“Una dona necessita diners i una habitació pròpia, per poder-se dedicar a escriure.” Tal afirmació és una de les idees centrals de la conferència que l’escriptora Virginia Woolf dictà, el 1928, davant una sala de Cambridge plena de noies joves, que formaven part de la primera generació universitària femenina. La llar podia ser un niu d’emancipació, d’expressió, i, encara més, de creació –es preguntava l’escriptora– i no el lloc de la reclusió social, el treball familiar forçat i no remunerat, la presó de les dones? Aquesta idea és la columna vertebral d’un assaig llegit i rellegit per generacions de feministes, un text que fa pocs anys va esdevenir també una vibrant obra de teatre, en forma de monòleg amb breus interludis musicals. L’espectacle, de la mà de Maria Ruiz (directora i dramaturga) i Clara Sanchis (actriu i pianista) es va estrenar el 2017 a l’Ambigú del Teatro Pavón Kamikaze de Madrid i ja aleshores va sortir de gira per tot l’Estat espanyol, El darrer cop que s’havia pogut veure a Barcelona va ser el 2021 a la Sala Beckett, on va esgotar localitats. Ara el muntatge, Una habitación propia ha tornat a la ciutat, en concret al Teatre del Raval, on es podrà veure encara tota aquesta setmana, fins el diumenge 27 de setembre.
La versió teatral d’Una habitació pròpia és una inspiradíssima conferència-monòleg-funció, dictada fa cent anys i que, representada ara, aconsegueix connectar amb un públic contemporani, ja que torna a aparèixer com una manifestació encara no superada ni assumida, i doncs, del tot vigent en el seu sentit “comú” inapel·lable. La prova de la seva necessitat es troba, sense anar més lluny, en la polèmica que va esclatar la setmana passada quan les xarxes lligades a l’empresa Meta van vetar les publicacions de promoció de l’obra per part del Teatre del Raval abduint que les seves normes no permeten promoure continguts “socials”, com ara el feminisme i els temes polítics i de sufragi. Potser comença a ser el moment de referir-se a Instagram, Facebook i altres plataformes similars com a “xarxes antisocials”, vist l’ideari que gasten i els objectius ultracensors dels seus equips de “moderació”.
Però tornem a l’escena: la portentosa interpretació de Clara Sanchis permet desplegar tota la potència lúcida i enginyosa de les idees i imatges de Woolf, amb tots els matisos possibles: força i convicció, entusiasme i ràbia, profunditat i amplitud, lírica i cansament. En el moment que va impartir la xerrada, Woolf havia rebut una herència vitalícia de part d’una tieta rica, i, poc temps abans, les dones havien conquerit el dret al vot a la Gran Bretanya. Dos canvis que, respectivament, van donar marge de maniobra efectiu a l’escriptora, i un progrés més teòric que pràctic a la meitat de la societat. L’autora parlava, des de tots els punts de vista imaginables, del mínim necessari per tenir una vida literària, creativa, artísticament digna, i des d’aquest racó poder albirar l’horitzó de l’emancipació, l’autonomia, la igualtat, fins i tot la integritat entesa a un nivell existencial i antropològic, vital i intel·lectual, que s’assoliria amb “la llibertat de pensar les coses tal com són”.
L’autora parla del mínim necessari per tenir una vida literària, creativa, artísticament digna, i poder albirar l’horitzó de l’emancipació, l’autonomia, la igualtat, fins i tot la integritat a nivell existencial i antropològic, vital i intel·lectual, que s’assoliria amb “la llibertat de pensar les coses tal com són”
El que es diu a Una habitación propia és greu i obviament té un fons de desesperació darrere (“¿Per què els homes beuen vi, i les dones, aigua?, ¿Per què uns són tan pròspers, i les altres, tan pobres?”), però ens ve ofert amb una espaterrant dosi d’humor, sornegueria, ironia, enginy (molts homes tenen “l’única qualificació… de no ser dones”). Per explicar sobre les taules d’un escenari tot aquesta injustícia, desgranada amb la complexitat polièdrica de Woolf, es fa brillar i emergir la mordacitat i el sarcasme, que el missatge potser contenia, però que amb un altre plantejament escènic ens hauria passat desapercebut. I aquest és l’encert principal de Clara Sanchis, amb tot el ventall de tons, gestos, canvis de ritme (sembla saltar de cop de l’angoixa a la felicitat, del passat al futur). Com ho és igualment, i en primer lloc, el gran triomf de la dramaturga/ adaptadora/ directora, Maria Ruiz, que sabé llegir les potencialitats del text de Woolf, i proposà conservar-ne la dinamita, però transmetre’l d’una nova manera. Tal desplegament d’idees, tal fresc interpretatiu, té lloc en un escenari fosc i auster, format per una taula, una cadira, un piano i poca cosa més. L’actriu omple i fa ressonar i vessar l’escenari en tot moment, i entre escenes s’acosta al piano i toca algunes melodies o fragments inspirats o manllevats de Bach, músiques que ens permeten digerir i puntuar el vist i sentit, fer un apart trist, melangiós i commovedor, respirar i preparar-nos per al següent embat.
Un col·loqui postfunció
El dia de l’estrena, el 17 de setembre, va lloc un col·loqui amb el públic assistent. En la conversa, l’escriptora Cristina Fallaràs va parlar de “l’elevació” en la cultura, com a fita màxima a la qual pot aspirar una persona que va al teatre, i va posar l’obra com a exemple d’aquest poder elevador de les arts, que es dona molt de tant en tant. També es va demanar sobre la manera en què es construeix el relat i es transmet la història, que ha anat silenciant les veus incòmodes, excloent-ne especialment les de les dones: “Cal veure què és el que no han publicat tots els senyors de la impremta, els amos dels canals de comunicació… perquè, quan va sorgir el moviment Me Too, les dones no van posar-se a parlar de dietes, de moda, de maternitats o de la llar, sinó de violència sexual i masclista”. L’actriu Vicky Peña, també convidada al debat, va voler assenyalar de quina manera el posicionament de Woolf constitueix un punt de vista empàtic i sofisticat, essencialment humanista, ja que refusava la simple confrontació simplista, tot enriquint els arguments.
Al llarg del col·loqui, va fer-se esment a la idea que, precisament, el ressorgiment dels feixismes i els actuals retrocessos conservadors estan també lligats a una por a la pèrdua dels privilegis masculins i de les condicions asimètriques en la societat, que han promogut al llarg dels segles l’explotació indissimulada d’una meitat de la societat per part de l’altra. La protagonista de la funció, Clara Sanchis, al seu torn, va voler reivindicar una Virginia Woolf que, si bé va tenir un final tràgic i va patir crisis recurrents, també gaudí d’una faceta hedonista, joiosa, riallera, d’amant de la vida. L’actriu va destacar igualment de quina manera Virginia Woolf fou capaç d’anar, en la seva dissertació, de petit a gran, fent un recorregut ric i exhaustiu, en tota la seva anàlisi crítica i reivindicativa de la situació de les dones i retratant perfectament els conflictes del seu moment. La vigència de les idees i el nou tractament de les paraules han permès, de nou, reencarnar l’escriptora i tornar a escoltar amb atenció aquella conferència, ara en una obra de teatre que està a l’alçada del repte, i que eleva de nou l’auditori com ho va fer amb les estudiants de Cambridge fa cent anys.
La cartellera del Teatre prosseguirà aquest trimestre amb un muntatge multidisciplinari sobre la figura i l’obra de Miguel Hernández, Vientos del pueblo, creat per Pep Tosar, que es podrà veure del 7 d’octubre al 15 de novembre, per més tard obrir-se a propostes que van de la música (amb una agenda de concerts) al cabaret (Noli me tangere i Jo, travesti, els mesos d’octubre i novembre). I per a lectores interessades en les idees i la temàtica de l’obra de Wolf, la cartellera barcelonina tindrà aviat una cita també molt suggerent, al voltant dels viaranys històrics d’un altre personatge femení que fa qüestionar el statu quo, Maria Egipcíaca, cortesana, cristiana i eremita a la Palestina del segle IV. La seva llegenda es reconstrueix a Šventoji (La Santa), dels lituans Oskaras Koršunovas i Eglé Jackaité, que es podrà veure al Teatre de la Biblioteca, els dies 28 i 29 d’octubre.
