És inevitable subratllar l’últim llibre de la periodista Patricia Simón perquè hi ha veritats com punys. Narrar el abismo. Periodismo de conflictos en tiempos de impunidad (Debate, 2025) interpel·la professionals i lectores sobre com relatar les injustícies, el dolor i l’horror en un món que ja ens és desconegut. Especialitzada en drets humans i ecofeminisme, Simón carrega a les espatlles cobertures periodístiques en més de 25 països per a mitjans com La Marea, 5W, Cadena Ser, Carne Cruda, Univision i El País. Amb generositat i honestedat, la reportera andalusa ha anat compartint els seus aprenentatges, l’ètica del reporterisme, els dubtes i els seus dilemes en el seu últim llibre i els anteriors, com Miedo (Debate, 2022) i Lo que la guerra transforma (Flash, 2022).
Parles de periodisme de conflictes, quan s’acostuma a parlar més de periodisme de guerra. Per què tries aquesta paraula?
El periodisme de guerra, com s’ha conceptualitzat tradicionalment, està molt desfasat. En aquest moment, hi ha més de 52 conflictes actius, però moltíssims altres territoris arrasats per diferents formes de violència, on les cobertures han d’aplicar les mateixes eines que a les guerres tradicionals. També, perquè la paraula conflicte està vinculada amb el periodisme de pau, que és aprendre a resoldre els conflictes des de la diplomàcia, el diàleg i, sobretot, donant resposta a les causes, que sempre s’obliden i allò que fa que la violència es reprodueixi, muti i adopti diferents formes, però continuï.
En el teu darrer llibre escrius que “els periodistes no poden quedar reduïts als escrivans de l’horror”. El periodisme narra més l’horror que la resistència?
Absolutament. En primer lloc, s’ha romantitzat i idealitzat el periodisme que només recull els testimonis del patiment i la injustícia. Se li ha donat una pàtina de superioritat moral, quan crec que incompleix el mandat que ens donen els supervivents i les supervivents: assenyalar els responsables. Per explicar la resistència amb mirada àmplia, si ets una persona blanca europea, has de deconstruir-te i travar relacions de confiança. És a dir, és més difícil arribar a un moviment de resistència que a una crisi humanitària, on la gent està en una situació desesperada i el que necessita és narrar-la.
“Explicar la resistència és més difícil, però més necessari que mai”
Explicar la resistència és més difícil, però més necessari que mai. Ara mateix que estem desesperançades i hem oblidat del que som capaços, sobretot en les societats del nord global, és urgent que tornem a explicar els moviments de resistència.
Hi ha moltes formes de resistir?
En la majoria dels llocs travessats per la violència, la mera existència i supervivència ja és un acte de resistència. Un exemple clar és el palestí. Alhora, les comunitats desenvolupen moltíssimes estratègies per fer del territori un lloc una mica millor. Per mi, el cas més paradigmàtic –probablement perquè és el que millor conec– és el de Colòmbia, on el conflicte ha mutat i ara mateix és més virulent o és tan virulent com en els temps de l’uribisme i el paramilitarisme. Malgrat això, les poblacions, després d’haver viscut grans desplaçaments, han decidit que ja no tornaran a anar-se’n i estan resistint, negociant la pau amb els actors armats, que són molt diversos i enfrontats entre si.
Quan el periodisme narra l’horror, sovint hi ha certa dificultat o contenció a l’hora d’assenyalar les causes i, sobretot, els responsables?
Hi ha hagut una tendència a dividir el reporterisme sobre terreny i el periodisme d’investigació i això ha encoratjat precisament aquest periodisme que es limita a descriure l’horror. Per assenyalar els responsables, més enllà dels actors armats, és necessari el periodisme d’investigació. La urgència de narrar l’horror moltes vegades es menja l’escàs temps o espai amb què comptem per aprofundir en les causes i els responsables. En un món cada cop més complex, els espais, els temps i la capacitat d’atenció i comprensió, cada vegada són menors i això ho converteix tot en caricatures, en superficial.
“La urgència de narrar l’horror moltes vegades es menja l’escàs temps o espai amb què comptem per aprofundir en les causes i els responsables”
Paradoxalment, mai hi ha hagut tantes periodistes convençudes que cal explicar les causes i assenyalar els responsables. I compten amb les eines o i el coneixement necessari per fer-ho. El que passa és que estem fent periodisme a costa o contra no només de les maneres dels mitjans, sinó també dels hàbits informatius.
A més de les causes geopolítiques de les guerres, la guerra es retroalimenta?
Absolutament. Hi ha les causes de la gènesi d’un conflicte, quan esclata, que moltes vegades tenen més a veure amb factors geopolítics o de les mateixes societats. Però quan un conflicte comença, arrenca el negoci de la guerra i apareixen noves causes relacionades amb la retroalimentació. Quan Ucraïna pren consciència que es convertirà en un conflicte crònic, s’adona que necessita generar un altre mercat i aposta pel de la guerra. Desenvolupa tota una indústria bèl·lica relacionada amb els drons i fa que cada vegada hi hagi més persones interessades en què la guerra no acabi i en impulsar el rearmament d’Europa. Ho veiem també amb el genocidi de Gaza: Francesca Albanese ha recollit en el seu informe totes les empreses que estan interessades que el genocidi no cessi perquè estan fent caixa. O al Sudan, amb actors com els Emirats Àrabs Units, que ja l’han convertit en part del seu tauler econòmic, a part de geopolític, i, per tant, no tenen gens d’interès que les negociacions avancin. Segons evolucionen els conflictes, hem d’anar sumant nous actors i empreses que intenten que aquesta maquinària no s’aturi.
I després, també hi ha el negoci de la reconstrucció.
La justícia internacional hauria de començar a desenvolupar un marc normatiu per jutjar i perseguir els que es lucren amb la reconstrucció. Moltes vegades, estan estretament vinculats amb els responsables de la destrucció. En el cas de l’Iraq, encara hi ha empreses europees, nord-americanes i asiàtiques que continuen immerses en el negoci de reconstruir el que va destruir la invasió il·legal del país. Moltes vegades els contractes estan vinculats als que van generar la destrucció. Hem comprovat que el marc normatiu que ens vam donar després de la Segona Guerra Mundial és absolutament insuficient.
“La justícia internacional hauria de començar a desenvolupar un marc normatiu per jutjar i perseguir els que es lucren amb la reconstrucció”
Tornant a Albanese, també haurien de ser jutjats els mitjans occidentals que han estat còmplices no només del genocidi sinó de tota la narrativa sionista que ha fet possible la impunitat durant dècades. Així mateix, les plataformes com Youtube que estan esborrant els vídeos pujats pels mateixos soldats sionistes. Perquè una guerra, un conflicte i un genocidi tinguin lloc, calen molts més actors a banda dels armats i, per tant, la justícia internacional també ha de perseguir-los.
M’has fet recordar que en el llibre subratlles precisament que una guerra no comença amb les armes sinó amb les paraules. Quina responsabilitat tenen els mitjans?
Qui fa possible els escenaris armats i les crisis humanitàries també són els mitjans de comunicació, perquè els polítics sempre necessiten el suport o la legitimitat d’una part de la ciutadania. És a dir, queda clar que els líders polítics comencen a llançar els seus discursos i creen un marc d’interpretació, però els mitjans els reprodueixen, sovint acríticament. És així com acaben legitimats per les societats. Això en un moment de descrèdit i crisi de legitimitat, ens ha de fer recordar que, per a bé o per a mal, els mitjans de comunicació continuen sent poderosíssims. Per això són objecte de tantíssimes inversions dels poders. Per exemple, per què la guerra del Sudan que ha provocat la crisi humanitària més greu de les últimes dècades no és un escàndol mundial en un món que produeix aliments per a 250 milions més de persones de les que l’habiten? Perquè mediàticament s’ha esborrat de l’imaginari col·lectiu que erradicar la fam és una prioritat, igual que no ho és la construcció de pau. Com a periodistes, som responsables de l’ús de les paraules, de no reproduir-les acríticament, de ser conscients que contínuament som instrumentalitzades o ens intenten instrumentalitzar per reproduir la propaganda. Som obreres del sistema, però el marc de l’ecosistema mediàtic en molts casos és còmplice d’aquests crims, sovint d’una forma molt escèptica, sense que ho percebem.
Hi ha un informe de Mèdia.cat i Lafede – Justícia global que revela que el 78% de les peces periodístiques publicades per mitjans catalans poden ser vistes com a favorables a la militarització i que tres quartes parts dels articles només tenen fonts governamentals o d’experts partidaris del rearmament. Per fer periodisme és imprescindible impugnar el llenguatge del poder i la doctrina thatcheriana del “there is no alternative”?
La percepció positiva de la resposta militarista i securitària s’ha desenvolupat, enfortit i normalitzat a través de les polítiques d’estrangeria i del tancament de fronteres de la Unió Europea, reproduïdes pels mitjans. Tota aquesta violència que s’ha bolcat contra les persones migrades i refugiades ara permet considerar de forma totalment acrítica que la resposta als conflictes ha de ser la violenta.
“La percepció positiva de la resposta militarista i securitària s’ha desenvolupat, enfortit i normalitzat a través de les polítiques d’estrangeria”
També s’ha normalitzat el fet de tractar com a ingènues, naïf o il·luses les periodistes que entrevistem persones que aposten pel diàleg, per la diplomàcia i per la sortida negociada dels conflictes. Ens passava a Ucraïna, quan tothom ja sabia que el conflicte es resoldria en una taula de negociació. Així mateix, crec també que si ara ens preocupa la ultradreta és perquè afecta les persones blanques. Mentre, durant els últims trenta anys, les polítiques feixistes del PSOE i del PP han afectat les persones migrants i refugiades, no ho llegíem en aquests termes.
Sempre hi ha hagut vulneracions de drets humans i del dret internacional. La diferència amb els temps que vivim és que ara se’n fa bandera? Tenim els exemples d’Israel a la Franja de Gaza o el recent atac militar dels Estats Units a Veneçuela.
Crec que la diferència és que ara s’explicita. En el cas d’Israel, el fet que tant responsables del govern com soldats hagin documentat els seus propis crims i hagin verbalitzat la intenció genocida, és resultat clar de dècades d’impunitat. En el cas dels Estats Units, Donald Trump diu que o li venen Groenlàndia o l’envaeix, alhora que assistim a la retransmissió en directe d’un cop d’estat, a banda de les execucions extrajudicials al mar. Aquí hi ha una altra intencionalitat, ell ho explicita com una forma de normalitzar-lo i arrasar amb els mínims consensos que hi ha hagut fins ara. Hem de recordar que George W. Bush es va inventar les armes de destrucció massiva com una excusa per poder envair l’Iraq.
“Amb Trump hi ha un canvi de paradigma, però no està fent res que no fessin els seus predecessors a la Casa Blanca”
És a dir, amb Trump hi ha un canvi de paradigma, però no està fent res que no fessin els seus predecessors a la Casa Blanca. Encara que ara es parli molt de la doctrina Monroe i del destí manifestat com una personificació de la maldat imperialista en la figura del president Trump, es tracta d’un país construït sobre la idea de l’excepcionalitat nord-americana, segons la qual aquest país és superior a la resta de les nacions i té el dret a dominar la designació divina. I aquesta visió feixista del món és la dominant entre la major part de la seva població, inclosa la més progressista que concep el seu país com el cànon de la resta. Aquesta concepció hegemònica domina la major part de la premsa occidental, que la reprodueix acríticament. Al llarg de la dècada, a més de la violència directa, Estats Units ha fet servir la coacció, el xantatge i l’amenaça com a política de l’estat.
Per tant, aquest marc de consens dels drets humans i del dret internacional ja estava desacreditat?
Tothom sabia que, per exemple, la Cort Penal Internacional només actuava contra un país africà i no ho feia contra països rics del nord global. Això feia moltíssim mal a la seva legitimitat. Però ara arrasa aquest marc, se’n mofa i el trepitja davant dels focus. La guerra és contra la democràcia i estem demanant tornar a respectar una legislació que en realitat mai no es va respectar. Fa dècades que des del periodisme dediquem tot el nostre esforç a denunciar com molts estats de la UE incompleixen la seva pròpia normativa d’amagat. En la nova era Trump ja es fa de manera visible i amb ostentació.
Prenent el cas de Veneçuela, una bona part del periodisme reprodueix les paraules de l’agressor?
Bona part de la premsa occidental es resisteix a anomenar les coses del seu nom: cop d’estat i segrest de Maduro i Flores, genocidi a Gaza, emergent autocràcia als Estats Units, imperialisme, ocupació… Perquè seria assumir la fal·làcia i el biaix ideològic supremacista i colonialista des del qual han estat explicant-nos el món durant dècades. Cada vegada, però, resulta més esperpèntic observar com se segueix validant la interpretació nord-americana i eurocèntrica com el cànon, encara que, com Panjak Mishra ha titulat un dels seus grans articles, “Occident no s’assabenta de res”.
“Si no construïm periodisme basat en la defensa dels drets humans, estarem al servei del projecte de la internacional de l’odi”
I dir això no significa, en absolut, donar suport a altres narratives igualment imperialistes, antidemocràtiques i autocràtiques com la xinesa o la russa. Simplement, significa constatar que si la premsa occidental majoritària vol recobrar la credibilitat ha d’assumir que els marcs interpretatius sobre els quals es construïen ja eren ineficaços per a analitzar els fets perquè es basaven en fal·làcies i mentides creades per justificar el domini, l’espoli i l’explotació dels Estats Units i Europa sobre la resta del món. En l’era dels Trump, si no construeixen periodisme basat en la defensa dels drets humans, estarà al servei del projecte de la internacional de l’odi.
Abans comentaves la poca visibilitat que té el que passa al Sudan. Fa l’efecte que als mitjans hi ha un efecte dominó: un conflicte està a primera pàgina mediàtica i després, desapareix de tot arreu. Què ho condiciona?
És multifactorial. Té a veure amb la proximitat geogràfica, política i històrica, així com amb la nostra implicació directa. Hi ha conflictes que són invisibilitzats perquè en l’imaginari del nord global continuen sent “coses dels bàrbars”, com les guerres a l’Àfrica. Cal tenir en compte que cada vegada és més car cobrir els conflictes, també perquè els actors armats demanen diners per treballar.
“Hi ha conflictes que són invisibilitzats perquè en l’imaginari del nord global continuen sent ‘coses dels bàrbars’, com les guerres a l’Àfrica”
N’hi ha que ni tan sols ens permeten l’accés, com ha passat fins ara amb els paramilitars i l’exèrcit sudanès. També amb la introducció dels drons, ara mateix és perillosíssim cobrir un conflicte, perquè som objectius directes. Els conflictes són cada cop més complexos d’explicar i, per tant, cal temps i espai. És fonamental que seguim anant-hi, però sobretot explicant qui hi ha darrere i això també ho podem fer des d’aquí. Hi ha actors que ara mateix geopolíticament són claus, com els Emirats Àrabs Units, i no en sabem realment res, ni nosaltres ni les nostres audiències.
Així doncs, la selecció dels conflictes està travessada pel racisme que domina la mirada blanca i occidental?
Claríssimament. Són paradigmàtics els casos del Sudan, Etiòpia o Haití. La matriu racista colonialista explica en gran manera perquè no se’ls presta atenció. Al mateix temps, és cert que molts periodistes joves freelance estan disposats a anar-hi i explicar-ho, però en el marc de molts mitjans no hi caben, no interessa. I quan interessa, només s’explica el que és més greu i retroalimentem el biaix racista i colonial en les nostres cobertures –jo inclosa. Has d’explicar les conseqüències més atroces del conflicte, però no tens espai per explicar el perquè. És molt frustrant.
Dius al llibre que has sentit infinitat de vegades vergonya de ser europea. Per què i com convius amb aquest sentiment?
Sempre dic que la violència que més m’ha travessat, i em segueix travessant, és la violència de les polítiques de tancament de fronteres de la Unió Europea, perquè es fan amb els meus impostos, en nom meu i amb els nostres vots. Vaig sentir molta vergonya quan cobria com les persones que buscaven asil a través de la ruta dels Balcans, el 2015, eren maltractades, però també la sento amb Ceuta i Melilla, aquí al costat, a la frontera on he viscut. Lidio amb aquesta vergonya fent la part que em toca, periodisme, i sent molt conscient del que represento, de la violència que comporta la meva presència en molts contextos com a dona blanca, el meu cos. Alhora, també soc conscient que hi ha suds dins del nord.
Has escoltat relats de víctimes supervivents. Per què hi ha persones amb tant dolor, tantes pèrdues, tantes dificultats que decideixen explicar? La narració pot ser reparadora?
Només he trobat persones supervivents que no volguessin prestar el relat quan ja ho havien fet abans, i són molt poques. Normalment, en contextos de violació de drets humans, la gent no ha tingut l’oportunitat d’explicar el que els ha passat. Ho fan perquè és una necessitat humana, perquè és l’única manera que tenen de fer justícia, perquè l’única eina que tenen és la paraula. L’ésser humà mai abandona l’esperança que en algun moment el seu relat serveixi per fer justícia als seus éssers estimats. Al llibre explico molts exemples en diferents contextos, però crec que a l’Estat espanyol tenim l’exemple clar de les víctimes de la Guerra Civil. Quan acudim a una fossa comuna i comença a obrir-se, la senyora anciana que està esperant els ossos del seu pare, necessita immediatament explicar com el van treure de casa i se’l van endur, i com moltes vegades ha hagut de conviure amb els seus assassins. Explicar la nostra història hauria de ser un dret universal.
No tothom té l’oportunitat de fer-ho.
Moltíssima gent sent dolor pel fet de no tenir l’oportunitat d’explicar la seva experiència, sigui la que sigui. A més, les persones que senten que el seu patiment no mereix atenció, moltes vegades desenvolupen rancúnia per aquells col·lectius que pensen que mediàticament en tenen. He conegut barris molt empobrits, abandonats institucionalment, on senyores que cobren pensions no contributives se senten dolgudes perquè els mitjans no hi anem per explicar la seva vida, alhora que senten que sí que ho preguntem al seu veí que és migrant.
“El periodisme ha de deixar de posar a competir els pobres amb els més pobres, com fa la ultradreta, i generar relats comunitaris”
El periodisme ha de deixar de posar a competir els pobres amb els més pobres, com fa la ultradreta, i generar relats comunitaris. Relats que expliquin com són les dinàmiques de supervivència i les violències que pateixen les persones en determinats contextos, perquè les institucions no estan donant resposta als seus problemes. Si els fem competir per la nostra atenció, sempre hi haurà qui se sentirà discriminat en aquest mercat de les desgràcies, on moltes vegades operen els mitjans. Tant de bo tothom pogués explicar la seva història. Quan tot el que els envolta és impunitat, prestar testimoniatge és el més semblant que viuran a un procés de reconeixement, veritat i reparació.
Prestar testimoni pot ser reparador, però depèn com es faci també pot aprofundir en el patiment. Què s’ha de tenir en compte per no fer mal?
Cal que la persona tingui capacitat de decisió sobre què vol explicar, per què ho vol explicar i què és el que ha d’aparèixer a la crònica o al documental. Això ha de ser un pacte irrenunciable. No pot ser que aquesta persona s’assegui amb tu per explicar què li crema per dins i que quan es trobi amb la peça, això no aparegui. Per mi, la prioritat és la persona protagonista de la informació, perquè soc conscient que per a ella la trobada té un valor molt important. El retrat que fem de la seva experiència pot acompanyar-la o esdevenir una nova arpada. És fonamental que no només siguin subjectes que ens expliquen el seu patiment, sinó que també aportin les seves anàlisis, la seva interpretació sobre els per què. A més, probablement són encertats perquè són els que coneixen millor el seu context. Per mi, també és fonamental l’enfocament de fortaleses, una eina que vaig aprendre de treballadores i educadores socials. Això significa posar el focus, durant l’entrevista i en el reportatge, en la capacitat de superació de les violències. És el més interessant i el que ens fa únics i úniques, i també pot inspirar la resta, que llegim per recordar del que som capaços. A més, rehumanitza col·lectius que han estat deshumanitzats, com les dones palestines que semblen dones que només ploren, o les mares del Sudan que sembla que només vegin els seus nens morir de fam. Abans de publicar, també és important que aquesta persona tingui una via per comunicar-nos si hi ha alguna cosa que ens ha explicat que no vol que aparegui. Moltes vegades, com en qualsevol conversa, es genera una complicitat forta i s’obre la caixa de Pandora. Les cures feministes han d’amarar també la pràctica del periodisme.
El relat que defenses de supervivència i d’humanització de l’altre dista molt del que veiem avui dia a les xarxes socials. L’algoritme prioritza la viralitat de discursos d’odi, violents i de confrontació. Aquestes dinàmiques arrosseguen els mitjans de comunicació?
Crec que aquestes dinàmiques, primer, les van desenvolupar els mitjans. Ana Rosa Quintana, Susanna Griso i companyia amb determinats programes que difonien el sensacionalisme, la victimització i els discursos d’odi. I després van ser les xarxes socials que van perfeccionar la viralització dels continguts. La contaminació va ser en l’altre sentit. Al principi les xarxes socials eren l’espai digne davant l’espai dels mitjans escombraries. Ara bé, estem temptades tota l’estona a reproduir o copiar els formats de les xarxes socials per intentar sortir dels marges.
“Al principi les xarxes socials eren l’espai digne davant l’espai dels mitjans escombraries”
Ens preguntem contínuament si no ens hem acomodat a fer les nostres històries plenes de matisos, de lectura de quinze minuts, per a convençudes i si hem de fer l’esforç de transformar-ho en continguts curts, atractius, dinàmics per arribar a una altra part de la ciutadania. Crec que això és impossible.
Dominen els relats simples en un moment de complexitat màxima?
Sí, per això crec que podem utilitzar aquests formats virals si és una manera d’enganxar la gent per arrossegar-la cap a la crònica que ho explica en profunditat. Perquè si no, acabem simplificant qüestions que són molt complexes. A més, el nostre cervell s’està atrofiant, està perdent múscul, en un moment que els periodistes hem de recuperar la nostra funció de pujar el nivell cultural i de comprensió de la ciutadania.
“Hem de començar a generar hàbits de consum informatiu saludables, com ho vam fer amb l’alimentació o l’esport”
Els que estem intentant mantenir el múscul crític de la nostra ciutadania, amb els pocs recursos que tenim, hem de seguir apostant per recollir la complexitat i l’hàbit de la lectura. Hem de començar a generar hàbits de consum informatiu saludables, com ho vam fer amb l’alimentació o l’esport, perquè està en joc la condició de ciutadania democràtica. Això és incompatible amb els vídeos d’un minut.
Creus que els periodistes hem fracassat a l’hora de sembrar una cultura de drets humans?
Com a col·lectiu, sí. Per descomptat, hi ha periodistes que hi dediquen tota la vida. Insisteixo que tota aquesta normalització de la crueltat i la militarització és una doctrina del xoc i els subjectes que han estat utilitzats com a carn de canó durant les últimes dècades han estat les persones migrants i refugiades. Ho hem viscut amb les batudes racistes, amb els CIE, amb l’arribada de les embarcacions de pastera. Si no aconseguim connectar aquestes dues polítiques, fem el joc als que ara volen normalitzar el discurs de la guerra.
