Marxar lluny de casa i que les esperances s’apaguin en trepitjar una terra que no coneixes; somiar amb un futur que creus que ja no et pertany, deixar de pensar en tu, per pensar en la teva gent, que és al teu país d’origen, creure que cada dia, des del dia que vas trepitjar Europa, hauràs de tenir por de no córrer prou: de la policia, de la llei d’estrangeria… Aquesta és la realitat de moltes persones dedicades a la venda ambulant que avui dia treballen a la ciutat de Barcelona. Moltes d’elles arribades del Senegal,
i que es troben amb condicions de vida que no s’ajusten a les seves expectatives, marcades per la dificultat d’obtenir els papers que regularitzin la seva situació administrativa.
Una situació que, gràcies a cooperatives com Diomcoop, és més fàcil de capgirar. Es tracta d’un projecte que va néixer amb la voluntat de donar resposta a les necessitats d’inclusió social i laboral de les persones migrades en situació de vulnerabilitat, oferint-los un treball en el sector de serveis, gastronomia o de producció tèxtil.
Recels inicials
L’angoixa que moltes d’aquestes persones sentien als carrers amb la manta es va transformar en el primer sindicat popular de venedors ambulants dels Països Catalans, nascut a Barcelona l’any 2015. Després d’unes manifestacions arran de la mort de Mor Sylla, un manter de 50 anys que va morir en una batuda al pis que compartia amb quatre persones més a Salou, la gent dedicada a la venda ambulant a la capital catalana es van organitzar per defensar-se com a col·lectiu. Al principi, amb la por de fer-se visibles i, per tant, deportades, però amb l’empenta i la decisió de lluitar pels seus drets van plantar la llavor de Diomcoop amb l’objectiu de canviar la vida de moltes persones. Primer van ser la Marie, el Ndeye, el Mouhamadou, l’Alioune, el Kebba, l’Oumar, l’Omar, en Dame, el Diogomaye, l’Alioune, el Cheikh, l’Ousseynou, l’Abdou, la Marietou i la Oulimata. Després, moltes altres.
Aquests són els noms de les quinze persones que l’Ajuntament de Barcelona va seleccionar per posar en marxa la Diomcoop. El govern municipal, aleshores ja amb Ada Colau al capdavant, va impulsar aquest sistema cooperatiu d’intervenció social per redreçar la situació de les persones del col·lectiu manter. L’objectiu: combatre el racisme, canviar la percepció de la societat sobre la gent que es vol guanyar la vida, creant oportunitats sociolaborals per a elles. “Estàvem venent a la Barceloneta quan se’ns van apropar treballadors de l’Ajuntament per explicar-nos que volien començar un projecte”. Així explica Marie Faye la seva primera interacció amb el que posteriorment es convertiria en un projecte de treball cooperatiu.
El nom la cooperativa prové de ‘djom’, que en wòlof significa “fortalesa interior”, un tret que les sòcies de Diomcoop consideren “essencial” per “resistir les envestides de la llei d’estrangeria”
Tot i que pugui semblar que la notícia hauria de generar il·lusió d’entrada, fou més aviat el contrari. Faye comenta que els provocava molts dubtes per la desconfiança que tenien en les institucions: “Pensàvem que era un ham per tenir-nos identificats o deportar-nos, però al final vaig arriscar-me a confiar-hi”. Ella havia arribat a Catalunya després d’una beca accidentada a París. Guanyadora d’un premi de filosofia en què participaven tots els alumnes de batxillerat del Senegal, va fer les maletes per estudiar Dret i Ciències Polítiques, tot i que, un cop a la capital francesa, el seu expedient “va desaparèixer per art de màgia”. Obligada a tornar, perquè tenia un visat d’estudiant, va decidir agafar un autobús, que la va dur a Barcelona. “Al Senegal tothom em deia que seria una advocada exitosa, però quan vaig arribar aquí em van dir que només podia treballar fent trenes o amb la manta”. Fins que no va començar a la cooperativa, de la qual avui dia és presidenta, Faye va fer de mantera al Port Olímpic, però sempre amb la intenció d’estudiar i aprendre, sense ancorar-se en l’estereotip que li havien assignat un cop arribada a la ciutat i conscient de les capacitats que tenia molta gent que compartia amb ella la venda al carrer. “Venim cada dia per vendre. Per què no aprofitem tot el que sabem? Estem malgastant el nostre potencial”, recorda Faye que pensava.
Al procés de selecció s’hi van presentar vuitanta persones i, mentre feien la formació prèvia per confeccionar l’equip, l’administració els va donar una beca de 500 euros i els va demanar que deixessin la manta mentre durés aquest període. Sis mesos després, el 23 de març de 2017, es va presentar la cooperativa en una roda de premsa al Centre Cívic Pati Llimona, amb la presència del primer tinent d’alcalde d’aquell moment, Gerardo Pisarello. El polític va explicar que la iniciativa no resoldria la venda ambulant no autoritzada de la nit al dia, però que era un pas molt important per demostrar que existeixen alternatives.
En un inici, la intenció del consistori era que l’equip de treball es dediqués a la venda de productes d’economia social, comerç just i artesania en fires al carrer i mercats com el d’Hostafrancs, però es van topar amb “un grup fort, amb caràcter i ple de líders” que tenia ganes de repensar el projecte. “Al principi tot era venda, venda, venda, però nosaltres no érem venedors, teníem altres habilitats a desenvolupar”, explica Faye, i destaca que quan l’Ajuntament els proposava alguna cosa l’analitzaven, i si no els quadrava, feien una contraproposta. “Vam trobar l’administració adequada en el moment adequat, un altre equip de persones ens hauria posat barreres i haurien pensat que teníem idees absurdes”, puntualitza la presidenta de la cooperativa.
El nom fa la cosa
El nom de la cooperativa prové de la paraula djom, que en wòlof significa “fortalesa interior”, una característica que les persones que en formen part consideren “essencial” per “resistir les envestides de la llei d’estrangeria”. Per poder obtenir els papers les persones migrades han de passar tres anys empadronades al territori. Sense poder treballar amb contracte. Sense poder llogar un pis. I són “tres anys” que normalment s’allarguen. “Tinc una amiga que fa tres anys que està aquí i continua sense poder empadronar-se ni treballar”, posa d’exemple Penda Ka, una altra treballadora del Diomcoop. Ella mai no s’ha hagut de dedicar a la manta, però recorda com acompanyava la seva mare pels carrers quan era petita: “La mare no tenia feina i, com que coneixia als manters, es dedicava a vendre’ls menjar, i així no s’havien de moure”. M’ho explica mentre seu a la recepció de l’espai cooperatiu Bloc4BCN de Can Batlló, un dels serveis que gestiona Diomcoop. Juntament amb ella, hi treballen també Mbaye Faye i Elena Otxoa, actual tècnica de la cooperativa. Tal com comenta aquesta darrera, “a Diomcoop res no és normal” i de vegades toca canviar de posició per donar un cop de mà allà on faci falta.
Diomcoop, a diferència d’altres projectes cooperatius que tenen el mateix objectiu, com Top Manta o Abarka (que gestiona la cafeteria de Bloc4BCN), no només té una línia de treball, sinó que l’activitat es diversifica en diferents sectors i una mateixa persona pot canviar de lloc de feina. Com a exemple, Otxoa exposa que la mateixa persona que és a la recepció del bloc, un altre dia, pot haver de treballar en els serveis de logística que ofereixen, com ara mudances o muntatge d’infraestructures. Per a la tècnica, justament encarregada de confeccionar les jornades laborals de l’equip, aquesta diversitat suposa un “mal de cap”: “És un puzle complicat d’organitzar. Necessites un equip molt motivat”.
De fet, des de fa un temps, la cooperativa manté aturat el servei gastronòmic que oferien. Un dels motius és la dificultat de trobar persones en situació d’exclusió que tinguin carnet de manipulació d’aliments i puguin transportar el càtering. Ara bé, Mbaye Faye estaria encantat de fer-ho, però un altre cop, els tràmits són un impediment. Ell va ser conductor professional al Senegal durant molts anys. Allà és on va conèixer a Marie Faye, perquè tots dos són de Mbour, una ciutat costanera a vuitanta quilòmetres de la capital, Dakar, on ella es dedicava al turisme. Parlant-hi va conèixer la cooperativa i al cap d’un temps va venir a provar sort a Barcelona. Des d’agost de 2024 treballa a Diomcoop, però, tot i ser un conductor amb experiència, no pot conduir. La llicència internacional té una durada d’un any i, per tant, s’ha de treure el permís vigent a l’Estat espanyol. I això, amb la dificultat afegida de l’idioma. Mentre l’aprèn, fa un curs per obtenir el carnet de controlador d’accessos, com també ho fa Penda Ka, que també està estudiant un postgrau en Economia Social i Solidària.
Segons que expliquen les treballadores, a la cooperativa s’aposta per formar persones i dotar-los d’eines per ser autònomes per reinserir-se laboralment. Així, conten, s’assegura que el projecte pugui contribuir a regular més gent. Normalment, a Diomcoop els contractes duren tres anys, el màxim per una empresa d’inserció i, en cas que una empleada s’hagi implicat molt i hagi esdevingut una peça clau del projecte, pot passar a formar part de l’estructura fent-se sòcia de la cooperativa. Però la majoria de les persones que hi passen acaben trobant altres llocs de feina. “Per a elles, és important que hi hagi moviment, tot i que reconeixen que necessiten una base d’estabilitat perquè la coordinació i la gestió sigui la millor possible”, assenyala Marie Faye. En línies generals, l’activitat de Diomcoop fa possible regularitzar la residència a unes cinc persones de mitjana l’any, cinquanta-una des que va arrencar la cooperativa.
Cosir compromís
La seu central de la Diomcoop des de l’agost de 2023 és al barri de Sant Andreu, on tenen la botiga de la seva marca de roba, Diambaar, que en wòlof significa “valentia”. Es tracta d’una antiga llar d’infants situada al número 40 del carrer de Nadal, on abans es teixien els primers aprenentatges de les noves generacions i ara es teixeixen les oportunitats de persones excloses del mercat laboral. La seu es distribueix en tres mòduls: botiga, cuina i oficina, i al final de tot hi ha un espai destinat a taller. S’hi produeixen cistelles, estoigs, coixins, fundes i davantals, tot confeccionat amb teles wax cridaneres, de colors vius. L’interior del local està decorat amb imatges dels diferents serveis que ofereix Diomcoop.
La seu central del projecte, des de l’agost de 2023, és al barri barceloní de Sant Andreu, on hi ha la botiga de la marca de roba Diambaar, que en wòlof significa ‘valentia’
Un cop a la setmana, la cuina és utilitzada per Khadim per fer maafe –menjar típic d’Àfrica occidental– per a tot l’equip. Khadim va arribar a l’Estat espanyol fa sis anys i és l’últim integrant de Diomcoop que ha aconseguit els papers i se n’ha pogut anar de vacances a visitar la seva família. La cooperativa té una política molt clara en aquest sentit: “Com que no es pot visitar el teu país quan no estàs regularitzat, la primera vegada que hi pots anar, concedim un mes i mig de vacances, en comptes d’un mes, com a les empreses tradicionals”, detalla la seva presidenta.
El taller és liderat per Massek Seck, tot i que no li agrada que li ho diguin: “De cap, res de res. Som un equip”. Amb una cordialitat elegant, és acompanyat de Maria, una dona procedent d’El Salvador que està fent les pràctiques d’un curs de confecció de la Fundació Ared a Diomcoop. Seck explica que la seva marca de roba és una inversió que van fer fa temps i que “ara comença a ser rendible”. De fet, el 29 de novembre estrenen la seva última col·lecció a la Festa Major del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar.
Al principi, detalla el tallerista, venien peces importades del Senegal, però el tallatge no encaixava amb la moda europea. Ara compren el tèxtil al país africà, fan el patronatge i després cusen les peces. La taula de tall no és molt gran, però Alícia Polo, qui fa els patrons i talla les peces perquè la resta les pugui cosir, hi està a gust. Abans treballava en grans empreses del sector tèxtil i ara, en un projecte cooperatiu, “per primera vegada, arriba el diumenge i no em fa mandra el dilluns”. Mentre parlem amb Masseck Seck s’acomiada i marxa cap a la mesquita, com cada divendres al migdia. Aquesta llibertat a l’hora d’organitzar-se cadascú el seu horari, tal com destaca Alícia Polo, demanda un compromís “que hi és”, assegura. Per això cal també confiança, diu, i sembla que n’hi ha quan Massek Seck afirma que el que més li agrada del Diomcoop és que són una família.
Aquesta família de Diomcoop va començar amb un finançament d’un 86 % de l’Ajuntament de Barcelona i ara es finança gairebé de forma autònoma. Han aconseguit posar en pràctica la fortalesa necessària “per plantar cara a la llei d’estrangeria, per teixir comunitat i generar un ambient de treball divers nacionalment i religiosament i que funciona molt bé”, s’enorgulleix Marie Faye. A Diomcoop, postil·la, “hem creat les línies de negoci a partir de les aptituds de les persones que hi treballen”, i per fer això, “també s’ha de ser molt valent”.
