Amb el mes de juliol arriba una data marcada en el calendari que fa bullir les emocions de tota una comarca: l’Aplec dels Ports. Una trobada gestada a foc lent pel jovent de cada poble on es pot implicar tothom i una celebració comarcal que, ara per ara, atrau milers de persones tant de la comarca com dels seus voltants i més enllà.
Tot va començar el 30 de juliol de 1978 al poble de la Todolella i en un context complex. Feia poc que Franco havia mort, tot i que l’imaginari dictatorial –sobretot a les zones rurals– continuava molt present. A això se li sumava una Constitució espanyola a mig coure, un estatut d’autonomia que no arribava i, amb una certa brisa de llibertat, un poble valencià que es preguntava de nord a sud per la seua identitat fora de l’homogeneïtzació que va imposar la dictadura franquista. Va ser llavors quan un grup de joves de la comarca, que s’havien trobat col·laborant en una revista anomenada Els Ports –sorgida de l’Institut de Morella–, van decidir implicar-se activament en aquest context i van començar a posar els fonaments del que ara és una estructura sòlida que continua complint anys.
La motivació inicial d’aquell grup va ser la d’esbrinar qui habitava tots aquells pobles i per què hi parlaven aquella llengua; en definitiva, un retorn als orígens que determinaria el camí de tota una comarca. Algunes trobades entre joves de diversos pobles i la creació d’una comissió per dur endavant l’Aplec van ser els ingredients perquè els Ports passara a ser la primera comarca valenciana a prendre la guspira i il·luminar el camí que portava fins a l’antídot de la coneguda frase de Raimon, “qui perd els orígens, perd la identitat”. Una comarca d’interior, situada al nord i a l’aixopluc de les muntanyes, malauradament de les més despoblades del País Valencià, va ser la pionera a recobrar la identitat d’un poble. Inicialment, des de la reivindicació dels trets locals característics i des de la reconstrucció del sentiment comarcal: el de pertànyer a un espai comú. Una fita que, avui dia, encara és desconeguda per gran part de la societat valenciana.
Però no només alberguen aquesta fita de consolidació de la trobada, sinó que, amb el pas dels anys, ha estat la via per recuperar altres qüestions de la cultura local que també han enriquit la cultura popular valenciana, teixida amb els fragments de la memòria que s’han mantingut o recuperat a cada poble. És el cas de la dansa guerrera o dansa de la Todolella, un ball autòcton que als setanta feia anys que no es dansava i que va ser interpretat al primer aplec pel jovent promotor. Aquesta ha estat l’expressió més important recuperada, però no només. Amb el temps s’han anat reivindicant trets singulars del patrimoni artístic i cultural de cada poble on ha aterrat la roda de l’aplec, esdevenint així un motiu per a la recuperació de la memòria oral i escrita d’aquests territoris i per a la seua difusió.
La roda de l’Aplec, en constant evolució
El que regeix l’ordre dels pobles per a l’organització de cada aplec és la primera roda que es va programar, del 1978 al 1986, on hi eren, per ordre, la Todolella, Cinctorres, Villores, la Mata, Vilafranca, Herbers, Forcall, Morella i Sorita. D’aquesta manera, cada deu anys tornava a començar la roda i se’n podia encarregar una altra generació de joves, sempre assessorades per les més veteranes. Només hi va haver un any en què no es va seguir la roda, l’any 2006, quan Sorita se’n va eixir per l’arribada de la crisi i la impossibilitat d’assumir l’organització, tot i que després hi va tornar.
Pel que fa a la programació, als inicis de l’Aplec la celebració constava d’un únic dia, el diumenge, però a poc a poc es van afegir més dies del cap de setmana –enguany se celebra dijous, divendres, dissabte i diumenge–, s’introduïren també actes previs a la celebració –com ponències o ara els coneguts preaplecs i altres esdeveniments culturals– i es van crear els primers materials de marxandatge, així com l’aparició de la zona d’acampada i de pàrquing. Així mateix, l’assistència va anar exponencialment en augment. L’afluència, que durant els seus inicis va ser sobretot local, va passar a massificar-se amb xifres d’assistència de més de 10.000 persones, el doble de les censades a la comarca, concentrades en pobles, la gran majoria, de menys de 1.000 habitants. A la gent de la comarca li agrada més el diumenge, ja que les persones foranes han de marxar perquè l’endemà treballen i es palpa un ambient de major complicitat.
L’afluència, que durant els seus inicis va ser sobretot local, va passar a massificar-se amb xifres d’assistència de més de 10.000 persones
De la mà d’aquestes evolucions organitzaves, l’Aplec també va evolucionar en forma, empentat per la maduresa i el pas generacional. El que abans va servir per a recuperar qüestions culturals locals, com la dansa guerrera de la Todolella, i que va continuar sent l’altaveu de la cultura popular local, a poc a poc va passar a convertir-se en l’altaveu de les problemàtiques de tota una comarca, aprofitant així les multitudinàries assistències. Vint anys després del primer Aplec, el 1997, totes les edicions començaren a introduir un lema, normalment reivindicatiu, com ara Te n’adones? Aquesta terra es mou, Fem que la comarca alce el vol, Una comarca unida, una comarca viva o Per les nostres arrels, ens mullem!, entre molts altres.
En aquest sentit, algunes de les problemàtiques que s’han arrossegat fins a l’actualitat estan relacionades amb l’èxode rural, que també té a veure amb la desindustrialització d’una comarca abans dedicada al sector tèxtil, la falta de serveis primaris –com ara la inexistència d’un servei SAMU 24 hores o d’un hospital a menys d’una hora de camí–, el tancament d’escoles rurals i unes infraestructures viàries en mal estat, a més d’un transport públic insuficient i falta d’oferta laboral per al jovent. Altres de les reivindicacions fortes han estat les relacionades amb l’amenaça de fracking a les muntanyes dels Ports, la contaminació que va provocar la central tèrmica d’Andorra –que va matar molta biodiversitat de la zona– o l’actual construcció de la línia de molt alta tensió que té previst travessar les comarques de Castelló, de la qual ja han construït el primer tram al Forcall.
Des de l’any 2009, amb l’Aplec que es va organitzar a la Mata, i per tal d’aconseguir més ressò, va aparèixer la revista L’Aplequer, que donava a conèixer el manifest, la programació, la història del poble on s’organitzava i algun dels fets significatius i culturals que l’identificaven. A més a més, va aparèixer un web, es van crear xarxes socials i cada any precedeix a l’Aplec un vídeo musical de promoció.
De l’exemple al llegat
Allò que va començar com una celebració al poble de la Todolella –el qual va acollir de molt bon grat aquella festa “inventada” per un grup de joves–, ara és un esdeveniment plenament consolidat en l’agenda de tota una comarca, fins i tot assumida per l’organisme de la Diputació provincial de Castelló –històricament en mans del PP–, tot i no donar-li gaire publicitat.
La continuació d’aquesta primera trobada ha estat un seguit d’improvisacions que s’han anat assentant com un patró, una manera de fer, i que s’han modernitzat amb el pas dels anys i la renovació de les generacions d’aplequeres i aplequers, nom amb què es coneix o s’identifica les persones que participen de manera activa en l’Aplec. Als inicis no hi havia un protocol fix –ni a hores d’ara existeix– ni tampoc unes indicacions marcades, sinó més aviat una sèrie de consells, recomanacions, pràctiques i errors que servien d’ajuda perquè la següent generació o poble ho poguera fer millor. Mai s’ha institucionalitzat ni tampoc ha desaparegut la seua naturalesa creativa i autogestionada: tota la gent del poble s’implica a preparar menjars i altres serveis per recaptar diners de cara a l’edició següent. És més, no existeix un llibre ni cap memòria que supose un recull de les quatre dècades d’Aplec dels Ports. Cada poble on s’ha celebrat –ja que no tots els pobles de la comarca han pogut assumir-ne l’organització– manté les seues històries i records i els seus aprenentatges, ja siga en la memòria o en algun document escrit o visual. D’aquesta manera, conèixer l’essència de l’Aplec, la seua història, tot el que ha teixit, també suposa un descobriment i una pregunta: com és que ha durat i encara dura?
L’Aplec s’ha anat convertint en moltes coses, però sobretot en una tradició, en un llegat que ha passat de boca en boca, de mà en mà i d’il·lusió en il·lusió, des de les més grans fins a les més joves. Els valors humans i de col·lectivitat que s’han teixit amb l’Aplec, entre tanta gent de tants pobles diferents –de vegades separats per més d’una hora de trajecte a través de carreteres en molt mal estat–, han suposat una lliçó organitzativa i vital que s’ha transmès de generació en generació al jovent amb l’exemple, com si es tractara d’un ofici. “Per a mi l’Aplec és sentiment, forma part d’allò que cadascú portem dins. És orgull de veure com, des de fa tants anys, una comarca tan xicoteta fa equip i es mobilitza per aparèixer al mapa, per reivindicar mancances i mostrar la nostra particular forma de vida”, comenta Marta Pitarch, natural de Vilafranca i actualment implicada en l’organització de la quarantena edició.
“Com a part organitzadora d’aquest any, és satisfacció, és viure la materialització d’una il·lusió. Som companys que estem compartint l’experiència de portar a terme un esdeveniment com l’Aplec de la millor manera que podem, sobretot intentant mantenir i visualitzar els valors que el van fer néixer”, afirma. I és que l’Aplec, a banda d’haver ajudat a teixir sentiment de comarca entre les vora 5.000 habitants dels catorze pobles que conformen els Ports, també ha aconseguit posar en el mapa aquesta zona en perill de despoblament i servir d’altaveu de totes les seues lluites i reivindicacions.
La selecció de la temàtica i el lema són una de les qüestions més importants per a les joves que s’encarreguen cada any de l’organització
“Per a mi és un sentiment, un moviment que té un rerefons molt important per a la nostra comarca, i no sols és un festival o una festa, sinó que és un esdeveniment de transmissió cultural de la comarca dels Ports, un element significatiu per a totes les que hi vivim i convivim”, apunta Zaira Fabregat, també de Vilafranca i activa en l’organització d’aquesta edició: “No sols és vindre durant un cap de setmana a celebrar, durant tot l’any és un treball molt intens de voluntariat que ens fa sentir vius i part d’un tot”.
Avui dia, tot i la certa massificació en els espais musicals, les reivindicacions comarcals continuen ocupant un espai protagonista. La selecció de la temàtica i el lema són una de les qüestions més importants per a les joves que s’encarreguen cada any d’organitzar-ho. És per aquesta raó que, malgrat tots els impediments vitals i el voltor del despoblament que ronda la comarca, les organitzadores d’aquesta edició han decidit reivindicar les qüestions positives de viure als Ports i han escollit el lema Una comarca plena de vida.
