Som una llibreria transfeminista, un espai on reivindiquem l’autoria femenina i dissident. Què podíem pensar, d’entrada, d’un llibre que enuncia que “el feminisme ja ha passat”, quan tot en el nostre projecte defensa el feminisme?
El feminismo ya fue (OnA Ediciones, 2024) és un manifest que dinamita no sols el concepte de feminisme, sinó també el de “dona”. Escrit des d’una posició “no humana” –com Mikaelah Drullard, qui el firma, es defineix, proclamant-se “travesti negra”–, la seva lectura provoca una ruptura, un allunyament i un qüestionament de les construccions binàries colonials.
Després de llegir-la, ja seguíem el seu activisme en xarxes, teníem el llibre a la llibreria i esperarem la seva visita a l’illa dins d’una gira de presentacions per l’Estat. Uns dies abans, vam llegir-la en el nostre club de lectura. Va ser la trobada més nombrosa des que organitzem aquesta activitat, van venir-hi unes vint persones, gairebé totis dones i no binàries; moltes érem migrades d’Abya Yala. Aquell dia va ser màgic, inoblidable.
El feminismo ya fue va ser per a nosaltris com un manual de supervivència que ens legitimava, ens donava paraules per expressar dolors que crèiem individuals, però que són compartits i estructurals. Experiències de racismes, violències i silenciaments que existien. Ens mostrava que no ens ho estàvem inventant i, havíem estat, com diu Mikaelah Drullard, situades “a la zona del no-ser”.
Llegir en veu alta, amb els nostres accents i amb les nostres diferències, va ser fer audible això que tant se’ns nega, el fet de parlar “malament” la llengua de l’amo i reconèixer-ho com a acte de rebel·lia. El llibre està escrit amb urgència i amb una marcada oralitat; l’autora rebutja voluntàriament la forma acadèmica perquè “les travestis i les no humanes no tenim temps per a això”. Està escrit perquè s’entengui, i prou. Per als qui sempre queden al marge. I en el club vam fer el mateix, ens l’apropiem i ens vam reconèixer en la denúncia.
Pocs dies després, va arribar Drullard a Mallorca. Vam compartir un sopar a casa, relaxat i ple de riures, converses i complicitats, debats i contradiccions: com la impossibilitat d’estar totalment fora del sistema, encara que es vulgui. Deixava clar, en tot moment, que vol ser anomenada “travesti” i no “dona trans”, perquè ella no és “dona”: “dona” és una categoria humana. Em deia que entén que “el feminisme ja ha passat”, perquè és un moviment de dones que beneficia a algunes dones, però no a totes: “Si cal incloure, és que hi ha un problema”.
La presentació del llibre va ser increïble. La llibreria es va omplir com mai; vam haver de posar altaveus al carrer. La majoria, de nou, persones migrades. Es podia percebre fam de comprensió, de reconeixement, d’algú que articulava el que tants cops sentim, però no sabem com nomenar.
Mikaelah Drullard va arribar com la diva impressionant que és, posant a cada pas, sense repetir un outfit, com m’havia confessat que s’havia proposat. Es va presentar comparant-se amb el Caliban davant de Pròsper, decidida a usar la llengua que li va ensenyar el colonitzador per a maleir-lo.
Va obrir el llibre a l’atzar, però l’ordre no era important, perquè el seu discurs, orgànic i oral, no necessitava una estructura fixa ni lineal. Va parlar de destrucció, no de perdó; d’atipament, de venjança; de la venjança de les boniques, de les travestis, de les no humanes; ens va animar a no voler ser incloses.
Aquest llibre ens sacseja i incomoda, i aquesta incomoditat és just el que cerca l’autora: vol convidar-nos (o tal vegada obligar-nos) a revisar les nostres conviccions i privilegis, la nostra mirada, fins i tot quan ens creiem fora del sistema.
Això em porta a Angela Davis o a bell hooks. Aquesta, a Prendre partit: Qüestions de classe (Manifest Llibres, 2024) tracta la intersecció de raça i classe. Que, si bé hi ha alguna possibilitat d’igualar-nos en classe, per contra, els cossos negres, migras o indígenes, no poden arribar a ocupar llocs de poder o privilegi, i continuen sent llegits com a inferiors, perillosos o salvatges, almenys a la primera mirada.
No obstant això, després de llegir El feminismo ya fue i després de la visita de Mikaelah Drullard, vam entendre que en això que el poder defineix com “no humà” també hi ha una força política, potser, capaç de construir altres mons.
LLIBRERIA PRÒPIA
La Llibreria Pròpia, situada al barri de Canamunt del centre de la Ciutat de Mallorca, és un nou espai que vol donar visibilitat
i difondre els llibres escrits per dones i dissidències de gènere, reivindicant la figura de la creadora, escriptora i pensadora. Se suma al corrent d’iniciatives que pretén recuperar, reunir i difondre obres escrites per dones i per altres col·lectius minoritzats, retent homenatge a les creadores passades, donant veu a les presents i parant esment a les que estan per venir.
