics de qualsevol agrupació estable, configuren un espai cada vegada més tens i insegur.
Durant molts anys aquests assentaments van ser batejats amb el malnom mediàtic de “la jungla de Calais”. “La Jungla ja no existeix com a tal”, explica un jurista de la Plataforma de Suport a les Persones Migrants de Calais. “Però tothom associa Calais amb la jungla des del 2016. El que molts no saben és que des de finals dels noranta fins avui, el flux no s’ha aturat: hi ha el mateix nombre de persones intentant passar al Regne Unit ara com en temps de la guerra dels Balcans. La gent continua venint i continuarà venint”, conclou.
Una de les mesures més polèmiques del municipi de Calais ha estat la col·locació de grans blocs de pedra en parcs i vorals perquè la gent en trànsit no s’hi pugui estirar
La repressió física s’acompanya d’una arquitectura hostil. Una de les mesures més polèmiques i exhibides pel municipi de Calais els darrers anys ha estat la col·locació de grans blocs de pedra en parcs, vorals i zones de gespa del centre. Aquesta pràctica impossibilita que les persones migrades puguin estirar-se de nit en un lloc segur per dormir prop de les zones cèntriques o turístiques.
No obstant això, la creativitat i supervivència dels joves no té límits. Durant el dia, alguns es reparteixen per la ciutat buscant racons protegits; de nit, altres aprofiten els túnels del tren, on la circulació cessa després d’una certa hora, per arreplegar-se agrupats i esquivar el fred i la inseguretat. Aquests espais semiocults han esdevingut durant setmanes veritables campaments nocturns informals.
Les dones no es veuen, però hi són
Seguint la petja de la migració a Calais, una pregunta ens persegueix: on són les dones? Les xifres informals que ens faciliten els grups de solidaritat i voluntariat pinten una escena preocupant: la seva presència no para de créixer, però la seva visibilitat és fantasma.
Encara que cada cop hi ha més dones i infants a la frontera nord, gairebé ningú les veu. La majoria d’organitzacions no poden quantificar-les ni localitzar-les, perquè s’amaguen en campaments més apartats o ocults, perquè la violència les persegueix, i elles ho saben.
Només en espais com les dutxes comunitàries o els punts d’autocura, quan la intimitat ho permet, algunes accepten parlar. Allà, neixen converses fugaces al voltant d’una tassa de te.
Aquestes dones han patit, en molts casos, la ruta mediterrània per Líbia –actualment la de més mortalitat de tot el corredor migratori africà– cap a Europa. Moltes han sobreviscut a segrestos, extorsions, violències sistemàtiques i empresonament en els camps de Líbia, tal com denuncia Metges Sense Fronteres. El trauma psicològic és perenne: moltes no han recuperat mai la normalitat emocional i la cruesa del seu dia a dia a Calais fa impossible superar l’estrès posttraumàtic.
A més, la migració de les dones sovint implica cures addicionals: dones que viatgen amb infants, persones grans o familiars amb dependència. Aquesta realitat les obliga a buscar refugis més segurs, on acaben depenent gairebé exclusivament de xarxes ciutadanes. En ciutats com Barcelona, per exemple, són veïns i veïnes qui, de manera espontània, acullen temporalment aquestes famílies quan els recursos oficials erren.
Les vies per travessar al Regne Unit són cada cop més perilloses i escasses. Les barques inflables parteixen de punts cada vegada més allunyats de Calais, apropant-se a Dunkerque o la costa belga, per esquivar la vigilància. El trajecte pot durar fins a 24 hores, sense cap garantia de seguretat. Mentrestant, els camions que travessen el canal de la Mànega s’han convertit en una alternativa gairebé inaccessible, a causa de la pressió policial i les amenaces legals: cartells que es poden veure per tota la regió adverteixen qui condueix un vehicle de transport que s’arrisca a l’acusació de complicitat amb el tràfic de persones.
El fet és que moltes dones, especialment les més vulnerables o aquelles en estat de xoc, són captades de seguida per xarxes de tràfic. Els col·lectius de suport constaten la dificultat per localitzar-les un cop han desaparegut.
Tanmateix, la frontera entre Calais i el Regne Unit no és només un punt de sortida: s’observa un fenomen emergent de “migració inversa”. Algunes persones, després d’arribar a l’illa i enfrontar-se a la manca d’oportunitats, hostilitat institucional i condicions de vida extremes prenen la decisió dolorosa de tornar a la costa francesa. Aquest retorn sovint implica un nou desemborsament econòmic, però en molts casos els condueix a intentar travessies encara més perilloses: per mar o, en situacions desesperades, infiltrant-se novament per l’Eurotúnel. Aquesta mobilitat pendular no només afegeix tensions als ja precaris espais de vida d’aquestes persones, sinó que les obliga a reviure el trauma de la frontera en un cicle sense fi.
Fer xarxa contra el buit institucional
Davant la negligència de les institucions, la supervivència diària depèn, especialment, de l’impuls humanitari. Les cuines de Refugee Community Kitchen (RCK) atenen entre 400 i 1.200 persones cada dia. En aquests espais, el respecte pel menjar esdevé un acte de resistència i dignitat. El lema de RCK resumeix la perfecció la seva missió: “Des del 2015, servim aliments nutritius sense judicis a qui fuig de la guerra, la pobresa, la persecució o el canvi climàtic, i viu al nord de França o al Regne Unit”. Tanmateix, la manca de voluntariat és un problema greu. Com explica un company de Caravana que fa una dècada que col·labora com a voluntari en cuines solidàries d’arreu del continent, “qualsevol ajuda compta, fins i tot si només pots dedicar un dia a pelar cebes o repartir àpats”.
Un altre espai de suport rellevant és el magatzem d’Utopie 56 on es respira un caos ordenat. Muntanyes de roba donada esperen ser revisades, netejades i classificades amb un criteri inflexible: que tot allò que es reparteixi preservi la dignitat de qui ho rep: “Rebem donacions contínuament, però no totes són útils”, explica un membre del seu equip.
Les migrants només tenen accés a atenció hospitalària un cop per setmana. Exceptuant una minoria que pot acreditar l’estatut d’asil, la resta queden excloses del sistema sanitari
També destaquen els espais de solidaritat medicalitzada, ja que l’atenció mèdica oficial és insuficient. Les migrants només tenen accés a atenció hospitalària un cop per setmana. A més, exceptuant una minoria que pot acreditar l’estatut d’asil, la resta queden excloses del sistema sanitari.
A la casa de solidaritat adjacent a l’església de Notre-Dame de Calais s’ofereix un refugi essencial on viuen quinze persones. Guillem, voluntari de la casa, explica que aquest espai acull principalment gent que ha estat ferida a la frontera, persones amb necessitat de suport mèdic urgent, famílies sol·licitants d’asil i famílies en situació de vulnerabilitat especial.
Amb aquest entramat solidari, no sorprèn que la coordinació entre els diferents agents humanitaris i de suport sigui cabdal a Calais. Flor, treballadora de l’Alberg dels Migrants de la localitat, afirma que “sense col·laboració, moltes necessitats quedarien desateses”. L’equipament on treballa centra els seus esforços en dos eixos principals: facilitar l’accés a la informació i a la connexió digital i distribuir material per combatre el fred.
Finalment, anem on tot acaba: al cementiri de Calais. Aquí, la història s’escriu en dues pedres diferents. D’una banda, les que brillen sota els honors de la pàtria, dedicades als caiguts de les dues guerres anomenades mundials. De l’altra, les que s’enfonsen en el silenci. Totes, però, mostren les mateixes edats. Amb l’ajuda d’un jove treballador funerari de només 17 anys, d’origen txetxè, seguim les empremtes d’aquelles que moren en l’exili migratori. Ell ens guia fins a un racó oblidat: un espai sense flors ni làpides, només marcat per cartells de fusta clavats a la terra.
