“Els estudiants ens estan donant una lliçó”. Fa un any que aquesta frase ressona per Sèrbia, d’ençà que els joves estudiants d’etapa universitària van iniciar les protestes més multitudinàries i persistents que mai han vist els territoris de l’antiga Iugoslàvia. En un gir de rols figuratiu –l’estudiantat com a mestre i la societat com a alumna–, el jovent s’interroga sobre quin camí polític ha de seguir el país balcànic. Plantat contra el govern, la lliçó que imparteix és sobre dignitat i transparència. Tot perseguint conceptes abstractes, però demandes concretes, els estudiants eviten curosament ser definits per una ideologia particular. La protesta és, doncs, un mosaic complex –sovint antinatura, on conflueixen nacionalistes serbis, moviments d’esquerres i de minories nacionals– unit per formar part d’una generació que ha observat créixer l’autoritarisme sense fre.
De fet, la desafecció amb la política parlamentària és generalitzada a Sèrbia, perquè no només l’estudiantat se sent traït per una oposició que no ha pogut aturar la cooptació de l’Estat en mans del Partit Progressista Serbi (SNS) i que és assenyalada per transformar els anhels de les darreres manifestacions en estèrils debats al Parlament. La lliçó cabdal de la classe estudiantil, doncs, és que el canvi social només serà possible si el pren amb les seves mans.
El detonant de la protesta va ser tràgic. Pocs minuts abans del migdia de l’1 de novembre de 2024, l’esfondrament de la marquesina de l’estació de tren de Novi Sad va causar 16 víctimes mortals i va deixar en bona part de la societat sèrbia impregnada la idea que “la corrupció mata”. Les justificacions del govern eren contradictòries i no va reeixir a l’hora de donar explicacions sobre per què una estructura acabada de renovar i presentada com una joia infraestructural va col·lapsar. D’ençà que “Sèrbia no es pot aturar” –lema i nom de la plataforma política d’Aleksandar Vucic, fundador també del partit progressista governant–, va arribar al poder amb majoria absoluta, l’any 2024, ha fet gala dels avenços en grans infraestructures públiques, sovint per desviar l’atenció a la usurpació de les estructures d’estat. En aquest control progressiu dels mecanismes del poder ha rebut la col·laboració d’una emergent classe oligàrquica i caciquil, amb grups empresarials propers al règim que concentren grans beneficis gràcies a contractes amb l’administració, mentre els treballadors del sector públic reben coaccions per participar en actes polítics afins al govern.
El desastre de Novi Sad, doncs, va posar de manifest que la suposada prosperitat econòmica de Sèrbia –on, per molta gent, emigrar sembla l’única promesa de futur–, no només no arribava a les classes populars, sinó que les suposades flamants millores s’havien fet amb contractes obscurs i materials barats per enriquir unes poques mans.
Deu de les setze persones que van morir sepultades sota la marquesina tenien menys de 30 anys. Els ciutadans de Novi Sad i, poc després, els estudiants d’arreu de Sèrbia, es van proposar “aturar el país” com a mostra de dol, a còpia de concentracions silencioses per recordar les víctimes, però també tallant el trànsit a vies urbanes, ferrocarrils i autopistes. Per coordinar les manifestacions i fer front al govern, progressivament, els estudiants van ocupar els campus i van aparèixer els plenums, assemblees que han transformat les facultats en centres de decisió política.
En aquests espais, es van acordar diverses reclamacions de transparència i responsabilitat a l’Estat, i la publicació de la documentació pública vinculada a l’accident. Després s’hi han sumat demandes per la investigació de les agressions a estudiants i professors i l’arxivament de les causes contra manifestants per culpa de la creixent repressió del moviment.
El govern titlla la revolta de “revolució de colors” finançada per Occident, però alhora cultiva el vincle comercial amb la UE, Rússia, la Xina i obre la porta als interessos privats de Donald Trump
Com va reaccionar el govern a les demandes estudiantils? Algunes renúncies, com la dimissió del primer ministre, Milos Vucevic, el gener d’enguany, no han satisfet els sectors mobilitzats, que encara consideren que cap de les seves demandes ha sigut corresposta. Aquest any de lluita mostra que, si bé no hi ha hagut una ruptura, sí que canvis socials que semblen irreversibles van sedimentant-se lentament. De l’optimisme de fer caure el govern s’ha passat a una temporalitat més pausada, a una fase de mobilització permanent i que ha esdevingut una qüestió de resistència.
L’educació superior viu en un espai liminar a Sèrbia. Amb l’inici del segon curs marcat per les protestes, aquesta tardor, el govern ha decidit cancel·lar beques i acomiadar part del professorat. Davant d’aquesta situació, a les universitats s’està cuinant lentament un canvi de tàctica, i es perfilen dues vies: abandonar el pacifisme estricte i exigir eleccions parlamentàries anticipades. Les manifestacions d’aquest estiu n’han estat un clar testimoni, perquè davant d’un augment de la repressió dels cossos de seguretat oficials de l’estat i extraoficials del règim contra el moviment estudiantil, hi ha hagut enfrontaments violents a diverses ciutats. En el terreny electoral, tot i la precaució per les amenaces de frau, ja s’ha anunciat una llista unificada de candidats amb representació dels diversos centres universitaris i facultats, que es manté en secret fins a l’anunci oficial de convocatòria d’eleccions. L’objectiu de la iniciativa és instaurar un govern de transició per institucionalitzar l’intent de doble poder nascut al si de les universitats.
El govern culpa l’estudiantat d’instigar el conflicte i es val de discursos alarmistes que insinuen que la situació podria desembocar en una “guerra civil” imminent. Part d’aquest intent de control de la narrativa i d’intimidació l’han encarnat grups afins al règim, com els autoanomenats “estudiants que volen aprendre” –coneguts pels seus detractors com a “cacilàndia”– que fa més de dos-cents trenta dies que acampen davant del parlament. El govern argumenta que la revolta estudiantil és una “revolució de colors”, importada i finançada per Occident. Així i tot, l’Estat serbi manté vincles econòmics estrets amb la Unió Europea (especialment per les prospectives de l’explotació del liti serbi per part dels motors industrials comunitaris). Simultàniament, manté bones relacions diplomàtiques amb Rússia i amb la Xina, que participen en projectes infraestructurals com la mateixa estació de Novi Sad. Al mateix temps, continua armant Israel i prepara el terreny perquè la família Trump pugui entrar en el negoci hoteler de Belgrad.
Sembla que la narrativa sobre els estudiants com una amenaça exterior no s’adequa al full de ruta de relacions internacionals elaborat per Vucic. Però sí que podria explicar el silenci mediàtic generalitzat que protegeix els interessos estrangers al país. Dins de Sèrbia, les maniobres per deslegitimar el moviment han produït més desgast que persuasió. En nombrosos estudis independents es mostra que el suport popular als estudiants se situa entre un 60 % i un 80 % de la població.
Aquest octubre ha fet 25 anys de la revolta estudiantil que va contribuir a derrocar el règim de Slobodan Milosevic. En una generació, les arrels de l’estat autoritari han tornat a brotar. La confiança que la classe estudiantil han aconseguit guanyar-se en la societat sèrbia es fonamenta en la seva promesa de regenerar el poder. Els estudiants sovint estableixen paral·lels històrics amb les protestes dels anys noranta, per l’ús d’una força que, a més d’emocional, és també políticament creïble. No seria del tot just comparar les dues revoltes, però és factible afirmar que la protesta ha superat qualsevol expectativa, allargant-se en el temps i en l’espai, en un canvi social on també si han sumat sectors laborals i professionals amb forta capacitat sindical, com l’energètic, així com l’advocacia, els artistes i la pagesia, cadascun amb les seves mobilitzacions i demandes específiques.
El moviment estudiantil ha aconseguit mobilitzar-se més enllà de les divisions socials, i la seva estructura sense líders, assembleària i dispersa geogràficament, l’ha convertit en una força insubornable, en un contrast evident amb els partits de l’oposició. Tot i que els referents del passat i els plans de futur estan presents, la qüestió més candent ara mateix és com els estudiants afrontaran els mesos vinents, després d’un any de lluita. El segon curs acadèmic en revolta promet ser decisiu: la tria de les tàctiques marcarà el rumb i la unitat del moviment, amb el risc que la seva integritat es vegi amenaçada tant pel desgast als carrers com per les tensions ideològiques que podrien sorgir amb la formació de llistes en un escenari electoral.
