Sabem que els porcs són intel·ligents i que els encanta jugar, que les vaques tenen millors amigues i no produeixen llet perquè sí, que milions d’animals passen per laboratoris cada any o que els escorxadors són espais dissenyats perquè no hàgim de mirar què hi passa dins. Però entre saber-ho i integrar-ho hi ha un abisme. Potser per això un llibre com El geni que volia llançar un bou al mar des d’un helicòpter i altres contes antiespecistes resulta especialment interessant: no perquè aporti dades noves, sinó perquè ens obliga a mirar-les des d’un altre lloc.
El recull, publicat per Edicions Saldonar, reuneix autores i autors que exploren l’antiespecisme des de la ficció a través de contes curts. I aquest és, precisament, el seu principal encert. No intenta convèncer a còpia d’arguments ni acumular evidències sobre el patiment animal, sinó que parteix de la base que moltes d’aquestes evidències ja les coneixem. Agafa els estudis, les dades i els assaigs que fa anys pots trobar al mercat i els humanitza. O els animalitza.
Xantal Rodríguez, cantant de Remei de Ca La Fresca, converteix una granja porcina en un resort de luxe presentat amb el llenguatge brillant de la publicitat i el màrqueting.
En aquest llibre, els relats recorren camins molt diferents, gràcies a les diferents autories que el conformen. Xantal Rodríguez, cantant de Remei de Ca La Fresca, converteix una granja porcina en un resort de luxe presentat amb el llenguatge brillant de la publicitat i el màrqueting. Tot és impecable, sostenible i responsable, almenys segons un discurs que resulta familiar.
O per exemple, Marta Tafalla, doctora en Filosofia, que escriu sobre una investigadora que comença a qüestionar la indústria de l’experimentació animal des de dins. El relat evita les caricatures i mostra una realitat molt més incòmoda: la de persones corrents atrapades dins d’un sistema en què els bons sous, el prestigi professional i la promesa d’estar contribuint al progrés científic acaben convertint-se en prou motius per deixar de fer-se preguntes incòmodes.
Potser el conte més difícil de llegir és Ulls buits, d’Alba Serrano Giménez, escriptora i traductora, ja que força una analogia profundament incòmoda entre una agressió sexual i les pràctiques reproductives imposades a les vaques en la indústria làctia. Una comparació que és deliberadament incòmoda i, probablement, la que més debat generarà entre les lectores.
Les autores i els autors que hi participen provenen de trajectòries molt diferents i això es nota tant en les històries que expliquen com en la manera d’explicar-les.
No és casualitat que un llibre que vol qüestionar una mirada única estigui escrit des de mirades tan diferents. El recull, de fet, funciona com a llibre perquè és profundament coral. Les autores i els autors que hi participen provenen de trajectòries molt diferents i això es nota tant en les històries que expliquen com en la manera d’explicar-les.
Hi ha contes que juguen amb el surrealisme, d’altres amb la denúncia, d’altres amb el canvi radical de perspectiva. Però tots comparteixen una mateixa idea: les estructures mentals que sostenen l’especisme són també construccions culturals, i, com qualsevol altra construcció cultural, la literatura té la capacitat de qüestionar-les.
Aquest recull arriba poc després del Manifest per una literatura antiespecista en català, impulsat el 2024 i signat per més de 140 persones i entitats dels àmbits literari i científic. Durant molt de temps, els altres animals -és a dir, els animals no humans- han estat presents a la literatura quasi únicament com a símbols, decorat o metàfores dels conflictes humans. Aquest recull proposa una altra cosa: situar-los al centre de la narració i preguntar-nos què passa quan deixem de mirar-los només en funció del servei que ens presten.
Quan els animals apareixen ens commovem durant una estona, però després els deixem tancats dins la ficció, com si el seu patiment s’acabés en girar l’última pàgina.
A l’epíleg, Borja Duñó recorda que la literatura és alhora reflex i crítica del que som. També apunta que, massa sovint, quan els animals apareixen als llibres o al cinema ens commovem durant una estona, però després els deixem tancats dins la ficció, com si el seu patiment s’acabés en girar l’última pàgina.
Potser aquesta és la millor virtut d’aquest recull. Quan l’acabes, els contes continuen oberts. Al supermercat. A l’anunci que promet “benestar animal”. Al medicament que prens quan et fa mal el cap. Al got de llet de l’esmorzar. És clar que la literatura no canvia el món per si sola, però, de vegades, aconsegueix una cosa igual de difícil: canviar el lloc des d’on el mirem. O almenys això m’ha passat a mi.
