En una nova onada desenvolupista de creixement, Aena —empresa participada en un 51% per l’Estat i en un 49% per capital privat— acaba de presentar el seu nou Document de Regulació Aeroportuària (DORA) per al període 2027-2031. És en aquest document on es defineixen les principals inversions i actuacions previstes per als aeroports de l’Estat.
Els plans arriben després d’anys de mobilitzacions contra la massificació turística i en un moment en què informe rere informe ens mostra les conseqüències de la turistificació: dificultats creixents d’accés a l’habitatge, precarització, pressió sobre els recursos naturals, saturació d’infraestructures i transformació accelerada dels territoris.
Davant d’aquesta realitat, parlar de posar la vida al centre no pot ser només un eslògan.
Posar la vida al centre significa, en primer lloc, decidir cap a on orientam les polítiques públiques i els recursos col·lectius. Significa preguntar-nos quines inversions necessitam per garantir els drets i el benestar de la majoria de la població.
Depenem de l’aigua, de la terra, d’ecosistemes sans i d’un clima habitable, però també de les cures, dels vincles comunitaris i d’un territori on sigui possible desenvolupar un projecte de vida
En segon lloc, implica entendre la vida com un conjunt de relacions fràgils i interdependents. Depenem de l’aigua, de la terra, d’ecosistemes sans i d’un clima habitable, però també de les cures, dels vincles comunitaris i d’un territori on sigui possible desenvolupar un projecte de vida.
I, finalment, posar la vida al centre significa reconèixer els límits. Els territoris tenen límits físics i ecològics. Els aqüífers tenen límits. Les carreteres tenen límits. La capacitat de gestionar residus té límits. Les persones també en tenim.
Per açò hauríem de formular una pregunta molt senzilla: com valoram la vida de les persones que habiten un territori per damunt dels diners que se’n poden extreure?
En economia, potser aquesta és una de les preguntes més importants que ens podem fer: què deixam que orienti les nostres decisions col·lectives? Les necessitats de la població o la necessitat permanent de créixer?
Ahir, 20 de setembre, milers de persones van sortir al carrer a Barcelona i Eivissa, i centenars ho van fer a Palma, per rebutjar noves ampliacions aeroportuàries i qüestionar un model que continua vinculant prosperitat amb l’augment constant de passatgers. A Menorca, el debat també és ben present.
Continuar afegint pressió sobre Menorca ens condemna a una espiral difícil de sostenir: cada increment de població genera noves necessitats i, davant aquestes necessitats, responem construint més infraestructures
Per a l’aeroport menorquí, el nou DORA preveu 170,7 milions d’euros d’inversió entre 2027 i 2031. Entre les actuacions anunciades hi ha l’ampliació de la zona d’embarcament per habilitar un espai únic per als passatgers no Schengen, noves portes d’embarcament assistides per passarel·les, més posicions d’estacionament d’avions i actuacions en els controls de seguretat, el camp de vol i la plataforma. Al mateix temps, les previsions d’Aena dibuixen un aeroport que continuarà creixent durant els pròxims anys, fins a acostar-se als 4,5 milions de passatgers anuals l’any 2031.
La pregunta, per tant, no és només si l’aeroport necessita unes instal·lacions més modernes. La pregunta de fons és quin volum de persones pot assumir Menorca sense continuar deteriorant les condicions de vida de qui hi resideix i els recursos que sostenen l’illa.
Perquè continuar afegint pressió sobre Menorca ens condemna a una espiral difícil de sostenir: cada increment de població genera noves necessitats i, davant aquestes necessitats, responem construint més infraestructures.
Quan els recursos hídrics de l’illa estan sotmesos a una enorme pressió, quan l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un dels principals problemes de les persones residents, quan els serveis públics han de respondre a enormes oscil·lacions estacionals de població i quan cada estiu tornam a parlar de saturació, la prioritat no hauria de ser preparar Menorca perquè hi pugui arribar cada vegada més gent. La prioritat hauria de ser garantir que s’hi pugui viure.
