El fet que un candidat a dirigir la diplomàcia europea, Josep Borrell, afirme que la guerra és “l’estat natural de les coses”; el frenètic i alhora silenciós augment dels pressupostos de defensa de l’Estat espanyol o l’agressivitat extrema de dirigents que s’encavallen al poder arreu del món, haurien de fer-nos considerar la necessitat de replantejar i actualitzar el pacifisme i l’antimilitarisme. Qualsevol discurs o plantejament madur, però, té uns inicis, uns antecedents i uns fonaments. Per això, la creació de l’arxiu històric del moviment d’objectors de consciència al País Valencià és significativa i il·lumina un fragment especialment intens de la crònica del pacifisme.
Certament, la història dels marges és sempre difícil, si no gairebé impossible. No sol comptar amb mecenes, patrocinadors, arxivers, mitjans de comunicació i organismes poderosos al darrere que cultiven la investigació i menys encara que conserven, recreen i escampen la memòria. En aquesta ocasió, la voluntat de perdurar, per un costat, i la mà estesa d’alguns arxivers o d’institucions locals i universitàries estan procurant que, en aquesta ocasió, la pèrdua i l’oblit no arriben a produir-se.
Així, els materials aplegats pels dos grups valencians més importants (Antimilitaristes-MOC de València i el col·lectiu Tortuga d’Elx-Alacant) s’han fusionat i s’han ajuntat, a més, amb els aportats per un bon grapat de militants històrics del moviment; sense perjuí, és clar, de noves aportacions.
L’any 2017, amb motiu d’una trobada intergeneracional a Llíria (Camp del Túria), els veterans d’aquests col·lectius van posar damunt la taula la conveniència de reunir i preservar la seua memòria documental. Tots els presents coincidiren en la importància de deixar constància, col·lectiva, pública i accessible, del que ha estat el MOC al País Valencià.
L’any 2017, amb motiu d’una trobada intergeneracional a Llíria (Camp del Túria), els veterans dels col·lectius antimilitaristes van posar damunt la taula la conveniència de reunir i preservar la seua memòria documental
Fet i fet, el juny de 2018 s’aplegaven a l’Arxiu Històric de Gandia una cinquantena de caixes de documents i es feia acte de constitució d’aquest arxiu històric amb un control detallat dels productors i de la procedència dels documents. Tot seguit, s’entrava en contacte amb la directora de l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant, Mercedes Guijarro, ja que aquest centre, no debades, constitueix una iniciativa potent i lloable en l’àmbit de la nostra memòria recent, compta amb un fiabilíssim planter de professionals i, al capdavall, és capaç de compartir en web la part més atractiva dels fons alhora que es fa consultable i accessible la seua totalitat.
Tot plegat, d’ací a poc temps podrem atényer directament i sense intermediacions als fons originals del moviment pacifista i d’objecció de consciència valencià des de 1971, quan Pepe Beunza va patir un consell de guerra. I no és poca cosa; perquè d’intermediacions, mitges veritats i manipulacions ja anem prou servits. La cronologia arriba fins a l’any 2002, quan va entrar en vigor la llei que suprimia el servei militar obligatori.
Comunicats de fulls de calc, pamflets, cartells, actes judicials, sentències, denúncies, impresos de vietnamita i ciclostil, textos manuscrits, revistes, dossiers de premsa, fotos, postals, adhesius… Papers engroguits pel temps, testimoni de la repressió i també, per a Pasqual Pastor, “de la difamació a la qual fórem sotmesos pel govern, titllats d’insolidaris, inclús de formar part de l’entorn d’ETA, que sentírem l’amenaça de ‘mort civil’ en forma d’inhabilitació professional per a la docència, la salut o els serveis socials en l’administració pública”. En els darrers mesos s’ha treballat intensament en la catalogació i digitalització dels fons amb imatges com la de la Marxa per la Pau, celebrada al Saler pel 1976, campanyes contra els joguets bèl·lics, la llarga vaga de fam celebrada a la plaça de la Mare de Déu de València i organitzada pel CANVI (Col·lectiu d’Acció No Violenta dels Països Catalans); projectes de llei per regular l’objecció; publicacions com El Caracol (Boletín desorientador del MOC), En Peu de Pau… Fins i tot “actes”, tan informals com reals, de les reunions que celebrava el col·lectiu de València amb les seues discussions i debats.
Aquelles tres dècades de rebel·lia derivaren en certes conquestes, com la mateixa Llei d’objecció de consciència del 1984; però una vegada posada en marxa es va impulsar una nova fase d’insubmissió per tal de desbordar el seu marc. Els fets que documenta el nou arxiu jalonen la trajectòria de l’antimilitarisme a través de les peripècies d’alguns dels seus militants, que encara mantenen el seu compromís amb el pacifisme. Per això, destaquen entre els fons aportats els dossiers de campanyes de suport davant de processos judicials com el que va protagonitzar Santi Almiñana (Alzira, 1975), que es va declarar insubmís i va passar un temps a la presó a la fi dels anys 1990. O com la detenció de José Antonio Tomás (Logronyo, 1954), condemnat per retornar la cartilla militar i a qui Jaime Milans del Bosch, llavors capità general de València, va demanar sis anys de presó; va acabar, però, beneficiat per la Llei d’amnistia.
Del seu costat, el Grup Antimilitarista Tortuga existeix amb aquesta nomenclatura des de 1999, però es va conformar per la unió de dos grups que operaven des dels inicis de la dècada de 1990: el Moviment d’Objecció de Consciència d’Elx i el Col·lectiu Antimilitarista de l’Alacantí. També s’uniren persones procedents del grup de suport al rector insubmís a les casernes Plácido Ferrándiz, el qual complia condemna en la presó militar d’Alcalá de Henares per aquells anys. En els orígens del grup hi ha històrics del MOC en la província, com ara Ramon Carratalà i el col·lectiu Petrer-Elda, potent en els anys 90. El Col·lectiu antimilitarista de l’Alacantí (Cala-MOC) va sorgir el 1994 arran de la plataforma provincial per la insubmissió que va donar suport a Joano Guilabert, d’Ontinyent. Va durar un parell d’anys, tot integrant grups antimilitaristes de molt diverses ideologies. Tant el Tortuga com el MOC de València s’han organitzat i s’organitzen de forma assembleària i no tenen ni han tingut forma administrativa o legal. Paradoxalment, però, tindran arxiu i memòria.
Carlos Pérez Barranco, d’Antimilitaristes-MOC de València, ens prevé contra tot intent d’encapsular l’objecció i la insubmissió com a lluites del passat. Cal recordar, precisament, que perseguíem l’abolició del servei militar com a una fita en un camí més llarg cap al desmantellament de tot instrument de guerra i de dominació, cap a la desaparició dels exèrcits.
És per això que cal afirmar la vigència i vitalitat de l’antimilitarisme en les seues diverses expressions. No només davant possibles temptacions de reinstaurar algun tipus de reclutament forçós, sinó també com a desobediència fiscal al finançament del sistema militar, expressada cada any a les declaracions de la renda de centenars d’objectors, o defensant els espais educatius dels intents d’utilitzar-los com a viver de recursos humans per a l’exèrcit i d’adoctrinament sobre la inevitabilitat de la guerra i el si vis pacem para bellum. O qüestionant la producció i el flux internacional d’armament que desferma i inflama conflictes arreu del món, com és el cas de la venda d’armes a l’Aràbia Saudita i la guerra del Iemen.
“Si llancem la mirada al futur, d’entrada, no sembla pintar bé l’aposta humanista-pacifista, arraconada per la marea punitivista i la fe cega en la solució universal de tipus judicial i carcerari”
L’esperança està en el fet que fins i tot en llocs tan aparentment llunyans com la Síria governada per un règim genocida, el de la dinastia dels Asad, pot florir un moviment conscientment no violent. Enmig de les pitjors circumstàncies possibles, ens donen ara, a nosaltres, lliçons de resiliència i determinació.
Per a Pablo San José, la fi de la insubmissió va disminuir dràsticament l’atenció mediàtica cap al moviment antimilitarista. Tot i això, alguns activistes, hereus d’aqueix moviment històric i perseverants en les seues apostes i sensibilitats vam mantenir, des d’aleshores i fins al dia d’avui, un petit referent en eixe sentit, que es concreta en el Grup Antimilitarista Tortuga.
Si llancem la mirada al futur, d’entrada, no sembla pintar bé l’aposta humanista-pacifista, arraconada per la marea punitivista i la fe cega en la solució universal de tipus judicial i carcerari. Tot i això, volem creure que es pot esperar un ressorgiment de la contestació humanista, antimilitarista i desobedient davant de tant de conformisme, tanta submissió vers un sistema rapaç, destructiu i anul·lador d’allò que ens fa persones.
“L’objecció de consciència al servei militar és una estratègia més per arribar a un canvi d’arrel, revolucionari, de manera que la convivència, basada en una nova escala de valors faça possible una vida sense armes, és a dir, vertaderament humana”
Segons Rafa Rodrigo Navarro, dels més veterans, l’actual crisi rau principalment en l’escala de valors sobre la que s’ha plantejat la transició europea al llarg dels segles XX i XXI. Mai el plantejament econòmic capitalista actual, de manera similar al fallit plantejament econòmic dels anomenats països comunistes en el passat, donarà pas a una societat més igualitària i per tant pacífica. El guany econòmic no pot presidir cap escala de valors.
Cal estar alerta i no donar per finalitzats els intents de tornar al servei militar obligatori. Aquests intents, en la “civilitzada Europa”, fan pensar que els governs contemplen la guerra en un horitzó no molt llunyà. Al capdavall, l’objecció de consciència al servei militar és una estratègia més per arribar a un canvi d’arrel, revolucionari, de manera que la convivència, basada en una nova escala de valors faça possible una vida sense armes, és a dir, vertaderament humana.
A més de tot el que plantegen els militants actius, podria ser que el futur de la noviolència tinga més recorregut del que ens pensem. El moviment independentista català, si més no, empra els seus mètodes, que no és poc; Pepe Beunza, aquell primer objector polític valencià, hi participa en primera línia. D’altra banda, malgrat tots els malgrats, no es troba la noviolència en l’ADN de la democràcia? (ço és, la resolució pacífica dels conflictes: la substitució d’un poder per un altre sense la intervenció militar). La por a la llibertat, malauradament, està viva i la mateixa democràcia liberal es troba ferida davant l’avenç dels autoritarismes recolzats en el poder militar. Estarem disposats a llençar, de bell nou, els nostres joves, els uns contra els altres, sota el paraigua patriòtic?
No ho hauríem de permetre.
