Va créixer en el barri beirutí de Burj el Barajne, on hi ha un camp de refugiades palestines, un dels més grans i els més antics del Líban. Des de nena, Yara Harake va mantenir una relació molt pròxima amb el seu veïnat, tot i que reconeix que, com a tot arreu, els discursos de la dreta en relació amb les persones migrades o refugiades també proliferaven i la dificultaven. “Hi ha diferents narratives al Líban. I existeix el relat que els palestins han vingut i han provocat la destrucció del país: és la narrativa de dreta de tot arreu. Hi ha gent que cau en aquesta formulació, que pensa que realment al Líban es vivia molt bé i quan van venir els palestins va venir la guerra. Però el problema de la guerra al Líban, i de l’ocupació, no és pels palestins: el problema és que Israel ha colonitzat el país veí i tota aquesta gent que volia escapar o fugir de la guerra va fer el més natural, anar a la frontera més pròxima”, remarca.
Harake va conviure des de petita amb refugiades que havien nascut al Líban, però també amb gent gran que havia migrat. “Ara gairebé tots han mort, perquè van venir del Líban el 1948 i tenien records de les seves famílies, de les seves cases, de les claus, que és una mica un clixé, però no ho és, perquè és una memòria col·lectiva, en part, perduda. He après molt de les lluites de treballadores domèstiques al Líban, un país on en moren habitualment a causa de la violència contra elles per part dels amos, per un sistema que les obliga a treballar moltes hores sense descans, sense vacances, sense passaport, sense drets”, resumeix.
Aquestes persones, que venen de diferents cultures, de comunitats diferents, tenen cadascuna la seva història personal, el seu somni, la seva família. Veure això va fer que Harake es plantegés que, siguin d’on siguin les persones, les diferències a escala humana, en realitat, són poques. I des de l’espai que li va tocar ocupar al Líban, que ella mateixa reconeix com una posició de privilegi, amb accés a salut i educació, es va implicar en la vida social i política i va aprendre molt de la lluita col·lectiva. “Tinc sort, dic sempre que tinc sort, perquè he après molt de les lluites d’altres persones. He lluitat, més que per a mi, per al col·lectiu. Però jo no he estat marginada. La meva experiència no valdria res sense les experiències de la gent del meu voltant”, reconeix.
Harake no se sent gens còmoda amb el terme “activista”. Li fa l’efecte que “és un concepte d’èxit individual, és voler crear herois, que és molt propi del sistema capitalista”
Assenyala la invasió de l’Iraq, l’any 2003, com el fet que la va fer involucrar en els temes socials i polítics. “Estava a l’institut. I per a mi, veure un país envaït per un altre, com els Estats Units, en nom de la democràcia, va ser una cosa molt estranya. No podria entendre-ho i em vaig començar a qüestionar què vol dir la democràcia, què vol dir la llibertat quan maten la gent en nom de la llibertat d’aquella mateixa gent”, recorda. Així va començar a relacionar-se amb la política internacional per passar al marc nacional, el seu país, un territori que ha acollit durant dècades població refugiada i on Harake va desenvolupar diversos projectes d’inclusió amb comunitats locals
i persones migrades.
Tot i això, renega de l’etiqueta d’activista. “Activisme? No m’agrada la paraula. És com que et posen una obligació, una responsabilitat individual. Com si la resta del món pot continuar la seva vida normal, però els activistes hem de canviar el món. Això és una mentida. Què signifiquen els activistes? Tots hauríem de ser activistes. Tots hauríem d’activar la nostra consciència de fer el que és just. Però posar-ho en aquests termes és com crear un heroi. És el concepte d’èxit individual, que és molt propi del sistema capitalista. Però la història de l’èxit d’una persona no ve d’ella, perquè les victòries són col·lectives. L’activisme és un concepte 100 % capitalista”, conclou.
En el context actual, és gairebé impossible no parlar del genocidi palestí amb Yara Harake. El toca de prop. “Israel va ocupar la nostra zona el 1948 i ara mateix estem en el mateix procés de colonització; l’única diferència és que ara tenim mòbils i ho veiem en viu. Mentrestant, hem hagut de presentar arguments i justificacions per acreditar que som víctimes. I tot l’Occident diu que està fent la seva feina i és mentida”, argumenta. Harake s’exclama: “Estem fent el mínim que cal fer, que és manifestar-se. Però manifestant-se no arribarà al que necessitem. El que està passant a Palestina és un genocidi i una neteja ètnica. Israel és l’únic Estat que té nens detinguts. I tothom se’n sorprèn, com si no fes vuitanta anys que això passa. I continuarà passant, si no li parem els peus”, emfasitza.
Creu que si s’atura el genocidi palestí s’obrirà un camí de justícia per a moltes altres poblacions, pel fet de tractar-se d’una dinàmica colonialista: “L’Occident té un problema: no ha après del passat. El que fa, tornarà a passar en el seu territori”
Creu que si s’atura el genocidi palestí s’obrirà un camí de justícia per a moltes altres poblacions, pel fet de tractar-se d’una dinàmica colonialista. “Aturar el colonialisme és acceptar la nostra responsabilitat en aquest colonialisme –argumenta–. L’Occident té un problema: no ha après del passat. El que fa, tornarà a passar en el seu territori. Mentrestant, hem de començar a boicotejar el que cal boicotejar”.
Quan se li demana com valora la solució dels dos estats, Harake es fa la següent pregunta: “Quins dos estats? De quin estat estem parlant? El tema de dos estats em fa una mica de ràbia, perquè és normalment la gent liberal, quan vol donar-te una solució, que et diu: ‘Hem acordat que Palestina és un Estat i el reconeixem’. Però, d’on treu els diners aquest estat? D’Israel. Té dret a tenir exèrcit? No. Tindrà dret a defensar-se a si mateix si passa alguna cosa? No. Llavors, de quin Estat parlem? És una manipulació de paraules i narratives”.
Harake creu que seria fonamental el reconeixement del procés de colonització. Després, diu, es podrà començar a parlar d’una solució: “La major part del territori palestí està ple de colons i cada mes o dos mesos arriben persones dels Estats Units, per anar-hi a viure. Si la gent no sap una mica d’història, només parlarem una miqueta d’urbanisme. No hi ha dos estats, l’únic Estat que hi hauria d’haver és un Estat palestí que pot arribar a ser amb diversitat ètnica i religiosa”.
