A finals dels 90, Virginie Despentes va debutar amb la seva obra Fóllame, que ella mateixa va adaptar al cinema i li va valdre una allau de crítiques per la seva duresa, que s’encetava amb una violació sense pèls a la llengua i que ara reedita Random House. A principis dels 2000, torna amb la publicació de Teoria King Kong, un provocador assaig en el qual teoritza al voltant de la cultura de la violació. I ara, 25 anys després del seu debut, publica la trilogia Vernon Subutex –el primer volum en català editat per Sembra Llibres i l’obra completa en castellà per Random House–, una obra sobre la caiguda de l’estat del benestar a la societat francesa.
Fa una colla d’anys que vas publicar per primera vegada Fóllame i Teoria King Kong. Com creus que es llegeixen ara?
No t’ho sabria dir i, de fet, no acabo d’entendre per què es reedita ara. Fóllame fa més de vint anys que està publicat i les coses han canviat molt des d’aleshores. Quan es va publicar per primer cop, mostrar violacions o parlar de la cultura de la violació va ser un escàndol. De fet, a Fóllame ja hi recollia tot el que apareix a Teoria King Kong, però d’una manera molt diferent. És un text molt salvatge, molt directe, molt dur. Tenia 23 anys quan vaig escriure la novel·la i no estava en el mateix punt que estic ara, ni en la manera d’escriure ni en la manera de posicionar-me davant la vida. I la rebuda va ser molt dura, un escàndol; vaig rebre moltes crítiques i atacs, però les coses en aquests últims 25 anys han canviat molt, en com s’entén la feminitat i com es viu el feminisme.
Amb Teoria King Kong vas fer el salt a la no-ficció. I t’adreces a un públic molt concret: “A totes les excloses del mercat de les ties bones”, com tu mateixa escrius a l’inici de l’assaig. “A les lletges, les putes, les malfollades”. Per què?
A les feministes aleshores se’ns solia dir: “Sou unes malfollades”. Vaig voler reapropiar-me d’això. Quan ho vaig escriure, fa deu anys, en el mercat editorial es creia que el feminisme estava acabat, a diferència d’ara, que és un fenomen mainstream. Quan va sortir Teoria King Kong, però, va trobar immediatament un munt de lectores, també entre les ties bones. El text va interpel·lar molta gent. Per mi, va ser tota una sorpresa en el seu moment. Però, que no ens afecta a totes, la cultura de la violació? Va ser una rebuda molt suau, venint de les dures crítiques que havia rebut amb Fóllame. Van desaparèixer les crítiques i els atacs frontals que havia rebut fins aleshores.
Què creus que havia canviat entre una publicació i una altra?
Moltes coses. Ja no era impensable que una dona parlés de sexe i porno. El meu to, però, també havia canviat. Teoria King Kong no té la duresa que té Fóllame. Ja no era impensable però la censura encara hi era. I seguim sent vigilades. Se’ns vigila en tot moment. De fet, és una mica el que està passant ara amb la censura a les xarxes socials que vivim les dones quan parlem obertament de sexe o quan mostrem els nostres cossos. Als 90 això era nou i a totes les dones artistes que vam treballar amb el sexe, fos d’una manera o altra, se’ns va atacar molt durament. El càstig va ser tan dur que al final vam haver de fer una aturada. Per mi és molt important no deixar el sexe en l’oblit o la penombra ni tampoc relegar-lo únicament
a la casella de la pornografia. Llegir textos explícits sobre sexe i desig pot fer-te canviar la teva pròpia sexualitat. El sexe també pot ser política.
En els teus escrits, les experiències biogràfiques hi són molt presents. La literatura pot ser una forma d’activisme?
Sí, d’alguna manera sí… però no em veig com una activista sinó com una escriptora. Escrivint assaigs o articles entro en el domini polític i en això hi ha un vessant polític conscient, però no em considero activista, ja que no estic present en debats ni a les xarxes socials. No estic en l’activisme a peu de carrer, en la militància. Em sembla massa violent. Ho vaig deixar córrer pel nivell de violència al qual m’exposava en els debats públics. I també pels atacs per part d’altres feministes. A França, per exemple, sempre hi ha pica-baralles amb temes com l’abolicionisme, el vel o la pornografia. I em sembla un debat contraproductiu, una guerra en lloc d’un debat. I jo no vull entrar en guerra amb les feministes, amb la meva pròpia gent, fins i tot quan diuen coses que em semblen absurdes. Els debats haurien d’obrir i no enfrontar en un estat de guerra, d’alerta. No m’interessa. Espero introduir un discurs polític pertinent quan escric, però em mantinc de forma absolutament conscient al marge del que entenem estrictament com a activisme polític, militant. No tinc les forces.
A Teoria King Kong teoritzes al voltant de la cultura de la violació. Com l’entens?
La prostitució ocasional és molt més freqüent del que ens pensem. En el meu cas ho vaig fer obertament
Quan es va publicar Fóllame ara fa 25 anys, el fet que el llibre comencés amb una violació va ser un escàndol. I ara, parlar de violació ja no alarma ningú. Hem assumit que la violació és part de l’experiència de la feminitat. Ser violada és part de la sexualitat femenina. Em van violar quan tenia quinze anys i aleshores pensava que aquesta experiència no tenia res a veure amb les de les meves amigues, però en començar a parlar-ne amb el meu entorn, vaig adonar-me que gairebé totes havien viscut algun tipus de violació o abús, de maneres molt diferents. I en fer pública la meva violació, en parlar-ne en els meus llibres, moltes dones van començar a parlar-me de les violacions que havien patit, que no s’assemblaven en res les unes amb les altres: ni per edat, ni perfil ni classe social, etc. La violació encara segueix sent un tema tabú, com ho és la prostitució, que també és molt més freqüent del que ens pensem. Quanta gent ha pagat els seus estudis prostituint-se? Jo mateixa vaig prostituir-me de manera ocasional per pagar-me els estudis. Vaig viure de la prostitució una temporada, una experiència que no té res d’extraordinària. La prostitució ocasional és molt més freqüent del que ens pensem. En el meu cas, la particularitat té a veure amb el fet que en vaig parlar i ho vaig fer obertament, sense pèls a la llengua. Però érem moltes. Als 90, just abans de l’arribada d’internet, quan encara s’utilitzava el Minitel, érem un munt de dones oferint serveis sexuals molt diversos al mercat. I jo n’era una més. Ens venen la feminitat com una experiència de calma i harmonia, i no ho és en absolut. En els últims anys estem veient com aquesta idealització de la feminitat s’està esmicolant. Amb el moviment #MeToo, per exemple, hi va haver una explosió d’aquesta creença de la feminitat com una cosa guai. Va deixar al descobert que entrar al mercat laboral amb tota la feminitat no és tan fàcil com ens havien fet creure i que implica perills i violències.
Es tracta d’una mostra més de la cultura de la violació?
La violació té a veure amb la sexualitat masculina, amb com s’ha construït la sexualitat masculina
Exacte. I tot just ara comencem a entendre tot el que hi ha al darrere de la cultura de la violació. La violació té a veure amb la sexualitat masculina, amb la manera com s’ha construït la sexualitat masculina fins ara. Des de la teoria postcolonial, s’està parlant de la política de violació. Però, des de la meva posició de dona blanca, no soc qui per parlar-ne. El colonialisme va ser una violació perpetuada durant segles, una cadena ininterrompuda de violacions i pedofília per part dels colonitzadors blancs a dones i infants durant segles. Això també va ser un projecte de sexualitat, i potser en algun moment n’acabarem parlant. Hi ha països que durant segles han estat sotmesos a una violació sistemàtica i amb total impunitat. Fa poc vaig llegir un article científic sobre l’impacte traumàtic que et pot deixar una violació. No en recordo l’autoria però, segons aquest article, una violació deixa una marca genètica a l’ADN que transmet al llarg de tres generacions. Si això és cert, què passa amb la violació perpetuada i impune que han patit els països colonitzats? La violació és quelcom sistèmic i tot just ara comencem a parlar-ne. Potser hauríem de començar a buscar noves paraules per parlar de violació i buscar nous termes per parlar de les diferents formes de violació. Com és el cas de l’stealthing, el fet de treure’s el preservatiu sense consentiment; una pràctica que també és una forma d’abús sexual. No és exactament el mateix parlar d’una violació grupal durant Sanfermines o parlar d’un abús per part de la teva parella sexual, com és el cas de l’stealthing, però ambdós són violacions. Ens calen nous conceptes per entendre què és la cultura de la violació. Què és la violació realment a l’heterosexualitat?
Com l’entens tu?
Per mi la violació és una matriu del sistema capitalista. La premissa de tota violació és la mateixa que la del capitalisme: “Agafaré de tu alguna cosa que no em vols donar i ho faré sense el teu consentiment, gaudint-ne i amb total impunitat”. Per mi, aquesta és exactament la definició del capitalisme. Aquesta violació és extrapolable a tot: el cos, la terra, la feina, etc. És la matriu del capitalisme.
Fins ara tots els teus personatges es mantenien als marges de l’heteronorma, fos en ficció o en assaig. Putes, trans, bolleres… A Vernon Subutex per primera vegada apareix un protagonista home. Un home cis, hetero, blanc. Per què?
No recordo en quin moment vaig decidir que fos un home el personatge principal. No crec que hi hagi un motiu. Suposo que em semblava que la figura del rocker havia de ser la d’un noi, hetero i blanc. M’ha agradat molt ficar-me a la seva pell, com a experiència.
El personatge de Vernon segueix tenint, però, un punt de marginalitat.
Sí, el tenen tots els personatges de la novel·la. En el cas del Vernon, el seu punt de marginalitat rau en el fet de no aconseguir una feina o un habitatge en una ciutat com París.
Quina ha estat la rebuda d’aquest personatge masculí?
La recepció ha canviat completament. Ha estat molt més entusiasta del que ho havia estat amb altres personatges de novel·les anteriors. De cop i volta s’ha llegit en clau política, com a retrat de tota una generació. Això no hauria estat possible si el personatge central hagués estat una dona. Hauria estat una puta barata fracassada, que no ha fet el que havia de fer a la vida per sortir-se’n. En canvi, amb Vernon, hi ha una tendresa. Faci el que faci, un home sempre és guai. Mai m’han preguntat per la sexualitat del personatge ni s’ha qüestionat el seu comportament. Si el personatge hagués estat una dona, no s’hauria vist tan bé que follés amb tothom.
El personatge de Vernon encarna una generació dels fracassats, dels losers. Quina és aquesta generació?
La dels rockers dels anys 90. Abans no passava res si eres un loser, però ara sí. Tot el que als 90 podia tenir d’agradable i de llibertari el fet de ser un loser, ara ha deixat de ser-ho. Ara ets un fracassat, una molèstia per al sistema i res més. Abans podies subsistir tot i viure als marges del sistema, però ara ja no. Per poder viure a París has de tenir molta pasta, encara que sigui duent una vida molt precària.
De fet, però, el que relates a la novel·la pot llegir-se com una radiografia del que està passant també aquí, a Barcelona, o a qualsevol altra metròpoli: atur, lloguers abusius, deutes, desnonaments, gent vivint al carrer…
Totalment. A tantes altres ciutats, però a Barcelona sobretot. Cada vegada que vinc a Barcelona veig que s’assembla més a París. A la París de Vernon Subutex. Pots trobar gent al carrer que fa un parell d’anys podien haver estat col·legues de birra i de festa. Cau gent al carrer amb qui fins fa ben poc comparties experiències vitals.
A Vernon Subutex parles de la davallada de l’estat del benestar francès i hi ha un fort component de classe.
Els qui tenen el poder no tenen discursos tan potents, no són tan educats ni llestos com es pensen
Per mi fins ara no era tan evident aquesta fissura entre classes: entre els que es beneficien del sistema i els que el patim. Fins ara, la classe obrera tenia una relació d’explotació amb els rics. T’explotaven. Però ara ni tan sols això. Som una molèstia. Ni tan sols som força de treball. Ja no ens necessiten. I, per tant, els superics ja no volen res de nosaltres: només volen que desapareguem. Som paràsits. I això és nou. Per mi, aquest tipus de violència de classe és quelcom nou i volia parlar-ne. Els rics sempre han tingut el control mundial, però ara el tenen de manera molt més efectiva: estan internacionalment relacionats i connectats entre ells. Els proletaris els tenen fora d’Europa… Ja no necessiten per a res la classe obrera europea però no saben com desempallegar-se de nosaltres. I mai no havíem estat tan formats ni disposàvem de tantes eines de comunicació i informació com tenim ara. En les noves generacions veig un gran sentiment de frustració i impotència però també un nivell de consciència política impressionant, desig i molta força. A les xarxes, totes podem publicar els nostres discursos i podem viatjar a tot arreu sense el control de ningú. És una guerra, freda, però una guerra. Els qui tenen el poder no tenen discursos tan potents, no són tan educats ni llestos com es pensen. No ho sé, potser sóc massa optimista. No hauríem de subestimar l’extrema dreta mundial: té una estratègia de comunicació internacional inquietant que ha alimentat totes les xarxes socials.
Les campanyes electorals en són un exemple. Ho hem vist amb els resultats de l’extrema dreta a les eleccions del 28-M a l’Estat espanyol. De fet, l’auge de l’extrema dreta és teló de fons a la novel·la.
Exacte. A tota Europa. Vox a l’Estat espanyol. Però aquí almenys teniu una forta oposició d’esquerres. A França no hi és i a les pròximes eleccions el més probable és que guanyi Le Pen. L’extrema dreta està sortint als carrers com no ho hem vist mai. Però, qui finança aquesta extrema dreta? El mercat. Els superics. Els encanta l’extrema dreta; hi treballen molt bé: Bolsonaro, Putin, Trump… Però potser en algun moment aquesta ximpleria que els caracteritza els acabarà fent perdre. No deixen de ser unes figures caricaturitzades, i no és casual. Al seu darrere hi ha tota una tasca invisible però molt conscient de comunicació per part de l’extrema dreta, sobretot a les xarxes socials; un impacte que les esquerres hem subestimat. Així i tot, soc optimista: sorgeixen i seguiran sorgint contramoviments, contradiscursos i noves formes de lluita i activisme.
