Una onada de protestes s’estengué per tota la geografia de l’Iran durant els passats mesos de desembre i gener. A les capitals provincials, les demandes eren principalment econòmiques –el país es troba en situació crítica degut, en part, a les sancions impulsades pels Estats Units– i contra el president, Hassan Rohani. Però a Teheran, les manifestacions foren encapçalades per l’estudiantat universitari, especialment per dones, que reivindicaven no només millores salarials sinó també l’abolició de les lleis que les discriminen. Des de 1979, el país persa té un estat confessionalment islàmic, el líder del qual pertany al col·lectiu dels aiatol·làs, del clergat musulmà xiïta.
Anteriorment, el règim del xa Reza Pahlavi, aliat estratègic dels Estats Units, en la seva voluntat d’acostar-se al model occidental, havia propugnat reformes socials que, entre moltes altres coses, prohibien a les dones l’ús del xador (el vestit tradicional que només deixa al descobert la cara), imposant un cànon de vestimenta europeu que tingué un impacte relatiu més enllà de Teheran, la capital del país. Odiat tant des de l’esquerra política com des de la dreta, el xa hagué de deixar pas a una àmplia coalició revolucionària. Durant les mobilitzacions polítiques dels primers anys, les dones tingueren un paper destacat, fos quin fos el seu perfil dins l’espectre polític; un paper que, si bé secundari, avui dia encara tenen les militants progovernamentals a les manifestacions. Però la guerra amb l’Iraq (1980-88) consolidà en el poder l’aiatol·là Khomeini, que perseguí l’oposició d’esquerres i propugnà unes reformes legals que havien d’universalitzar l’estil de vida islàmic.
A les capitals provincials, les demandes eren principalment econòmiques i contra Hassan Rohani
La via d’intrusió estatal sobre les dones més coneguda és l’obligació de cobrir-se el cap amb un mocador. Aquesta mesura pot comportar detenció i multa a qui la desobeeixi. Tot i que a l’Iran el vestit tradicional és el xador, l’Estat no el pogué imposar com a obligatori a tota la població, de manera que avui només les més conservadores, titllades de xadoris, el porten; moltes dones duen sovint mocadors de colors que amaguen ben poc els cabells. Si bé no és el prejudici més greu que pateixen les dones, el conflicte per la vestimenta tendeix a destacar-se en les discussions polítiques.
Discriminació laboral
A diferència de l’Aràbia Saudita, on els ingressos del petroli han permès al mercat laboral prescindir de la mà d’obra femenina, a l’Iran, ni el govern islàmic ni el teixit empresarial han limitat l’accés de la dona al món del treball remunerat. Però si bé hi ha feines on es considera que les dones tenen les mateixes oportunitats que els homes (com en el camp de l’educació), en general les dones entrevistades per a aquest reportatge consideren que en la majoria de feines ho tenen més complicat.
I les mateixes dades oficials del govern els donen la raó: el primer trimestre de 2017, un 10,8% dels homes es trobaven a l’atur, mentre que en les dones la xifra pujava fins a un 20,1% (segons altres enquestes no oficials esdevindria un 38,6%).
“Els caps d’empresa no confien mai en una dona per a ocupar una posició de responsabilitat”, assegura una dissenyadora industrial de Teheran, que com la resta d’entrevistades prefereix que el seu nom no consti. Per la seva banda, una dibuixant de la comunitat lakk (emparentada amb el poble kurd i el lor i present sobretot a l’oest de l’Iran) assenyala que “quan les condicions de feina són precàries, un home pot queixar-se davant els seus superiors. Les dones, en canvi, són sempre víctimes d’explotació laboral, ja que no se les escolta quan volen reivindicar un sou més just. Les que en surten més mal parades són les divorciades, ja que no compten amb un pare o un marit que defensin els seus interessos davant del cap”.
A Teheran, les manifestacions foren encapçalades per l’estudiantat universitari, especialment per dones
Per a una advocada de Sari –al nord del país, prop del mar Caspi–, “el problema és la concepció cultural patriarcal segons la qual ells són els que manen en la família pel fet de portar els ingressos a casa. I aquesta és una actitud que trobem tant en treballadors de classe baixa com en universitaris”. Un fet que provoca que bona part de les joves universitàries decideixin orientar primer la seva vida laboral, posposant la formació d’una família: mentre que al món rural les noies es casen entre els 16 i els 18 anys, a les ciutats, els enllaços es produeixen quasi deu anys més tard.
Segregació des de la infància
El matrimoni apareix com un element crucial en la vida de la dona iraniana. Tanmateix, ambdós sexes viuen segregats, en un desconeixement que ve fomentat des de la infància, amb un sistema educatiu no mixt; també a les mesquites les dones tenen el seu propi espai per resar i al transport públic hi ha vagons segregats. No és fins que arriben a la universitat, amb 18 anys, que nois i noies comencen a compartir espais comuns. Però segueix estant socialment mal vist, especialment a les petites ciutats i pobles, que les noies tinguin parella, ja que això complica les seves possibilitats d’obtenir un bon casament. La bona reputació és fonamental.
En un matrimoni tradicional, els pares de les parelles tenen un paper fonamental, tant en la negociació del candidat com en la del mehrieh –un dot que el nuvi es compromet a pagar en qualsevol moment del matrimoni que la núvia li ho demani. Entorn del preu del mehrieh existeix un fort debat social, ja que el seu impagament per part del marit pot comportar-li penes de presó.
A Teheran, són cada vegada més habituals els “matrimonis blancs”, és a dir, parelles que se’n van a viure juntes sense haver-se de casar, però a les províncies el matrimoni concertat encara és una realitat. Tal com afirma la dibuixant lakk: “No em plantejo demanar el mehrieh a no ser que els meus pares m’obliguin a casar-me, llavors penso exigir-ne un de molt elevat”. En aquest sentit, unes advocades de Teheran afirmen que “atès que la llei només dona la potestat del divorci a l’home, la muller necessita el mehrieh com a mesura de pressió”.
Estudis no oficials han provat que el mehrieh genera una gran ansietat en els marits i, a la vegada, que en províncies més tradicionals on el divorci està molt mal vist, les taxes de suïcidis femenins són molt elevades.
Les dones són sempre víctimes d’explotació laboral, ja que no s’escolten les seves reivindicacions salarials
És la desigualtat davant la llei, no pas prohibicions com la d’accedir a estadis de futbol o la imposició de dur el mocador, el que més mal fa a les dones del país. Per exemple, per a gestions que van des de coses com viatjar a l’estranger fins a comprar-se una casa, cal que el pare o el marit de la interessada donin el seu vistiplau. I una de les lleis més polèmiques és la que especifica que si s’assassina un home, cal pagar una indemnització a la família de la víctima el doble de gran que si la morta fos una dona; una norma que es justifica per la presumpció que és l’home qui porta els diners a casa i que la seva pèrdua suposa un major trasbals familiar. Aquestes lleis tindrien la seva arrel en la tradició jurídica islàmica, però moltes de les entrevistades repliquen que el problema no és l’islam sinó alguns dels seus representants. Com assegura una artista de la capital, “aquestes lleis podien funcionar en la societat medieval aràbiga, però no a l’Iran modern”.
Donada aquesta situació, una sociòloga de Kerman –a l’est del país– apunta que “el millor que poden fer les dones és emigrar a l’estranger”; un punt de vista que, encara que sigui només respecte als estudis, comparteixen pràcticament totes les entrevistades. Assenyalen que el país ha anat millorant amb els anys, però no es posen d’acord sobre quina mena de societat esdevindrà, davant la pregunta de si veuen factible una dona a la presidència del país; encara que legalment sigui possible, ho contemplen com un fet llunyà que abans requeriria molts altres canvis. No els falten motius per creure-ho així: a les darreres eleccions presidencials, 137 candidates foren rebutjades per l’òrgan censor dels comicis.
Però les dones iranianes segueixen trobant vies per fer sentir la seva veu. Recentment, els col·lectius feministes han popularitzat el chaharxambe sefid (dimecres blanc), durant el qual algunes dones s’enfilen en un dels monuments amb més pes simbòlic del país, a la plaça Enghelab (revolució), i es treuen el mocador. No estan exemptes de crítiques, com la d’una estudiant de teologia àzeri –minoria turca–, qui critica: “L’objectiu d’aquestes noies és senzillament aconseguir un visat europeu de refugiada política”. En qualsevol cas, no sembla una causa perduda, la pressió de les dones per poder entrar als estadis de futbol ja ha aconseguit un espai al debat públic. Si el triomf d’aquestes reivindicacions socials obrirà la porta a reformes legals, és quelcom que està per veure.
