Fa un any que torno a treballar a l’administració local i que em relaciono (malament) amb la llei de contractes, participo del món associatiu de la gestió comunitària, i entre aquests dos mons fa temps que cal una normativa específica que reconegui de millor manera la relació entre el públic i el comunitari. I enmig d’aquesta inquietud, apareix la possible aprovació de l’anomenada Llei Aragonès, un intent de regulació dels contractes de serveis a les persones, que ha suscitat tota mena de crítiques al voltant del risc de privatització de serveis públics que suposa.
Partint de la defensa absoluta i incondicional d’allò públic, m’atreveixo a dir que hi ha un espai d’allò públic (no estatal) que es fa amb un teixit associatiu d’àmbit local, comunitari, de proximitat, que reuneix els criteris d’universalitat, accessibilitat, servei públic, no lucratiu i que està fora del mercat. És el cas de molts projectes d’àmbit comunitari on l’administració pública i entitats sense afany de lucre col·laboren (si hi ha entesa) en projectes compartits o guanyats per l’organització social.
La privatització ja té ara la porta ben oberta i l’obligació de licitar per sobre d’altres fórmules ja pot suposar l’entrada d’empreses extractives multiserveis i la pèrdua de la relació amb el teixit associatiu i econòmic de proximitat
És cert que el projecte de Llei de serveis a les persones (Llei Aragonès) té riscos pel que fa a la privatització, els té tots. Però no més que els de l’actual i vigent Llei de Contractes del Sector Públic (LCSP), de la qual no se’n parla tant, i que ja, des de març de 2018, està suposant pèrdua de molts projectes construïts basant-se en la relació entre administració i entitats per a la gestió de projectes locals. Està possibilitant l’entrada de l’empresa mercantil on fins ara podien operar fórmules de contractació directa, conveni, etc. La privatització ja té ara la porta ben oberta i l’obligació de licitar per sobre d’altres fórmules ja pot suposar l’entrada d’empreses extractives multiserveis i la pèrdua de la relació amb el teixit associatiu i econòmic de proximitat.
Ja actualment, la LCSP posa moltes dificultats a l’aspiració de la relació público-comunitària-cooperativa, que pot ser marc de transformació de les realitats socials, de democratització de la vida pública, d’implantació de sobiranies, etc. La LCSP ha endurit els requisits de la relació públic-privat. Però si bé aquest major control i transparència en la relació público-privada és un bon objectiu, té com a contrapartida, l’aplicació de les mateixes normes, criteris i exigències en la relació público-comunitària. I no són el mateix.
Des de la perspectiva de l’administració pública, la LCSP obliga a considerar “serveis” alguns projectes i programes que desenvolupen entitats locals en col·laboració amb l’administració (casals, projectes socioeducatius, d’inserció laboral joves, etc.) i per tant, portar-los a la lògica del concurs i la licitació. A més, segons els principis de publicitat i concurrència aplicats als projectes d’àmbit social, cultural, local, es poden acabar concursant les accions i activitats dissenyades i desenvolupades per entitats de territori.
A l’altra banda, les entitats locals, de barri, les cooperatives o petites empreses de serveis que poden proveir les administracions públiques amb criteris de qualitat, proximitat, condicions laborals dignes…, a les quals se’ls fa pràcticament impossible competir en el món de les licitacions públiques amb grans empreses que tenen departaments destinats a tal efecte i que evidentment, aporten l’”oferta més econòmica” (via precarització), principal criteri d’adjudicació en molts casos.
La llei vigent, ja afavoreix la gran empresa. A nivell polític reforça un model gerencial de l’administració pública que posa la normativa i el tràmit per sobre de consideracions tècniques i limita la sensibilitat als processos de treball qualitatiu dels tècnics de les administracions locals
Per posar alguns exemples: licitar un servei lleure a les places que des de fa anys realitza un grup d’esplai; licitar un projecte de formació i inserció laboral que ha creat i dissenyat una entitat local amb tècnics municipals; licitar uns serveis de càtering per a un ajuntament en un barri on hi ha una cooperativa de serveis de restauració; licitar uns serveis d’impressió en un municipi on existeix una impremta local.
En tots aquests casos, els ajuntaments perden el seu potencial com a articuladors d’economies de curt recorregut, basades amb l’estímul del teixit local, que permetin treballar el desenvolupament econòmic del territori…, ja que aquests concursos els poden guanyar empreses de caràcter mercantil que ni tan sols tenen seu a la ciutat. Tot això ja està passant.
La llei vigent, ja afavoreix la gran empresa. A nivell polític reforça un model gerencial de l’administració pública que posa la normativa i el tràmit per sobre de consideracions tècniques i limita la sensibilitat als processos de treball qualitatiu dels tècnics de les administracions locals. També posa dificultats a objectius de l’acció pública local, com és el foment de la participació associativa, dinamització econòmica local…
Potser cal aprofitar el moment que propicia el debat al voltant de la Llei Aragonès, per anar més enllà del sí o el no. Tot i que millora aspectes de la llei actual, s’han de poder generar possibles alternatives i formes de consolidar el marc normatiu públic-comunitari-cooperatiu-no lucratiu en la provisió de serveis
Pel que fa al món associatiu, cooperatiu, pot portar a desactivar o desertitzar l’activitat no lucrativa que rep encàrrecs públics per a la prestació de serveis o activitats. Obligades a competir en lloc de col·laborar, les entitats abandonen davant les dificultats de tramitació en la relació de servei amb l’administració.
Probablement s’ignoraven les possibles conseqüències que tindria aquest canvi de marc legal pel que fa a la contractació pública Però el cas és que aquesta llei té importants efectes en el treball comunitari, de l’economia social i solidària, i de la mateixa administració local. Les iniciatives socials i comunitàries sense lucre que gestionen projectes i serveis públics, es troben mancades d’un marc juridicolegal que reconegui la relació més enllà del pacte público-privat.
Potser cal aprofitar el moment que propicia el debat al voltant de la Llei Aragonès, per anar més enllà del sí o el no. Tot i que millora aspectes de la llei actual, s’han de poder generar possibles alternatives i formes de consolidar el marc normatiu públic-comunitari-cooperatiu-no lucratiu en la provisió de serveis. Que no passi per la lògica de l’externalització, del contracte, sinó per la de la cooperació, més ben representada per la fórmula del conveni o la concertació. Cal un espai de regulació d’aquesta relació (la directiva europea ho permet), que té efectes polítics, econòmics i socials molt rellevants. Un debat que porta a definir, de fons, un determinat concepte d’administració pública que no transfereix recursos en forma de beneficis al món privat, sinó que articula els teixits socials i econòmics de proximitat. Ressituem el debat: com preservem la relació entre allò públic i allò comunitari. Des de la cultura dels processos, de les sobiranies i del retorn social.
