Ana María Escobar Melgar (1994) és membre del Centre d’Anàlisi Forense i Ciències Aplicades (CAFCA) a Guatemala. És antropòloga amb formació en drets humans i justícia transicional, i investigadora sobre desaparicions forçades, processos de justícia i memòria històrica a Sud-amèrica i l’Amèrica Central. Així mateix, és analista de contextos de violència i violacions de drets humans, documentació de casos, arxivística i interacció amb víctimes i comunitats. Alhora és neta d’un membre del Partit Guatemalenc del Treball (PGT) que va ser assassinat el 1980 i forma part d’HIJOS Guatemala, un col·lectiu de fills i filles de familiars desapareguts.
Parlar del genocidi a Guatemala ens retrotrau a cinc segles enrere i a 36 anys de guerra recent. Avui encara s’exerceix violència contra les comunitats indígenes en resistència contra megaprojectes extractivistes. Tanmateix, si parlem d’assassinats, amb més de 10.000 morts, podríem dir que el moment àlgid del conflicte fou entre 1982 i 1983, sota el mandat de l’exgeneral Efraín Ríos Montt?
Efectivament. El maig del 2013, la jutgessa Jazmín Barrios va jutjar a Efraín Ríos Montt, i també al seu cap d’intel·ligència Maurici Rodríguez Sánchez per genocidi. Ho va fer després d’escoltar una gran quantitat de testimoniatges, sobretot del poble maia Ixil. Escoltant-los era impossible negar que a Guatemala va haver-hi un genocidi, i per això, Efraín Rios Montt va ser condemnat a vuitanta anys de presó. Deu dies després, la Cort de Constitucionalitat de Guatemala va anul·lar la decisió i va fer tornar tot el procés judicial al seu inici. Els resultava incòmode reconéixer que al nostre país va haver-hi un genocidi i que el va cometre l’exèrcit; però a més i sobretot perquè es va demostrar que hi havia una aliança entre l’oligarquia i l’empresariat. Això és el que més els feia mal, per això van aconseguir anul·lar la resolució de Barrios. Ríos Montt va morir oficialment en llibertat, és cert, però no impune socialment. Es va demostrar que va ser un genocida.
Quina és la labor de CAFCA?
“Al voltant d’un milió de persones van patir el desplaçament forçós, 250.000 van ser assassinades, 45.000 persones van ser desaparéixer i moltes van ser enterrades en fosses clandestines”
El Centre d’Estudis Forense naix en 1999, tres anys després dels Acords de Pau, després de 36 anys de guerra, on es van cometre greus vulneracions als drets humans. Al voltant d’un milió de persones van patir el desplaçament forçós, 250.000 van ser assassinades, 45.000 persones van desaparéixer i moltes van ser enterrades en fosses clandestines, 5.000 d’elles eren criatures, va haver-hi més de 600 comunitats indígenes massacrades. Una part important d’aquestes vulneracions es van cometre sota el mandat de Rios Montt. Al CAFCA es va veure en la necessitat de fer una labor d’antropologia forense, de cerca de persones desaparegudes, i d’exhumar les seues restes. Així mateix, es va veure necessària fer un treball social comunitari, recopilar els centenars de testimonis que donen prova dels crims comesos durant la guerra, i formar dins de les comunitats procuradors que reconstrueixen la memòria històrica, en un intent de reparar el mal causat en aquestes comunitats. De moment, són més de 300 exhumacions les dutes a terme per CAFCA. Ara ens trobem en un impàs, perquè la fiscal del Ministeri Públic, encarregada de fer aquestes investigacions està obstaculitzant la nostra labor i no permet que continuem portant a terme exhumacions.
Això quin marge de maniobra us han deixat?
Actualment, estem elaborant un arxiu per a preservar tot el treball fet aquests anys. És just el treball que estic fent des de fa més d’un any. En aquest cas, no podem tindre el contacte directe amb les víctimes, ja que van ser assassinades, però és el meravellós del treball arxivístic; a través dels documents en paper podem evidenciar no només el terror i els crims, sinó també la insistència de les comunitats, i les persones per donar els seus testimoni.
Amb quins fons funciona el CAFCA? El govern de Guatemala, després dels Acords de Pau, va aprovar un Programa Nacional de Rescabalament. Està complint amb el signat?
L’estat no dona diners, ni li interessa la nostra labor. Tant el CAFCA com les altres organitzacions en cerca de persones desaparegudes i de justícia, són finançades per les mateixes persones que estan buscant als seus familiars. Ni tan sols amb el nou govern de César Bernardo Arévalo, que plantejava una certa esperança s’ha fet en favor de la memòria. Hi ha grans necessitats, com per exemple crear un banc d’ADN, i això hauria de formar part de la política nacional. No hi ha cap intenció de restablir la veritat, ni la justícia, ni de reparar el que el mateix estat de Guatemala va originar.
Com va impactar la repressió tant dels 36 anys de guerra com en el període de Ríos Montt en les dones?
“En 1982, l’exèrcit es va creure amb prou poder per a prendre a les dones de la comunitat Sepur Zarco i sotmetre-les a la tortura i esclavitud sexual”
L’acarnissament i la violència selectiva cap a les dones va ser una arma de guerra. Tenim el terrible exemple de la comunitat de Sepur Zarco. Eren dones que buscaven als seus esposos desapareguts. En 1982, l’exèrcit es va creure amb prou poder per a prendre a aquestes dones i sotmetre-les a la tortura i esclavitud sexual. Van ser capturades en la mateixa comunitat. Molts anys després, en 2011, quinze d’elles van iniciar un procés judicial contra els seus torturadors, i finalment en 2016, dos dels exmilitars van ser condemnats per crims de lesa humanitat. És només un exemple, ja que hi va haver nombrosos casos similars sense condemna. Es va donar una política estatal contra les dones, que en les cultures maies són reproductores de la vida i guardianes de la memòria. En aquest sentit, han estat sobretot les dones les encarregades d’emprendre la cerca de les persones desaparegudes.
Canviant de tema, també formes part de HIJOS-Guatemala. Quin mena d’accions porteu a terme per a reivindicar el que ha ocorregut amb els vostres familiars desapareguts?
L’organització naix en 1999, i significa fills i filles per la identitat, la justícia, i contra l’oblit i el silenci. Som un col·lectiu de familiars de persones desaparegudes, assassinades i en l’exili. Així mateix, HIJOS pren la memòria com un territori a defensar. És un col·lectiu sobretot urbà, que actua en gran part en Ciutat de Guatemala. Fem moltes accions de carrer. Tot i que no som un col·lectiu artístic, a través de l’art insistim en la cerca i la demanda de justícia. Hem tingut processos de formació, i col·loquem una vegada i una altra fotocòpies de rostres de persones desaparegudes i assassinades, en les parets de la ciutat. També anem als domicilis dels genocides, per a dir-los a la cara el que van fer i per a alertar als seus veïns i veïnes que hi ha un genocida lliure al veïnat.
Quines són les sensacions, emocions i sentiments que et transmet pertànyer a HIJOS?.
Ja participava de xiqueta acompanyant a la meua mare. Sempre em vaig sentir identificada amb aquesta lluita. Hi ha sobretot un sentiment de moltíssima ràbia, però també de família. Totes dues coses unides creen quelcom bonic, perquè hi ha molta solidaritat amb altres lluites, en l’àmbit nacional i internacional, i perquè HIJOS és una escola d’humanitat. Eixa ràbia convertida en amor és el que més preval, juntament amb el desig de justícia als tribunals, però també a l’arrel.
En el teu cas concret, com ha viscut la teua família l’assassinat del teu avi?
“Vaig tindre la fortuna de conèixer la història del meu avi, Hugo Rolando Melgar y Melgar, des de molt xicoteta. No sempre la vaig entendre, i cada vegada l’entenc d’una manera distinta”
Soc neta d’Hugo Rolando Melgar y Melgar, assessor jurídic de la Universitat de Sant Carles i membre en aquell moment del Partit Guatemalenc del Treball, per això va ser assassinat. Després del seu assassinat va haver-hi un trencament familiar. Vaig tindre la fortuna de conéixer la seua història des de molt xicoteta, no sempre la vaig entendre, i cada vegada l’entenc d’una manera distinta. Vaig tindre també la felicitat que a ma casa, gràcies sobretot a la meua mare, vaig saber qui va ser el meu iaio, perquè li van assassinar, i vaig aprendre que defensar el que ell defensava no estava malament. Vaig viure el dolor de la meua iaia, ella parlava d’ell sempre com l’amor de la seua vida. No el vaig conéixer, però el sent sempre a prop i el tinc en la ment, ell és present en les meues lluites.
