Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Condemnats a acollir

“Hay que dejar el camino social alquitranado, porque en él se nos quedan pegadas las pezuñas”.
Ama y ensancha el alma – Extremoduro

 

Montse Santolino | @montsanto

Superxàfec d’estiu amb calamarsa. Al tros de terra de davant de casa uns adolescents segueixen jugant a futbol com si res. Per descomptat no n’hi ha ni un de blanquet i el meu cap s’inventa un déjà-vu i em retorna a El Salvador, a Santiago de Cuba i a Dakar. A altres moments i altres indrets amb mini homes, xàfecs i pilotes. I després se’n va –per què serà– als catorze jugadors d’origen africà de la selecció francesa i als nois assegudets a la pedra de la cova tailandesa. Calla! Que sí que sé per què el meu cap torça cap aquí. La humanitat sencera teledirigida per tres grups de comunicació. Totes les energies i els recursos concentrats en salvar dotze nens. Rescat amb compte enrere. Ideal per mantenir l’atenció d’audiències milionàries acostumades als realities. Vida o mort en directe. Emocionant i delirant a parts iguals. Final feliç. En faran una pel·li.

“Mentre ens donaven detalls sobre el rescat a la cova de Tailàndia no ens van explicar que l’Adul Sam-on, l’únic noi que parlava anglès i sense el qual tot hauria estat més difícil, era un nen il·legal i apàtrida fugit de Birmània”

Però com que atenció mediàtica ja no significa informació ni coneixement útil, mentre ens donaven detalls sobre el rescat no ens van explicar que l’Adul Sam-on, l’únic noi que parlava anglès i sense el qual tot hauria estat més difícil, era un nen il·legal i apàtrida fugit de Birmània. Tampoc que Tailàndia vindria a ser el somni humit de tots els partits d’ultradreta europeus: no compleix amb la legislació internacional d’asil i refugi perquè no ha signat el conveni de Nacions Unides. 100.000 birmans als camps de refugiats de la frontera segons Acnur, milions de persones en uns llimbs legals i centres de detenció on també hi tanquen criatures. Coneixem cada revolt de la cova però a les coves-centres de detenció no hi hem entrat. No tocava.

Mentre salvàvem els nens de la cova perdíem de vista que Trump no reagrupava les famílies que havia separat. Ha tancat més de 2.500 nens, un centenar menors de cinc anys. Està boig? No. Només ha dut un pas més enllà unes lleis d’immigració vigents al país des de Bush i que Obama també va aplicar. Massa ràpid se’ns ha oblidat que el president negre i elegant va haver de gestionar 50.000 menors centreamericans que havien arribat solets a la seva frontera sud. Segons Unicef, hi ha 30 milions de nens refugiats i 300.000 nens i nenes que volten sols pel món. Com que parlem d’ells amb acrònims (menas-menors no acompanyats) sembla que no sigui tan greu, però tenen la mateixa edat dels que aquí no deixem ni travessar sols el carrer, o dels que recollim a les portes dels concerts. Els nens i les nenes que volten sols pel món són la impugnació més gran al nostre hipòcrita sistema occidental de valors i de dolors.

Mentre salvàvem els nens de la cova, a Melilla van detenir un educador d’un centre de menors no acompanyats perquè n’havia apunyalat un. I encara s’investiguen les morts sobtades de dos nens més el desembre i el gener passats també a centres de menors. Per si els mancaven raons per voler migrar al miler de nens sols que recalen a la ciutat (el 14% de tots els de l’Estat). La repressió al Rif ha disparat les sortides de grans i petits. Als menors també els apallissen i els empresonen, i miren de sortir en pasteres o colant-se als vaixells. Ara que el ministre de l’Interior socialista vol treure les concertines que un altre ministre de l’Interior socialista va posar, el president de Melilla les vol a les tanques del port per dissuadir els nens polissons. És un miserable? No. Només fa la seva feina històrica de guardià del seu trosset de la frontera més mortífera i desigual del món, ben protegit pel silenci informatiu i el desinterès generalitzat.

“Mentre salvàvem als nens de la cova, la jutgessa degana de Barcelona va tornar a exigir a la Generalitat que habiliti els espais que va prometre l’estiu passat per als nens marroquins que han aconseguit arribar-hi”

Mentre salvàvem els nens de la cova, la jutgessa degana de Barcelona va tornar a exigir a la Generalitat que habiliti els espais que va prometre l’estiu passat per als nens marroquins que han aconseguit arribar-hi. Sorpresa sorprenent: a la Ciutat de la Justícia algú ha considerat que no és de justícia fer dormir nens a terra, saltar-se les lleis i vulnerar els drets dels infants. Supertranquil·la em quedo en saber-ho i en comprovar que el pla de xoc de fa un any, quan van arribar 1.500 nens, encara no s’ha implementat. Digne d’estudi analitzar com ens costa veure els nens marroquins com a nens més enllà dels 10 anys. Deu ser la barreja d’una por colonial atàvica amb la propaganda gihadista, però és extremadament preocupant perquè tenim 50.000 nens i nenes d’origen marroquí a les escoles i instituts catalans.

Salvini, el supervillano, diu que ell no vol deixar morir al mar ningú però tampoc deixar entrar ningú a Itàlia. “Portes tancades, cor obert” és el seu lema i el de tots els dirigents que van subcontractar a Turquia i a Líbia la gestió de fronteres. El sentimentalisme i la brutalitat són perfectament compatibles que deia Susan Sontag: “El comandant d’Auschwitz que torna a casa a la nit abraça els seus fills i seu al piano a tocar alguna cosa de Schubert abans de sopar”. Per sort, mentre salvàvem els dotze nens de la cova, el Tribunal Suprem va condemnar l’Estat espanyol a complir el seu compromís d’acollir 17.000 refugiats. Condemnats a acollir. Oxímoron ètic i sentència històrica contra l’Europa fortalesa gràcies a la feina immensa i poc vistosa d’Stop Mare Mortum. Han obert la porta. De puntada de peu legal. El rescat de la cova semblava impossible. Guanyar als jutjats molt més. Però s’hi van posar. I ara el govern té dos mesos per veure com s’ho farà.