Fa 35 anys, a Porto Alegre, es va celebrar la primera experiència d’uns pressupostos participatius. Aquella innovació democràtica, nascuda en un context d’escassetat de recursos i desigualtats, es va considerar exemple de justícia social i democràcia directa. Des d’aleshores, prop de 10.500 edicions arreu del món demostren que donar veu a la ciutadania per decidir on destinar part del pressupost públic és una política consolidada, i també fonamental per enfortir la cultura democràtica d’una comunitat. D’això han d’anar uns pressupostos participatius: de contribuir a l’articulació i a l’enfortiment comunitari.
A Barcelona, aquest model es va posar en marxa durant el segon mandat de Barcelona en Comú. Malgrat que enmig del procés va irrompre la pandèmia i es va haver de rebaixar la dotació econòmica inicial de 75 a 30 milions d’euros, la primera edició de pressupostos participatius va superar totes les expectatives. La participació ponderada va ser superior a la de ciutats com Madrid, Lisboa o Nova York, i Barcelona es va situar com a referent internacional en polítiques públiques d’innovació democràtica.
Precisament, el principal èxit d’aquella primera edició va ser l’empoderament ciutadà durant tot el procés. Hi va haver una gran quantitat de propostes per ampliar la xarxa de carrils bici i moltes associacions de famílies d’alumnes (AFA) van participar-hi per reclamar entorns pacificats. El projecte més votat va ser el d’un camp de criquet, liderat per dones joves del Raval, filles de la comunitat pakistanesa, una altra bona mostra de l’empoderament ciutadà i del disseny inclusiu del procés.
Fa uns mesos, a Barcelona es va acabar la fase de votació de la segona edició. Una segona edició criticada per diverses organitzacions que hi han participat, amb denúncies de manca d’ambició política i falta d’ampliació (ni tan sols actualització) de la dotació econòmica. En aquest sentit, sense compromís pressupostari ni criteris clars, els mecanismes de democràcia directa corren el risc de convertir-se exercicis simbòlics i, per tant, d’alimentar (encara més) la desconfiança de la ciutadania vers les institucions.
Pel que fa a la dotació pressupostària, Barcelona en Comú va instar al PSC a recuperar els 75 milions de la primera edició. Tots els grups municipals van votar-hi a favor, excepte el PSC, PP i els nazis.esp de Vox. Com a resultat, hem tornat a tenir uns pressupostos participatius amb els mateixos recursos econòmics “minvats” per la pandèmia.
A això s’hi afegeixen unes bases poc clares, amb categories tan àmplies com “millores en l’espai públic”. Aquesta amplitud –que de vegades és ambigüitat estratègica–, segons denuncien algunes organitzacions, ha permès vetar projectes per motius polítics disfressats de criteris tècnics. Entitats veïnals, diverses AFA i altres col·lectius van denunciar arbitrarietat i manca de diàleg, i van arribar fins i tot al síndic de greuges. Altres organitzacions socials i del teixit associatiu van assenyalar críticament que alguns projectes presentats havien de ser assumits directament per l’Ajuntament i no passar pel procés de pressupostos participatius, sobretot els relacionats amb millores en la via pública o en infraestructures de centres educatius, com ara en climatització i accessibilitat, que són drets universals.
Tot i això, les pulsions democràtiques de la ciutat són àmplies, diverses i profundes, i una vegada més, el full de ruta institucional es va veure desbordat. La participació en aquesta segona edició va augmentar un 20 %, fins als 89.500 participants. És precisament aquest desbordament democràtic el que dona sentit a l’eina.
La pregunta que ens hem de fer és si aquesta segona edició de pressupostos participatius a Barcelona ha servit per enfortir comunitats. La resposta no és senzilla i és normal que es generin dubtes i inquietuds. Els pressupostos participatius poden i han de ser una escola de democràcia, per a la ciutadania i també per a les institucions. No només pels seus resultats finals, sinó i sobretot pel teixit i el múscul comunitari que se’n genera.
Aquest mecanisme de democràcia directa representa una millora democràtica si es desplega amb unes bases rigoroses i garantistes, si ve acompanyada d’una dotació pressupostària digna, si estableix fases vinculants i transparents, si està dissenyada des d’una perspectiva inclusiva i si els mecanismes de retorn i d’avaluació són exigents i sistemàtics.
En política pública, el nom no fa la cosa, i Barcelona mereix polítiques públiques de participació que estiguin a l’altura de la cultura democràtica i el múscul comunitari de la ciutat, tradicions que formen part del seu ADN.
