No hi ha lectura sense soledat. Podem mirar una peli amb algú altre, escoltar música, anar a una expo o gaudir d’unes vistes increïbles. Podem fer tot això acompanyats, però ningú, ni els enamorats més cursis, es posen a llegir un llibre junts. Em refereixo a l’acte mateix de llegir a la vegada, línia a línia, i passar juntets les pàgines. Perquè llegir és un acte solitari. Perquè hi hagi lectura, calen paraules escrites amb alguna intenció, cal voluntat de desxifrar-les i cal també una mínima soledat i un mínim silenci per a l’enteniment. És per això, també, que en aquests temps de soroll, hiperconnexió i sobrestimulació, cal defensar la lectura, com un dels darrers espais de bona soledat i silenci fecunds.
No hi ha lectura sense soledat, però tampoc no hi ha lectura sense l’altre. Llegim perquè algú té alguna cosa a dir-nos, sigui avui o des de segles remots. Algú té alguna cosa a dir-nos i nosaltres la volem escoltar. Llegir és reconèixer-nos com a éssers necessitats, dependents d’algú altre que ens vol dir quelcom, que té una història per explicar, un raonament a fer. No hi ha lectura sense vincle amb l’altre, sense voluntat d’escolta, i és per això, també, que en aquests temps d’individualisme salvatge i del diàleg com a lluita de zascas, cal defensar la lectura, com a espai d’escolta, dependència i vincle.
No hi ha lectura sense soledat, però tampoc no hi ha lectura sense l’altre. Llegim perquè algú té alguna cosa a dir-nos, sigui avui o des de segles remots. Algú té alguna cosa a dir-nos i nosaltres la volem escoltar
Algú té una cosa a dir-nos, sí. Algú vol tocar-nos amb les paraules, per transformar-nos l’emoció, l’esperit o la raó. I ho sabem i ho acceptem. Llegim perquè volem que ens toquin. Volem que el toc ens mogui una mica o molt del lloc on som, que alteri el contorn del nostre cos, que ens deixi marca a la pell, l’ànima, el coneixement. Que provoqui ones expansives dins nostre, al nostre voltant. No hi ha escriptura ni lectura sense voluntat de tocar i ser tocats, de transformar i ser transformats. I és per això, també, que en aquests temps de pensament únic, de coordenades del joc inamovibles, cal defensar la lectura, com una catapulta de mons possibles.
I perquè tot això passi, ens cal temps i allò que ara està de moda: atenció plena. És molt difícil -per no dir impossible- fer una altra cosa mentre llegeixes. Tornant als exemples esmentats, podem mirar una peli fent ganxet, escoltar música pintant les parets, visitar una expo conversant. Però, malgrat sota la tirania del multitasking que ens envaeix probablement algú prova a fer ganxet mentre llegeix, és molt poc usual i factible. Fins i tot menjar mentre es llegeix a mi em sembla un atabalament, però potser això ja són limitacions meves. El cas és que no hi ha lectura sense disposar d’un temps exclusiu per a la lectura. I és per això, també, que cal defensar-la, com a resistència al productivisme immediat, el multitasking i altres tiranies similars.
No hi ha escriptura ni lectura sense voluntat de tocar i ser tocats, de transformar i ser transformats. I és per això, també, que en aquests temps de pensament únic, de coordenades del joc inamovibles, cal defensar la lectura
Rellegeixo aquestes idees escrites fa dies i penso que fa temps vaig llegir alguna cosa similar o relacionada, però no recordo on ni quan. Faig una cerca, trobo articles sobre el tema, però no aquell que em va tocar alguna cosa dins meu. Demano ajuda al Jordi perquè recordo que a ell també el va tocar i el vam comentar plegats (no hi ha lectura sense soledat, però compartir lectures que ens toquen és dels vincles més bells que hi ha). M’envia un enllaç, l’obro i somric: era un text de la Garcés, com no. El va publicar a Nativa i era la seva intervenció a la Vª Jornada de Foment de la Lectura a El Prat del Llobregat el 2013. Es centra en la relació entre lectura i comunitat i diu coses tan suggeridores com les següents:
“L’especificitat de la lectura és que fa comunitat desencaixant tota comunitat (…) Els lectors són aquells que no tenen por d’estar sols (a la nit o en una habitació fosca o enmig del carrer més sorollós) i que són capaços d’inventar i d’anar a trobar els seus propis còmplices. (…) Potser estem en un moment en què necessitem estratègies col·lectives per poder estar sols, per poder fer-nos amos de la nostra soledat i poder, així, inventar els nostres còmplices. Des d’aquí, té sentit defensar una aposta col·lectiva per la lectura i desenvolupar estratègies situades que ens facin capaços de travessar els intents de destruir-la, de distreure-la i de codificar-la.”
Llegiu el text sencer, és una joia. Em pregunto si les meves idees sobre lectura i soledat ja ho eren abans de llegir aquell text al 2013, em pregunto on comença la idea pròpia, si és que existeix, i la transmissió infinita, el record. Potser no es pot escriure si no és recordant, potser no es pot llegir sense recordar. Potser a vosaltres mateixos us ha passat en llegir aquestes línies, i heu tornat uns instants a aquell llibre, a aquella soledat fecunda, a aquell temps sostingut després de tancar les tapes del llibre i desar-lo a la tauleta de nit, al toc d’aquella idea, aquell personatge, dins vostre. La lectura, com la vida mateixa, ens ensenya que gairebé res no acaba ni comença en nosaltres mateixos, i ens convida a celebrar la intimitat necessària per copsar-ho.
