Quan la Primavera Àrab va esclatar a Tunísia en els últims compassos de 2010, una de les comunitats que va veure-hi una oportunitat per guanyar-se el reconeixement i els drets que no havia tingut fins aleshores va ser l’amaziga. Seguint l’èxit inicial de la revolució del gessamí, desenes d’associacions amazigues van florir arreu del país, sovint per centrar-se en la promoció de la seva cultura i identitat i evitant entrar en el terreny polític. Una de les organitzacions nascudes llavors amb aquests objectius va ser el moviment Akal (‘terra’, en amazic).
Seguint l’èxit inicial de la revolució del gessamí, associacions amazigues van florir per promoure la seva cultura i identitat
El 6 de març, gairebé nou anys després de l’aixecament popular, Akal va anunciar que es disposava a fer un pas més enllà, i reconvertiria el moviment en un partit polític, de manera que esdevindria –si fos aprovat– la primera formació amaziga fundada a Tunísia. Tal com ha explicat a la Directa el president del partit, Samir Nefzi, la decisió es va prendre amb la mirada posada en el calendari electoral. Tunísia té previst celebrar comicis legislatius a l’octubre i presidencials al novembre, dues cites que la direcció del moviment considera crucials. “Durant les eleccions, el moviment amazic tindrà l’oportunitat de presentar-se a la resta de la nació [tunisiana], mostrar el seu programa [polític] i expressar la seva visió respecte als assumptes estatals i internacionals”, apunta Nefzi.
La refundació d’Akal, però, és també resultat de l’estancament que viu el procés d’inclusió de minories com l’amaziga malgrat la transició oberta l’any 2011, un fet que, segons la direcció del moviment, coincideix amb un empitjorament de la situació de drets i llibertats. “La raó per la qual no vam decidir fer el pas abans és que teníem l’esperança que el règim [tunisià] escoltés les associacions culturals amazigues, però desgraciadament l’Estat ho ha seguit ignorant”, es lamenta Nefzi. “[A més], posposar la fundació del partit no estava sobre la taula degut a les preocupacions que existeixen a la societat civil davant la davallada de llibertats al país,” afegeix.
Discriminació estructural
Avui dia, la població amaziga a Tunísia continua sent objecte de debat, entre altres motius perquè es troba repartida arreu del territori i perquè els censos del país han evitat reflectir-la. Tot i això, les estimacions més generoses situen la xifra en el milió de persones (l’equivalent a un 10% del total del país), mentre que d’altres la redueixen a la meitat.
On no existeix tant debat, en canvi, és a l’hora de denunciar que els seus drets econòmics, socials, culturals i lingüístics han estat sistemàticament vulnerats per l’Estat. Segons Lamia Haouet, de l’Associació Tunisiana de la Cultura Amaziga (ATCA), una de les organitzacions més actives al país, la comunitat amaziga de Tunísia ha patit aquesta discriminació estructural des que el país es va independitzar als anys 50. Ja en aquell moment, Habib Bourguiba, el primer president de Tunísia, va dedicar grans esforços durant la dècada dels 60 i 70 a eliminar l’aspecte tribal del país en pro de la seva visió de modernitat. Aquest procés es va traduir, entre d’altres, en el desplaçament forçós de moltes amazigues, que consideren que l’objectiu del rais era diluir la comunitat amb la resta de la població àrab del país.
La població amaziga a Tunísia es troba repartida arreu del territori i els censos del país han evitat reflectir-la
“Des de Bourguiba, el concepte de l’ètnia amaziga es va intentar uniformitzar en sintonia amb la identitat nacional arabomusulmana [dominant], i tot el que sortia d’aquesta [lògica] quedava totalment marginat”, observa Haouet. L’activista assegura que fins ben bé la Primavera Àrab moltes tunisianes desconeixien l’existència de comunitats de parla amaziga al país. I apunta que el poble va ser reduït a un concepte enfocat al turisme, com si es tractés d’una civilització perduda de la qual només es preserven aspectes com l’artesania, l’arquitectura o la gastronomia. A més, malgrat que milers d’amazigues viuen en localitats de la costa mediterrània i la frontera amb Algèria, la majoria es concentren al sud, uns territoris que es troben entre els més pobres i marginats de Tunísia i que en alguns casos ni tan sols compten amb els serveis més bàsics.
L’arribada de la Primavera Àrab, al seu torn, va afectar les aspiracions de la comunitat amaziga, que va veure en l’aixecament popular l’oportunitat de reivindicar els seus drets aprofitant l’escenari de llibertat d’expressió que va obrir-se. Però les esperances en una nova Tunísia que posés rumb cap a una democràcia sòlida capaç de reconciliar-se amb la pluralitat de la societat no van durar gaire. Des del primer moment, les organitzacions amazigues que van fundar-se van tenir dificultats perquè s’atenguessin les seves reivindicacions, una exclusió que es va mantenir també durant la redacció de la Constitució del 2014. “Hi va haver intents de parlar amb membres de l’assemblea [encarregada de redactar la Constitució], però sempre érem rebuts amb un ‘ara no és el moment’ [de parlar de la qüestió amaziga]”, recorda Haouet. La conseqüència més evident d’haver ignorat les reivindicacions amazigues va plasmar-se ja en el primer article de la Carta Magna, que considera que la llengua de Tunísia és l’àrab i la religió, l’islam, i en l’article cinquè, que afirma que el país és part del Magreb àrab. La Constitució no fa cap referència al poble amazic, que de nou veu la seva existència negada en un estat que es declara ètnicament, lingüísticament i religiosament homogeni.
Tunísia, però, refusa les acusacions de discriminació. El 2016, en resposta a les preguntes d’un comitè de les Nacions Unides, la delegació tunisiana va reconèixer que la Carta Magna afirma el caràcter i la identitat islàmica del país, però va assegurar que això no impacta negativament en les minories que en queden al marge. A més, encara perduren discriminacions com la prohibició de posar noms amazics als nounats o l’absència de producció cultural en aquesta llengua. Així mateix, no totes les associacions amazigues posteriors a la revolució han estat aprovades pel govern i, segons Haouet, només n’hi ha quatre amb estatus legal, tres de les quals ja existien abans de 2011. Per aquests motius, l’activista considera que la Primavera Àrab ha fracassat a l’hora de produir millores de fons per a la comunitat. “És cert que tothom pot expressar-se [més lliurement]”, apunta, però “[la situació] no ha canviat substancialment”.
Escletxes
Encara que a parer seu no s’han aconseguit canvis rellevants, Haouet reconeix que des de 2011 existeix una lluita de fons de col·lectius amazics que abans no hauria estat possible. El dubte, però, és quina és la millor manera de canalitzar aquesta lluita, un debat evidenciat amb la refundació d’Akal com a partit.
Segons explica Nefzi, les principals demandes de la formació política seran lluitar perquè es reconegui la llengua amaziga com a idioma nacional i s’ensenyi a les escoles, es cancel·li el caràcter àrab de l’Estat, es reconegui la nació amaziga i la pluralitat de la identitat al país, i s’oficialitzi l’any nou amazic. Moltes altres amazigues, però, creuen que encara és aviat per plantejar-se el camí de la política institucional, i observen que queda feina per fer per articular una base més sòlida. A més, Akal encara no ha rebut l’aprovació del govern per constituir-se en partit, i es tem que la seva petició sigui denegada per la prohibició d’establir formacions de base regional, religiosa o sectària (una prohibició que no s’aplica, en canvi, als qui defensen el caràcter àrab i musulmà dominant del país).
Per a Haouet, a hores d’ara els esforços s’haurien de centrar a conscienciar la societat tunisiana de l’existència de la qüestió amaziga, preservar, revitalitzar i actualitzar la llengua, incorporar-la a les escoles o fer més visible l’activisme amazic al país. “Encara estem lluny de poder aixecar les reivindicacions a nivell [de política nacional]”, creu l’activista, que agrega, “encara hem de constituir un teixit més o menys homogeni de reivindicacions [entre les amazigues]”.
