Molta gent em pregunta el perquè de “lugaracogedor”? Amb molt d’orgull, sóc de Madrid. En concret, he viscut la majoria de la meua vida a la ciutat dormitori d’Alcorcón, un lloc al món on resistíem i ens organitzàvem als parcs. La vida era dura i dolça, de litronas i calimochos. Vam viure temps convulsos a Madrid amb el feixisme, però a Alcorcón manàvem nosaltres: érem territori antifa. Hi havia una germanor preciosa amb la ciutat del costat, Móstoles, que encara mantenim; famílies de col·legues defensant els barris, els centres socials i les nostres misèries. Des de ben jove, diverses militàncies, grans victòries i alguns reversos difícils que ens feien més cabudes.
Un dia vam descobrir l’himne d’Alcorcón i ens vam enamorar encara més de la nostra petita pàtria-ciutat i de les seues arrels. Especialment, de la tornada: “Alcorcón, cuna de alfareros, Alcorcón, pueblo de Castilla, Alcorcón, lugar acogedor”.
Volíem saber d’on veníem, però teníem basquitis aguda. Féiem més coses a Euskal Herria que a casa nostra. Perquè quina era la casa nostra? Ens sabíem antiespanyolistes fins a la medul·la, ens sabíem perfectament allò que no érem. Però com superar la negació del “no som”, per saber el que sí que som?
Vivíem a Madrid, just al cor de la bèstia, i reivindicàvem la seua castellanització enfront de la madrilenyització que el bloc dominant espanyol feia del territori castellà
Amb aquestes contradiccions, dialèctiques i curiositats, vam entrar prompte en contacte amb el castellanisme. Un nou món on situar-nos i aprendre molt de nosaltres i d’altres pobles en lluita, però d’igual a igual. Ací ningú era més que ningú. Viatjàrem, compartírem i coneguérem realitats fent moltes coses molt similars a llocs molt diferents. Vivíem a Madrid, just al cor de la bèstia, i reivindicàvem la seua castellanització enfront de la madrilenyització que el bloc dominant espanyol feia del territori castellà. A banda, aportàrem mirades dins de la presó de pobles que és l’Estat espanyol, per no caure al parany de la madrilenyofòbia: que Madrid no és Espanya! Defensàvem fermament el “ni pau entre classes, ni guerra entre pobles”, i si ja era difícil explicar el nostre projecte polític fora de Castella, dins vam haver de picar pedra. Fou central investigar les arrels esborrades. Villalar. Els comuners i Maria Pacheco. I el lema tatuat a foc: “Común es el sol y la tierra, común ha de ser la tierra. Que vuelva común al pueblo, lo que del pueblo saliera”.
Els anys del Madrid del “¡No passaran!” van ser intensos, però d’aliances ben fortes. Fins que un novembre assassinaren al Carlos davant els nostres ulls. Davant més de 100 companys que anàvem en una contra-manifestació d’una marxa feixista. Carlos tenia 16 anys, i el militar Josué el va apunyalar directe al cor. Tot es va aturar. Colpidor. Encara ho és. Vam fer pinya amb la ràbia entre les dents i els punys ben tancats. Vam rebre l’estima de molts indrets i ens vam quadrar just al costat de la valenta mare del Carlos, la Mavi. Ara havíem de colpejar nosaltres. Vam articular una potent estratègia antifeixista a Madrid, als carrers i la rereguarda, fent pedagogia i creant xarxa amb moviments veïnals, grups de migrants… No sentir-nos mai més en soledat.
Als Països Catalans ja coneixien això que ens passava ara. Arran dels quinze anys de l’assassinat del Guillem Agulló i els cinc mesos de l’assassinat del Carlos, cap al 2008, vam tindre l’oportunitat de portar la veu de la Mavi i el moviment antifeixista de Madrid en un territori molt desconegut per a mi. Aleshores era impensable tenir catalanitis, quines coses! El País Valencià ens va encisar ben fort. Hi vaig trobar moltes similituds sobre com resistíem i ens relacionàvem a Madrid, vam aprendre força i ens vam vincular a companyes i companys, per a sempre.
Sóc una madrilenya comunera, catalanista a València; visc en uns Països Catalans diversos els quals cultiven les dissidències i desobediències de sud a nord
Però la vida és espectacularment imprevisible i vaig acabar vivint al nord del sud, encara que hi ha més nord del que en diem nord. Em van proposar anar a Palestina amb un projecte català i, junt amb altres conjugacions de situacions vitals, vaig prendre la decisió de viure a Barcelona durant uns mesos per a després tornar ca meua, Alcorcón. Ans al contrari, de seguida em vaig arrelar, encantada. Vaig aprendre català ben ràpid. Vaig endinsar-me en mil militàncies i xarxes de famílies escollides. Però Barcelona és esgotadora, i vaig decidir tornar a Madrid. Havia marxat per uns mesos i ja portava més de tres anys fora.
Tanmateix, de nou, la vida tornà a ser sorprenentment imprevisible i les companyes del Terra de Benimaclet aparegueren i em proposaren participar del seu projecte. Me’n vaig anar a viure al lloc del qual n’estava enamorada realment: València. Considerava que allà la vida era meravellosa i, alhora, molt dura políticament parlant, com a Madrid. El simple fet de parlar valencià, el català que es parla al sud, era una manera de resistir. “–xe, quin accent que tens! D’on és eixe valencià? –Sóc de Madrid i vaig aprendre el valencià a Barcelona”. Encara ara a algunes persones se’ls torba el cap amb això.
Ara he tingut l’oportunitat de viure uns dies a Perpinyà, a la Catalunya Nord. Allà he rellegit la primera columna en la Directa de la Marta Serra, “Perifèriques”. I he pensat molt en els ritmes, els centralismes, la importància de la llengua, de les qüestions de classe, del feminisme. Aquests dies m’han refermat la idea i la pràctica política de què fem més Països Catalans quan enfortim el moviment popular que no si ens capfiquem únicament en els trets identitaris. Per exemple, pense que una coordinació estratègica i unitària d’acció als Països Catalans dels moviments feministes, els grups de consum, la construcció d’alternatives habitacionals o el moviment dels sense papers, construeixen més Països Catalans que pensar en quins llocs es parla més o menys, i millor o pitjor català.
Aquests dies m’han refermat la idea i la pràctica política de què fem més Països Catalans quan enfortim el moviment popular que no si ens capfiquem únicament en els trets identitaris
Fa uns anys que passen moltes coses a molts llocs. Tenim l’Anna exiliada. Tenim molt de silenci. Les perifèriques ens sentim òrfenes. Ningú és imprescindible, però hi ha de molt necessàries, com ella. He pensat moltes voltes si vam caure al parany del catalunyisme, i vam canviar la tàctica respecte a la construcció dels Països Catalans. No sé molt bé quan es va consensuar ni les raons. No sé si és que a la centralitat, que en aquest cas seria el Principat, ja els anava bé que així fora. A les perifèries vam decidir seguir fent múscul i enfortir els moviments populars. Sense renunciar als Països Catalans, els construïm des dels marges. A Perpinyà he apreciat la sort de dir en plural els Països i la pena de no haver-los anomenat Valencians. Potser ens haguérem estalviat bastants mals de cap i contradiccions.
A l’experiència em remet: fer plans a llarg termini m’és una pràctica de risc, pel que em puga travessar i tornar a sacsejar com una onada de peus a cap. Al remat, i sabent-nos des de la complexitat, ara tinc els peus just on vull estar. Vaig marxar de Madrid per uns mesos, fa més de deu anys que sóc fora i, després d’estar en un nord, ara estic al sud, sense perdre el nord. Viurem el que som, el que tenim i el que ens envolta. Sóc una madrilenya comunera, catalanista a València; visc en uns Països Catalans diversos els quals cultiven les dissidències i desobediències de sud a nord i d’est a oest, sense deixar d’ocupar els carrers. La vida és ara, defensant els llocs acollidors, amb l’Anna i els seus països al cor.
