Portar un bar a Barcelona és sempre provisional. Mai no saps del cert si l’endemà podràs apujar la persiana o un nou propietari del sòl preferirà que l’apugi algú altre més polidet i amb més quartos. En general, la provisionalitat és el signe dels temps a la Barcelona global: si estàs de lloguer, millor no anar fent plans per 2030.
La famosa Rambla Verda, rebatejada com a Rambla Gris, s’ha de fer peti qui peti. I això implica unes maneres molt antigues de fer ciutat: a cop de reallotjament, expulsió i demolició
A Vallcarca parlar de provisionalitat és quedar-se curt. A les maniobres habituals del capital s’hi suma un pla urbanístic de començaments de segle que ara l’Ajuntament ha recuperat i vol tirar endavant tant sí com no, fart de protestes i dels torracollons habituals del barri. La famosa Rambla Verda, rebatejada per l’activisme com a Rambla Gris, s’ha de fer peti qui peti. I això implica unes maneres molt antigues de fer ciutat: a cop de reallotjament, expulsió i demolició. A cop d’excavadora i taula rasa. El projecte estava mig oblidat, però el 2023 algú a la plaça de Sant Jaume va viure un flaix bac nostàlgic als anys noranta, quan els barris “s’esponjaven” i el PSC no tenia rival a l’hora de pensar el territori. Collboni també vol inaugurar la seva rambla del Raval.
Però al mig de l’eix per on hauran de passar les màquines, se segueix pujant a diari la persiana d’un antic celler. La Riera és avui un bar on es programen música en directe i nombroses activitats culturals, des que el 2011 el va agafar l’Associació de Festes Majors Alternatives de Vallcarca (AFMAV). Uns anys més tard s’hi va crear una cooperativa de treball per fer-lo rutllar. Al número 81 de l’avinguda de Vallcarca, porta amb porta amb un concessionari d’aspecte tèrbol, ha romàs a lloc els darrers quinze anys, fent saber al vianant que el barri continua igual que sempre i que per damunt de la Travessera de Dalt també hi pot haver una bodega amb barrils pintorescos i taules de fusta. Fent com qui no hi veu, davant l’estat d’excepció urbanístic.
La propietat i l’AFMAV es van posar d’acord i van acordar l’adquisició el gener de 2027. Ara calen 170.000 euros per consolidar La Riera i convertir-la en “patrimoni comunitari vallcarquí”
El local, però, com passa tot sovint a la ciutat, és propietat d’algú altre. En aquest cas d’una comunitat de béns. Es dona el cas que avui mateix, 30 de setembre, s’acabava el contracte de lloguer i els propietaris no volien renovar-lo. Es va donar, però, la possibilitat de comprar. La provisionalitat, de sobte, mossega. A l’AFMAV van considerar-ho i es van decidir a fer el salt mortal; posseir metres quadrats, per un cop a la vida. Recentment, ho havia fet Cal Temerari, un equipament cultural a Sant Cugat del Vallès, i els ha sortit prou bé. En el cas de La Riera, per sobre dels criteris de mercat hi planen els projectes de l’ajuntament i l’amenaça de demolició, de manera que el preu de venda era, en termes d’agent immobiliari, “molt competitiu”. La propietat i l’AFMAV es van posar d’acord i van acordar l’adquisició el gener de 2027. Ara calen 170.000 euros per consolidar La Riera i convertir-la, com ells mateixos diuen, en “patrimoni comunitari vallcarquí”.
Per fer possible l’operació, volen recórrer principalment a préstecs solidaris de 1.000 euros, que calculen poder retornar a partir dels cinc anys de l’adquisició. Es tracta, diuen, “d’una fórmula pensada per permetre que moltes persones puguin contribuir a fer possible la compra i, alhora, garantir la permanència d’un espai al servei del barri”. De moment, ja han aconseguit una trentena de participacions. La propietat de l’immoble correspondrà a l’AFMAV, mentre que la gestió de l’activitat continuaria en mans de la cooperativa de treball que ha operat el celler fins avui. Paral·lelament, el projecte posarà en marxa la xarxa Amigues de La Riera, amb l’objectiu de consolidar una base social estable al voltant de l’espai, independentment dels préstecs solidaris.
“La nostra tendència és a estar sempre a la defensiva. Tenim poques oportunitats de construir i projectar-nos, de veure un horitzó a llarg termini”, ens diu una treballadora
“La nostra tendència és a estar sempre a la defensiva”, ens diu una treballadora de la bodega, reflexionant sobre la feina i la vida. “Tenim poques oportunitats de construir i projectar-nos, de veure un horitzó a llarg termini”. La idea és “no dependre que algú ens digui que no podem estar aquí”. I alliberar-se de les vel·leïtats d’un propietari, per molt bona relació que a priori s’hi tingui, és un bon pas endavant. Ara només queda l’horitzó de l’excavadora. Quant de temps queda? De nou, la incertesa. Però llavors, si més no, es podrà parlar amb l’administració amb un altre rol dins del complex entramat de la vida a Vallcarca. Un de no provisional.
