Cada cop més, la nostra quotidianitat s’impregna d’una realitat digital amb la qual estenem la nostra forma de comunicar-nos, de desenvolupar moltes de les feines que duem a terme, d’accedir a la informació, d’organitzar-nos, etc.
La tecnologia i les seves eines avancen molt ràpidament i donen resposta -alhora que en generen de noves- a les nostres dessecitats (la conjunció dels desitjos i les necessitats), fent que puguem mantenir un contacte fluid amb gent que viu a milers de kilòmetres de nosaltres, sistematitzant tasques i fent possible executar-les allà on puguem endur-nos un portàtil i tinguem una connexió a internet, donant-nos accés a una immensitat de coneixement o proporcionant eines de participació que permeten coordinar i prendre decisions en grans col·lectius.
Molts dels aparells i serveis digitals estan tan integrats en el nostre dia a dia que ni ens qüestionem qui està proveint aquests serveis, com els està creant i a canvi de què ens els cedeix (quan aquests són gratuïts). Així, mentre defensem el consum responsable en àmbits com l’alimentació o el tèxtil, ens oblidem que les plataformes digitals i la tecnologia que envolta internet són, simplement, un sector més de l’economia.
Les lògiques de mercat en el món digital són un reflex del sistema capitalista en què vivim però el nivell d’acumulació de capital digital al qual hem arribat en només 29 anys d’existència del World Wide Web és alarmant. Actualment les Frightful Five o GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) controlen la immensa majoria dels sistemes operatius de telèfons mòbils i ordinadors, i també servidors, eines, plataformes i les xarxes socials que utilitzem habitualment. La concentració de tots aquests recursos, mitjans i dades en poques mans respon a la lògica competitiva i depredadora del capitalisme però el seu ràpid desenvolupament només s’explica per la incapacitat de reacció per part de la societat i dels governs. Així, mentre cada cop depenem més d’aquestes eines per desenvolupar una gran part de les tasques del nostre dia a dia, ignorem com aquestes operen i quin ús fan de les nostres dades. Això s’estén als governs que no han sabut trobar eines reguladores i que, molts cops, quan les han volgut implementar ho han fet des del desconeixement del context que pretenien regular. Un bon exemple és la directiva sobre drets d’autor que finalment es va tirar enrere a l’Eurocambra a principis de juliol després de la pressió de moltes plataformes en defensa dels drets fonamentals a internet, entre elles la mateixa Wikipedia. Davant d’aquesta situació, les empreses que operen principalment a la xarxa compten amb l’avantatge competitiu d’un mercat desregularitzat i facilitat per a l’evasió, i així, concentren la major part del capital econòmic i de coneixement.
La desídia general de la gran majoria d’usuàries és un gran perill perquè cedim dades a empreses que no dubten a utilitzar-les i/o vendre-les per a finalitats que atempten contra el bé comú
Més enllà de facilitar aquesta acumulació de poder, la desídia general de la gran majoria d’usuàries és un gran perill perquè cedim dades a empreses que no dubten a utilitzar-les i/o vendre-les per a finalitats que atempten contra el bé comú. Aquestes males praxis poden anar des de potenciar l’augment del consum amb tecnologia de personalització de la publicitat fins a l’optimització de la tecnologia militar -una de les destinacions de les dades que recopila Google. A més, cal tenir en compte que el fet que gairebé tota la població activa a la xarxa fa servir les mateixes plataformes (unes poques) anul·la a la pràctica la seva neutralitat, ja que les converteix en el canal principal mitjançant el qual ens informem i comuniquem i per tant, poden controlar la informació que els interessa potenciar (i censurar) o els llocs web que se’ns donen a conèixer.
Tot i aquestes pràctiques esfereïdores, la resistència a l’ús de plataformes privatives queda relegada a un sector reduït de la societat però que està fent un treball enorme per mantenir els recursos digitals com un procomú, és a dir, facilitant que siguin accessibles per a tothom i gestionats col·lectivament. En concret, a Barcelona tenim gran diversitat de col·lectius que treballen en aquesta línia des de diversos fronts: fundacions de suport al software lliure, projectes acadèmics com Dimmons, entitats i grups que treballen les TIC des de la perspectiva de l’economia social i solidària com ara Pam a Pam o espais que alberguen aquest tipus d’iniciatives com la recentment inaugurada Lleialtat Santsenca. Davant d’aquesta riquesa, s’han creat nous mecanismes d’articulació entre aquestes iniciatives com ara la comissió Procomuns de la XES o Barcola i de les sinergies entre col·lectius han nascut projectes de programari lliure que demostren que les plataformes digitals també poden i han de ser obertes, de gestió horitzontal i enfocades a resoldre necessitats.
Necessitem prendre consciència de l’ús que fem de la tecnologia i de l’ús potencial de les dades que entreguem des del consum individual però també des de col·lectius, entitats i, sobretot, des de l’administració pública. Cal estendre el consum responsable i la creació d’alternatives també a l’àmbit digital: és imprescindible per poder fer front als abusos de les grans corporacions.
