Vivim en un món en crisi constant. Des de la crisi del petroli de la dècada de 1970 fins a la pandèmia de 2020, la història contemporània s’ha descrit com una successió de crisis. Les crisis afloren per tot arreu: al supermercat, amb l’augment dels preus dels aliments; als boscos, amb la desforestació; als embassaments i pantans, amb la sequera; a l’aire que respirem, amb la contaminació; als telenotícies, amb interminables imatges de bombardejos i infants mutilats; a les butxaques dels treballadors, afectats pels sous insuficients; a la factura del lloguer, que ja representa, en molts casos, més de la meitat de la nòmina, i un llarg etcètera. Ningú no pot escapar de l’omnipresent fantasma de la crisi. Però, i si les crisis no fossin accidents? I si els estats les inventessin per alterar la “normalitat” i impulsar els interessos de les elits? De qui i per a qui són les crisis?
Janet Roitman sosté que les crisis són artefactes narratius, no fets objectius. Crisi, segons l’antropòloga, és un concepte històric-polític que “implica una teoria del temps” i “passa a significar la delimitació d’un ‘temps nou’ en la mesura que denota una fase de transició única i immanent, o una època històrica específica”. En aquest sentit, la història de les crisis és la història de la mateixa història. En totes les formes de narrativa actuals hi ha la petjada de la crisi com a “categoria definitòria de les situacions històriques, passades i presents” (escriu Roitman a Anti-Crisis, Duke University Press, 2013). Tota crisi és productora de significat: és la màquina narrativa per excel·lència a través de la qual la història es desenvolupa i es construeix.
Si la producció de crisis és una “teoria del temps” històric, quina relació manté amb la intervenció de l’estat? Segons Colin Hay, en la mesura que “la crisi no és una condició objectiva” i “es crea mitjançant la narrativa i el discurs”, “el poder estatal no resideix només en la capacitat de respondre a les crisis, sinó en la d’identificar, definir i constituir la crisi, en primer lloc” (a “Narrating crisis: The discursive construction of the ‘winter of discontent’”, Sociology 30, 1996). El poder estatal es defineix per la construcció discursiva de crisis. Els governs narren els fracassos (com les fallides bancàries) per justificar, per exemple, els rescats amb diners públics. Les crisis, per tant, són mobilitzades políticament amb fins polítics. La producció de crisis i els estats moderns són dos fenòmens concomitants estretament relacionats. Però, com i mitjançant quins mecanismes opera l’estat quan mobilitza narratives de crisi?
El filòsof Giorgio Agamben defineix el model de funcionament de les democràcies occidentals amb el concepte “estat d’excepció”. Per a Agamben, l’estat d’excepció és el paradigma de govern dominant en la política contemporània, que ha transformat els règims democràtics mitjançant l’expansió gradual dels poders executius. L’estat d’excepció és una nova forma de governança a través de la qual l’aplicació normal de la llei es confon amb l’aplicació de les mesures provisionals i excepcionals. En aquest marc, “la llei incorpora els éssers vius mitjançant la seva pròpia suspensió” i crea una zona en què l’aplicació de les normes queda “suspesa, però la llei, com a tal, continua vigent” (a Estado de excepción, Pre-textos, 2004).
Aquest moviment té un significat biopolític immediat, perquè aquesta zona de suspensió afecta directament les vides de les persones no només com a ciutadans, sinó com a éssers vius. El que està en joc en aquest nou paradigma de govern no és diferent del que estava en joc en la biopolítica de Michel Foucault; és només una nova configuració de les tècniques de poder la funció de les quals continua sent l’administració, el control i l’optimització de la vida humana per altres mitjans.
La crisi com a dispositiu narratiu s’articula en l’espai on es creuen la veritat i el poder. Per tant, analitzar la producció de crisis significa alhora analitzar com opera el poder en el mateix procés de narració. Davant d’una crisi, “els projectes estatals han de respondre a aquesta construcció narrativa de la crisi, i no necessàriament a les condicions de contradicció i fracàs que en realitat la sustenten” (Colin Hay, “Narrating crisis”. Sociology, 1996), trobant en el context de crisi una oportunitat per a l’expansió del seu poder més enllà dels límits de la llei. La crisi com a dispositiu narratiu és una cortina de fum, un artefacte polític produït pels estats amb l’objectiu de legitimar la intervenció estatal.
Aquesta forma resultant de governabilitat coincideix, doncs, amb l’estat d’excepció descrit per Agamben. La producció de crisis és la condició de possibilitat de la suspensió de l’ordre jurídic. Sense una narrativa de crisi, la “il·legalitat legalitzada” resultant de la suspensió de l’ordre jurídic no seria legitimada, tolerada ni normalitzada en les democràcies neoliberals. El discurs de crisi és el terreny fèrtil que alimenta l’estat d’excepció.
Agafem, com a exemple, el cas específic de la crisi del 2008 a Espanya, on la taxa d’atur va assolir el 24,4% el març de 2012, el doble de la mitjana de la zona euro, i la taxa de risc de pobresa va arribar al 19,6% el 2008 i al 22,2% el 2013 (dades extretes de Donato Fernández, “La crisis económica española: Una gran operación especulativa con graves consecuencias”, Estudios Internacionales 48, 2016). Tot i aquesta dramàtica situació, la majoria de les mesures excepcionals que es van implementar van consistir en retallades en els serveis públics i plans d’austeritat dràstics.
El febrer de 2012, el govern presidit per Mariano Rajoy va implementar una reforma laboral amb dos objectius principals: en primer lloc, liberalitzar el mercat laboral eliminant-ne qualsevol obstacle i, a continuació, reduir el cost de l’acomiadament, alterant fonamentalment els drets dels treballadors. A més, el govern espanyol també va rescatar els bancs privats espanyols amb fons públics i va dur a terme retallades socials i econòmiques generalitzades.
De desastres climàtics a disrupcions de les IA, el patró es repeteix: els relats del desastre obren pas a eliminar qualsevol “error de progamació”
Les polítiques neoliberals implementades no estaven dissenyades per combatre l’augment de les desigualtats, de manera que van patir importants repercussions socials negatives malgrat la retòrica utilitzada per a justificar-les. Però, tot i l’ampli rebuig social, aquests reajustaments legals van tirar endavant. Com es van poder implementar aquestes polítiques excepcionals, que superaven els límits constitucionals i legals, si no anaven dirigides a millorar la vida de la majoria de la població? Es podrien haver dut a terme de manera legítima sense l’ombra omnipresent de la crisi? Només en temps de crisi l’excepcionalitat pot esdevenir la norma.
En aquest punt, recuperem la pregunta plantejada al principi: “De qui i per a qui són les crisis?”. Per a respondre-la, seguint l’exemple utilitzat, ens hem de centrar en les conseqüències que la crisi va tenir en termes de redistribució de la riquesa. Durant l’esmentat període de recessió econòmica, els actius reals van perdre un 30% del seu valor en aquells anys i els salaris van caure també un 30% entre el 10% dels perceptors de rendes més baixes. Aquesta clara tendència a la baixa no només va afectar el 10% amb ingressos més baixos, sinó a la majoria de la classe treballadora. No obstant això, paradoxalment, aquesta tendència negativa no va afectar els més rics, ans al contrari. El 10% més ric de la població espanyola va passar de concentrar el 44% de la riquesa del país el 2008 al 53% el 2014 (a Banc d’Espanya, “La desigualdad de la renta, el consumo y la riqueza en España”, 2018). Mentre les condicions de vida de la majoria empitjoraven, La crisi financera provocava que els rics es convertissin encara en més rics, augmentant el seu patrimoni i arribant a concentrar més de la meitat de la riquesa total. Això no és una coincidència: les crisis són el mitjà del capitalisme neoliberal per autoregular-se.
Podem afirmar que la crisi és un element fonamental de les societats contemporànies, que permeten a les elits suspendre l’ordre jurídic i implementar els reajustaments sistèmics necessaris per a la seva pròpia subsistència. Avui, des de les catàstrofes climàtiques fins a les disrupcions de les intel·ligències artificials, el patró es repeteix: les narratives del desastre obren pas a reinicis del sistema operatiu central per a eliminar qualsevol “error de programació” i retornar-lo de forma controlada al seu estat de funcionament “normal”. I, mentrestant, sota la cobertura de la urgència, les desigualtats s’aguditzen sense precedents. El que està en joc en cada crisi és la nostra pròpia capacitat de sobreviure al desastre.
La pròxima vegada que esclati una crisi, revelem la veritat que s’oculta rere el relat que ens intenten vendre: Cui bono? Qui se’n beneficia realment? De la resposta a aquesta pregunta depèn, en part, la possibilitat de desarticular la maquinària de producció de crisis i emancipar-nos de la lògica catastrofista que perpetua el domini de classe burgès. En el context actual, qüestionar les narratives de crisi es converteix en un acte revolucionari: començar a caminar juntes passa necessàriament per començar a conspirar juntes. Durant segles, ells han explicat la seva pròpia història; ja és hora que nosaltres expliquem la nostra.
