Kwa Ukweli (per la veritat, en suahili) ha estat el lema de la 14a edició del Congo Internacional Film Festival (CIFF), la mostra de cinema més antiga de la República Democràtica del Congo. Se celebra a Goma, capital de província del Kivu Nord, a l’est del país. La RD del Congo és coneguda a occident per l’Ebola, per la seva gran riquesa en recursos naturals com l’or, el coltan i els diamants o per la guerra. Aquesta última, una de les més sagnants del segle XX, va deixar un balanç de cinc milions de morts i un milió de desplaçats. Encara ara, 25 anys després de la seva fi, desenes de grups armats continuen controlant algunes zones del país, sobretot a la zona del Kivu Nord i Sud. Tanmateix, tot i que aquesta és una “veritat”, el país en té moltes altres. Una d’elles és el CIFF, un projecte en què joves artistes es reuneixen per promoure el cinema i l’art i construir la pau, la dignitat i el pensament crític a la regió.
El CIFF, que se celebra cada juliol des del 2005, és el principal festival de cinema gratuït a la RD Congo. Està organitzat per Yole!Àfrica, un centre cultural i escola de cinema dirigit pel cineasta i activista Petna Ndaliko. Durant deu dies, reuneix cineastes, artistes, periodistes i activistes congoleses i internacionals per intercanviar experiències, coneixements i visions al voltant del cinema. Un dels objectius del CIFF és avançar cap a l’alliberament del pensament colonial dels cineastes congolesos. En aquesta línia, també lluita per oferir una formació crítica i de qualitat a joves cineastes i destina esforços a reunir la comunitat local per tal de fomentar el debat.
Un dels objectius del CIFF és avançar cap a l’alliberament del pensament colonial dels cineastes congolesos i oferir una formació crítica i de qualitat a joves cineastes, a més de reunir la comunitat local per tal de fomentar el debat
Bernadette Vivuya, és periodista i responsable de l’equip de comunicació, defineix el CIFF com un espai per intercanviar, debatre temes i qüestions rellevants per al Congo. Segons ella, la situació del país i la seva evolució és responsabilitat de totes, “independentment del fet que siguis activista, polític o part de la societat civil”. Per a ella, els debats posteriors a cada projecció són imprescindibles perquè tothom contribueixi al canvi que necessita el país: “El més important per al nostre futur és que tots en formem part i que ens trobem reunits a la mateixa taula per debatre”. Un altre dels objectius del festival és desenvolupar la indústria cinematogràfica de la RD Congo. Explica que aquesta és una de les principals raons de l’existència del festival, a més que és “al Congo, i en primer lloc, per al Congo”.
Aquest context és l’idoni per a que apareguin relats alternatius sobre el present i la història congolesa, que segons Vivuya, occident interpreta basada en clixés colonials. Aquests la mostren com un nen petit que necessita ajuda externa per sobreviure tot i la gran quantitat de “persones al Congo que lluiten cada dia per mantenir la seva família, per preservar viva la nació i donar-li esperança”. Per la periodista, són aquestes persones les que han d’explicar i transmetre la realitat del país, ja que “la història del Congo ha de ser explicada pel seu propi poble”.
El finançament del Congo Internacional Film Festival es redueix a petites contribucions individuals i a donacions de productores independents
Tant el festival com Yole!Àfrica són, segons Petna Ndaliko, un espai ideològic en un continent en què “fer una pel·lícula és un acte polític”. En conseqüència, el festival es finança sense cap contribució occidental, fet que garanteix la seva independència. Si a això se li suma la falta de suport econòmic per part del govern congolès, el seu finançament es redueix a petites contribucions individuals i a donacions de productores independents. D’aquesta manera, la col·laboració de les voluntàries es fa molt necessària. Aquestes provenen, majoritàriament, de l’escola de cinema i col·laboren durant tot el festival en els equips de logística i comunicació.
Els tallers de formació impartits en el mateix centre són també un pilar important del festival, en què s’ofereix als artistes i estudiants l’oportunitat d’ampliar els seus coneixements i la seva mirada. D’aquesta manera, el CIFF promou els esforços de la societat civil, tot fomentant la participació entre les artistes locals i els membres de la comunitat.
Aquest any s’ha impartit el taller “Impact producing” de la nord-americana Leslie Thomas, directora del documental The Prosecutors, en què ha relatat com generar impacte social i mediàtic mitjançant el format documental. Un altre dels tallers centrals del festival ha sigut “Afrofuturism”, impartit per Petna Ndaliko. En aquest, els joves s’han format en coneixements tècnics i en escriptura afrofuturista, amb especial èmfasi en “la descomposició de la perspectiva colonial”.
Evelyne Luyelo, periodista i directora provincial de la Union Congolaise des femmes des medias Nord Kivu (UCOFEM), ha estat una de les alumnes seleccionades per participar al taller, per a qui l’afrofuturisme és “imaginar el futur però sense oblidar el passat”. Evelyne explica que durant les classes totes les alumnes han creat un univers futurista a partir de les seves conviccions. El taller els ha donat l’espai, a més, de reflexionar sobre el cinema en relació amb la veritable identitat africana. Segons la periodista, “la connexió entre el nostre passat i el futur ha de romandre unit”.
Ejo Lobi és el curtmetratge afrofuturista que han realitzat les estudiants al llarg del taller. El seu nom il·lustra aquesta connexió entre el passat i el futur: “ejo” significa, a la vegada, ahir i demà en kinyaruanda – un dels idiomes oficials de Ruanda. “Lobi”, al seu torn, té el mateix significat però en lingala – llengua majoritària al nord-oest de la RD Congo.
En la mateixa línia, i respecte al lema d’aquesta catorzena edició, Kwa Ukweli, Vivuya explica que les idees i experiències que conformen el festival són una veritat que els fa avançar cap al futur. “És la nostra responsabilitat com a joves projectar-nos cap al futur per veure l’Àfrica de manera diferent, veure-la com un continent fort, gloriós i motor del món”, relata. I el CIFF, a través del cinema, ha esdevingut una peça que empeny amb força, també dins la indústria cinematogràfica. Ja que “si ja hi ha la indústria del cinema de Nollywood a Nigèria, per què no pot existir un Collywood?”, es pregunta Vivuya, entre rialles.
