Ha tornat a sortir a relluir un tema del qual fa uns anys que estic, amb més o manco intensitat, obsessionada. És un concepte que vaig descobrir per un llibre (El buen sexo mañana, de Katherine Angel i publicat per Alpha Decay el 2021) i que em va fer passar unes quantes hores trescant per la xarxa, llegint articles en anglès i intentant dilucidar si era una moda passatgera o un concepte que finalment, com passa amb moltes de les teories que esclaten als EUA, arribaria a ca nostra. Va arribar i no va ser una sorpresa, perquè encara que ens pensem que som especials i que les nostres cultures es diferencien en moltes coses, la realitat és que les relacions socials, personals i sexoafectives passen per processos i situacions molt similars. El concepte, que segurament ja haureu endevinat, és, és clar, l’heteropessimisme (o heterofatalisme). Me’l va fer descobrir el llibre que citava més amunt, però en realitat el va encunyar Asa Seresin a un article del 2019.
No explicaré el concepte perquè ho podeu trobar fàcilment si feu una cerca ràpida i perquè ja n’he escrit (aquí i aquí) i parlat (aquí) i no em vull repetir en excés. La qüestió, però, és que les xarxes s’han omplert, els darrers anys i en major o menor mesura, d’articles, mems i vídeos que apunten a una realitat que és impossible d’ignorar si ets una dona fadrina i amb ganes o intencions de construir relacions amoroses o sexoafectives heterosexuals. Per ventura, el problema, com amb quasi tot, és tractar les problemàtiques amb un binarisme que ho embruta tot: l’heterosexualitat com a problema o com a panacea. Com a trava per construir relacions honestes i sanes o com a solució per encaixar en una societat que vol coses fàcils i digeribles: parella, casa, criatures i fotografia de família o parella feliç a l’aparador de les nostres vides que són les xarxes socials. I, precisament per aquestes imatges o el debat al voltant d’aquestes, és quan fa pocs mesos el concepte d’heteropessimisme va tornar de manera viral a les nostres pantalles. Un article de Chanté Joseph a la revista Vogue posava damunt la taula, d’una manera una mica vaga, si ara era vergonyós tenir parella (masculina). D’entrada em va semblar una pregunta una mica estúpida, perquè la resposta és evident: no. No només no fa vergonya, sinó que sempre se’ns ha venut que ha de ser desitjable i, fins i tot, que ha de ser un dels motors de les nostres vides.
El problema, com amb quasi tot, és tractar les problemàtiques amb un binarisme que ho embruta tot: l’heterosexualitat com a problema o com a panacea
Titulars que es troben quan poses la paraula al cercador (alguns ben plens de clickbait): “Heteropessimisme: el terme progre que el feminisme popularitza per culpar als homes del desencantament femení”, “De l’heteropessimisme a les vagues de sexe amb els homes”, “El problema de desitjar als homes”, “Heteropessimisme reloaded: el desencantament hetero i les sinèrgies dels sexes”, “L’era de l’heteropessimisme: per què el mercat de l’amor sembla que s’ha romput per a les dones?”, “Feminisme femcel i heteropessimista: per què la tristesa femenina ens duu a la desesperança reaccionària”. Etcètera, etcètera, etcètera. Desencantament, mercat, tristesa, desesperança, trencament. I una mica culpa nostra, és clar. L’altre dia, una amiga amb parella, em va passar un vídeo signat per Gabby Windey que parlava de l’heterofatalisme. Una de les coses que diu és que no es tracta d’haver tengut una mala cita o una mala relació, sinó d’estar permanentment exhaustes emocionalment i del col·lapse de l’esperança. La meva amiga em va dir: “El tema és: what’s next? Què fem?”. Bona pregunta, amiga. Què hem de fer. No tenc la resposta, només tenc sospites.
Sospit que moltes ens trobam a una pista de ball aferradissa: necessitam enfortir-nos i rebutjar allò que no ens fa bé, però també necessitam rebre i fondre’ns en allò que sí. I trobar el punt mig on ballar a gust és el que crec que se’ns està fent bola, perquè l’anticipació i tanta teoria i tan poca pràctica a vegades ens immobilitza, perquè no acabam de dilucidar com protegir-nos sense negar la vulnerabilitat. I ens quedam plantades enmig de la pista amb la sensació que el que ens passa és que no sabem ballar.
La jerarquització dels afectes encara opera i si hi ha una parella, no ens acostumen ni a equiparar, ni molt manco a posar per davant l’amistat
L’altra sospita que tenc és que les teories sobre l’amistat ens han fet veure que sí, que estan molt bé i que començam a tenir clar quin tipus de vincle volem que sigui, però la jerarquització dels afectes encara opera i les fadrines ens trobam en situacions on, si hi ha una parella, no ens acostumen ni a equiparar, ni molt manco a posar per davant, malgrat que la situació ho pugui requerir. I això es converteix en una espècie de missatge gairebé disciplinador.
També sospit que estam esgotades de donar voltes a les mateixes situacions, idees i patrons i això ens fa atrinxerar-nos en uns arguments gairebé idèntics que no ens alleugereixen, sinó que ens carreguen amb més responsabilitat, a estones, i amb ràbia i por, en d’altres. Trob paradoxal (i patriarcal, això ho tenim clar) que haguem pagat tants doblers en teràpia i que, tot i així, no deixem de culpabilitzar-nos i explicar-nos històries una vegada i una altra per entendre on som i per què ens passa el que ens passa. Sí, ja sé que els homes cisheterosexuals tenen gran part de responsabilitat, però mentre no l’assumeixen en massa, què? Ens rebolcam en la tristor? Seguim dient que volem ser lesbianes quan en realitat el que volem és topar amb qualcú que sigui capaç de dir-nos: “idò mira, la veritat és que no en sé més. No sé com es fa millor, però estic disposat a aprendre, no sentir-me atacat i no fer-ho tot sol?” I no fan falta grans teories, ni coneixements sobre afectes ansiosos o evasius, ni haver escoltat el darrer pòdcast de torn, ni pronunciar la paraula “deconstruït”. Jo a vegades tampoc sé com es fa això de ser una dona forta, independent i amb caràcter i, alhora, ser un osset de peluix o una tia que no sap què vol en un moment determinat i se sent vulnerable. Per ventura és que hem de practicar més la indulgència amb nosaltres mateixes i reconèixer que podem ser les dues coses alhora. No s’acaba el món ni posam en perill el nostre carnet de punts quan, ens agradi més o manco, ens volem relacionar amb homes. Les nostres conviccions no haurien de convertir-se en elements indispensables de la nostra personalitat per sempre: tenim dret a canviar de parer, a experimentar i a cagar-la tantes vegades com poguem suportar, sense que això suposi viure-ho com una traïció.
No sé com es fa això de ser una dona forta, independent i amb caràcter i, alhora, ser un osset de peluix o una tia que no sap què vol en un moment determinat i se sent vulnerable
Finalment, sospit que la tendència a la resignació i al ressentiment generalitzats no només és que també operi en aquesta esfera de les nostres vides, sinó que s’ha demostrat que és com ho vivim unes i com ho viuen uns altres, respectivament. Llavors, si ens omplim la boca de dir que hem d’imaginar mons millors per poder canviar el que tenim, idò també ho haurem d’aplicar en aquest sentit. Fa certa basarda, fins i tot peresa, però li donc la raó a Windey: estic exhausta. I la veritat és que vull deixar d’estar-ho, i necessitaré la inestimable ajuda de les meves amistats i companyonies i les pràctiques que puguem construir col·lectivament. Per ventura una conclusió, si és que n’hi ha, podria ser que podem demanar ajuda i que la interdependència també és això: la consciència de necessitar-nos per protegir-nos dels monstres dels nostres temps.
