El dret a l’avortament camina per una corda que creua el món i es tensa i afluixa, entre guanys legislatius i intents de restringir-lo. Enfortir la cooperació, la solidaritat i el coneixement entre sanitàries, activistes i la resta d’agents amb capacitat d’incidència social i política per defensar-lo, és la motivació amb què obre les portes el Fòrum Internacional d’Aliances pel Dret a l’Avortament, avui a Barcelona. Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació Drets Sexuals i Reproductius i activista de la campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït, n’és una de les impulsores. Defensa la importància de, no només tenir la vista fixada en l’abast creixent de l’extrema dreta a les institucions i el risc de regressió que hi porta, sinó de mantenir la perspectiva en l’horitzó d’una plena sobirania sobre el propi cos.
Té passos endavant pendents de fer el dret a l’avortament, al nostre entorn? Què consideres prioritari canviar o desplegar?
La llei és millorable. S’ha de tenir present que encara està regulat amb sancions al codi penal. És una llei molt àmplia, progressista, que permet avortar en moltes situacions, però si no ho fas tal com diu la llei la sanció és penal, i una reivindicació històrica del moviment feminista és la despenalització total de l’avortament. Un altre aspecte tremendament impactant en les dones, i cada vegada en coneixem més casos, són els terminis per avortar. Tu pots avortar per pròpia decisió fins a la setmana 14 de gestació. De la 14 a la 22 necessites informes mèdics, és a dir, aquí ja hi ha una primera barrera que, segons la comunitat autònoma on et trobes, és més o menys difícil. En el cas de Catalunya és prou accessible.
“Tenim una de les lleis més progressistes del món, però hi ha dones que se n’han d’anar a altres països a avortar”
A partir de la setmana 22, tenim un drama, perquè ens porta a casos de dones que tenen embarassos molt desitjats i que, de cop i volta, es troben amb diagnòstics fetals molt greus, i només pot decidir el comitè clínic de cada comunitat autònoma. Hi hem treballat, i cada vegada són més oberts a acceptar casos, però el fet és que és una trava legal tremenda per les dones que s’hi troben. La informació que se’ls dona és molt esbiaixada, es troben sense acompanyament, i, si el comitè els denega la interrupció de l’embaràs, es troben o bé havent de seguir amb l’embaràs o bé havent d’anar a avortar a altres països. Estem acompanyant molts casos a Bèlgica, al Regne Unit, als Estats Units, a Mèxic… Tenim una de les lleis més progressistes del món, però hi ha dones que se n’han d’anar a altres països a avortar.
En l’aterratge de la normativa, trobem altres barreres?
A Catalunya, l’equitat territorial continua sent un deute pendent. El que demanem és que totes les dones puguin anar al seu centre de salut sexual i reproductiva a demanar un avortament, i que puguin escollir quin mètode volen o poden fer, segons la seva situació. I que això pugui ser acompanyat per les seves professionals de referència. No té res a veure viure a l’àrea metropolitana de Barcelona que viure al Pirineu o a la Conca de Barberà. La tria de mètode no està garantida al conjunt de Catalunya. Tampoc tenir accés a l’avortament a tots els centres de salut pública referents. Si tu pots fer-hi un seguiment de l’embaràs i un part, pots fer-hi un avortament. S’ha de treballar la formació de professionals per acompanyar-los i per fer-los. Veiem que la informació que des de serveis públics, sanitaris i també socials, s’està donant sobre l’avortament a moltíssimes dones no és correcte, i això el que fa és provocar situacions de violència institucional. Ens arriben casos de moltes dones a les quals les han informat malament de les condicions de la llei, de què poden fer, moltes a les quals només se’ls ofereix un mètode….
Quin espai té la interrupció voluntària de l’embaràs, com a prestació sanitària, en la xarxa pública?
A Catalunya està bastant integrada als ASSIR, però això no vol dir que ho estigui de la millor manera. Ens falta la possibilitat de tenir la tria del mètode a tots els centres de referència de totes les dones de Catalunya; que puguin fer els avortaments farmacològics i instrumentals segons necessitin i vulguin, i que no s’hagin de desplaçar i tenir barreres i obstacles per accedir a aquest dret. En el cas de no tenir la targeta sanitària, el que ens trobem és que, tot i que han de poder accedir-hi, les dones que no la tenen un obstacle extra. Si es troben en una situació d’irregularitat, que pot ser complex, a vegades afegir-hi demanar un avortament encara fa que se les fiscalitzi més. També ens hem trobat casos en què el racisme institucional ha provocat que no hi puguin accedir.
“Falta la possibilitat de tenir la tria del mètode a tots els centres de referència de totes les dones de Catalunya; que puguin fer els avortaments farmacològics i instrumentals segons necessitin i vulguin”
Ara bé, Catalunya és dels llocs de l’Estat en què la xarxa pública està més implicada en l’accés a l’avortament. Comparativament, hi ha més centres que el fan accessible a través dels ASSIR i de centres hospitalaris en què estan començant a fer avortaments quirúrgics, com ara l’hospital de Mataró i el de Berga. Això és el que haurien de fer tots, i no està passant. S’estan derivant la majoria dels avortaments instrumentals a les clíniques de titularitat privada, amb les quals hi ha la concertació, que són les que històricament han fet els avortaments.
Diries que afecta la percepció social de què suposa avortar; al qüestionament, fins i tot, de l’accés a una interrupció voluntària de l’embaràs com a dret, al mateix nivell que l’accés a altres prestacions sanitàries, el fet que, en molts casos, aquesta intervenció sigui derivada fora de centres públics?
Afecta haver de sortir del teu circuit i la teva xarxa de centres públics de referència, sobretot els de proximitat. Que tu n’hagis de sortir et fa pensar que allò que estàs fent no és habitual. Tenint en compte l’estigma, el tabú que arrosseguem entorn de l’avortament, la culpabilitat, els judicis morals que hem carregat les dones al llarg de la història, no fer-ho en un circuit de salut normalitzat genera més estigma. Per això algunes dones encara no tenen clar ni si és legal.
“Tenint en compte els judicis morals que hem carregat les dones al llarg de la història, no fer l’avortament en un circuit de salut normalitzat genera més estigma”
Aquestes preguntes que fa tants anys que anem responent encara existeixen. La informació i la sensibilització és molt poca. Els discursos hegemònics són molt poderosos, en el sentit de continuar mantenint l’estigma. I si la xarxa pública et diu que te n’has d’anar a un centre que no és del circuit habitual; en què només fan avortaments, això es fa estrany quant a la conceptualització. També és un fet que durant més de 40 anys són clíniques privades les que han salvat els papers i són les que en saben més ara mateix. Catalunya té una bona xarxa de punts d’accés a l’avortament, però el que voldríem és que millori l’accés de proximitat. Els governs no poden canviar la llei estatal, però com que tenen les competències en sanitat poden facilitar o obstaculitzar tant com vulguin aquesta prestació sanitària. Ho estem veient arreu on els governs són de PP i Vox.
Què observeu que passa amb l’accés a l’avortament quan governa la dreta i l’extrema dreta?
És un tema central per ells. Al País Valencià s’estan creant les anomenades oficines de la maternitat, amb l’objectiu de dissuadir les dones de fer un avortament, que és fer amb diners públics el que fan els grups antiavortament. La conceptualització d’aquests centres ve dels moviments ultraconservadors dels Estats Units. A les Balears, es fan avortaments a la pública fins a la setmana 14 farmacològicament. La resta els deriven fora, i majoritàriament venen a Catalunya. I això és així perquè el seu govern ho està obstaculitzant. Hi ha una dada que ens crida l’atenció: hi ha un 20% de dones que paguen l’avortament de la seva butxaca malgrat que no tindrien per què fer-ho, perquè és una prestació del sistema públic, encara que tingui lloc en una clínica amb la qual hi ha el servei concertat. Acompanyant les dones, el que veiem és que hi ha un grup de dones que prefereixen pagar-s’ho per estalviar-se haver d’anar amunt i avall. És interessant perquè vol dir que no és tan fàcil aconseguir-ho, i a més a vegades hi ha llista d’espera. Vaja, que no és tan ràpid com hauria de ser per facilitar la vida a les dones. En alguns casos, ens trobem que són les que ho necessiten més, per la situació administrativa. I prefereixen pagar-ho i sentir que així no se n’entera ningú; se senten en menys risc.
L’objecció de consciència és un dret individual, i no hauria d’afectar l’accés i l’atenció en tot un recurs sanitari de la xarxa pública. Quins casos enteneu que cal corregir, o sancionar si no es corregeixen?
Hi ha el cas de Sant Pau i també el de Sant Joan de Déu. Però també cal dir que hem millorat. Vull ser justa perquè, si no, sembla que la lluita que portem feta no serveix, i no és així. Hi ha bastants hospitals, el de la Seu d’Urgell i el de Manresa, per exemple, també a Tortosa i a Móra d’Ebre, en què s’estan fent exercicis importants d’accés a l’avortament. El registre d’objectors ha estat un bon revulsiu. I cada vegada tenim més professionals sanitàries que estan a favor de garantir-ne l’accés, i que ho volen fer, i que batallen per fer-ho, fins i tot davant d’equips, o de caps, molt bel·ligerants…
“Hi ha moviments interns als equips sanitaris i s’està normalitzant que s’ha de garantir l’accés a aquesta prestació sanitària”
Hi ha moviments interns als equips sanitaris i s’està normalitzant que s’ha de garantir l’accés a aquesta prestació sanitària. Ara bé, que tenim grans monstres i que l’Església continua manant és indiscutible. Vivim en un Estat i en país en què tenim l’Església arrelada, al moll de l’os, i serveis que són pagats amb diners públics com Sant Pau i Sant Joan de Déu fan objecció de consciència institucional. Per tant, crec que, per una banda, avancem molt i, per l’altra, continua havent-hi murs que són difícils de saltar.
Diries que la manca d’informació entorn de l’avortament és un problema ampli, o aquesta pantalla s’ha aconseguit superar?
És la barrera principal. La manca d’informació és la que crea els imaginaris de què fas alguna cosa clandestina.
La informació i la sensibilització és clau per reduir l’estigma. Encara hi batallem. Continua sent un tabú fora dels espais més feministes. No és una realitat normalitzada a tota la ciutadania. Se n’ha de parlar molt, i se n’ha de parlar des de la perspectiva del dret a la sobirania corporal, a la decisió de cadascuna sobre el seu projecte de vida. És la manera que no se l’emportin cap a narratives que s’orienten a restringir drets. Si no fas campanyes de sensibilització i informatives, deixes un espai buit en el qual entren les narratives que són antiavortament. I així ens va.
“Se n’ha de parlar molt, i se n’ha de parlar des de la perspectiva del dret a la sobirania corporal, a la decisió de cadascuna sobre el seu projecte de vida”
Hem de parlar-ne molt, de l’avortament, i deixar d’arrossegar el tabú. És la base. Si aconseguim això, la resta cauria pel seu propi pes. Perquè estaria normalitzat absolutament. És el que passa en altres societats, com ara al Regne Unit o al Canadà. Ja no és una qüestió de lleis, és una qüestió de tenir-ho normalitzat als sistemes sanitaris i a la societat. Això permet tenir debats que aquí hi ha encara per fer, com ara si volem avançar en l’autogestió de l’avortament, la telemedicina, que l’avortament el puguin acompanyar i fer professionals que no siguin ginecòlogues… Nosaltres encara estem resistint, confrontant l’estigma que arrosseguem.
Què implica, i què requereix, autogestionar un avortament?
És que puguis aconseguir la medicació i fer un avortament farmacològic, amb la informació i l’acompanyament que decideixis, i poder-t’ho fer tu. Autogestió és el que fan les dones en els països en què l’avortament està més penalitzat i criminalitzat. Però més enllà dels països en què ho han de fer en la clandestinitat, per necessitat, ho plantegem com un avenç. Plantegem: per què hi ha el control que hi ha en aquest tema? És una tutela que se’ns ha imposat. És un debat. Però el fet és que hi ha experiències molt potents d’autogestió, de telemedicina, de dispensació dels fàrmacs a les farmàcies, o de rebre’ls fins i tot a casa… En països en què hi ha lleis molt progressistes com ara el Regne Unit, Austràlia o Canadà, és una cosa superhabitual, perquè tenen normalitzat l’avortament com una pràctica sanitària més. I, al final, estem parlant d’una medicació més.
En l’avortament el que hi ha és una voluntat de control per part de les institucions, no tant pel que suposa el fàrmac, sinó per la tutela imposada sobre el cos les dones. Més autogestió permet controlar els tempos, amb qui ho fas… La qüestió és: per què no ho estem posant sobre la taula, si les dones ens autogestionem moltes altres coses a la vida? I no totes podran o voldran, però moltes altres sí. Però el fet és que estem tota l’estona posant pegats i resistint a mínims… La idea és imaginar com ho faríem, veient experiències que ja existeixen en altres països, per avançar en la sobirania corporal de les dones.
“En l’avortament hi ha una voluntat de control per part de les institucions, no tant pel que suposa el fàrmac, sinó per la tutela imposada sobre el cos les dones”
Per trencar amb el control i el seu imaginari, s’ha d’obrir. I per començar, el que plantegem és que s’obrin les competències sanitàries, a infermeres, a llevadores, a metgesses de família, i que així s’ampliïn els punts d’accés a l’avortament. Que sigui més fàcil. I això no vol dir que no s’hagi de garantir un circuit sanitari, formació a professionals i que puguis escollir el mètode quirúrgic. Has de poder-lo fer.
En un context desfavorable, que posa barreres, per decisió política; ideològica, a l’accés, o que impedeix o limita legalment l’avortament, què hi ha a fer-hi, des de la comunitat feminista?
Són molt importants les aliances entre investigadores, juristes, periodistes, sanitàries, activistes i polítiques. És clau per resistir l’embat, que és fort, i algunes potser caiem pel camí i per això hem de tenir l’aliança molt enfortida. Hem d’avançar, proposar millores, normalitzant-ho, informant, parlant-ne molt. És la manera que arreli el dret a l’avortament hi hagi qui hi hagi en un govern; vingui qui vingui. Des dels moviments feministes el gran repte és aquest. Hem confrontat en diferents moments històrics l’extrema dreta i justament els feminismes hem tingut molts èxits davant l’extrema dreta. També ens han trinxat molt…
“Les defensores, és a dir, les activistes feministes i les professionals que estan possibilitant el dret, estem vivint amenaces”
Cal entendre que la defensa del dret a l’avortament no és només per accedir a aquest dret des de l’àmbit sanitari, sinó que és un pilar de l’antifeixisme. Acabar amb el dret a l’avortament, que és un objectiu que a l’altra banda tenen molt clar, no deixa de ser el primer pas per anar acabant amb les democràcies. Crec que hem d’exigir que se’ns reconegui com a defensores de drets humans, com a agents democràtiques que estem confrontant l’avenç de l’extrema dreta, no només a escala internacional; directament a escala estatal i dels territoris de les comunitats autònomes. Les defensores, és a dir, les activistes feministes i les professionals que estan possibilitant el dret, estem vivint amenaces. Les persones i organitzacions estem exposant-nos i jugant-nos el tipus perquè això, no només no vagi enrere, no només per poder resistir l’embat, sinó per continuar avançant.
