Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Perpinyà, mon (des)amour

Ha acabat l’estiu i a Perpinyà encara cuegen els turistes. Potser només els primers ruixats de tardor els faran fugir. La darrera tongada forta de visitants ens va arribar amb Visa pour l’Image, amb milers de persones passejant pels carrers de la ciutat. El fotoperiodisme a l’honor en les sales de tota la ciutat, però la foto i la càmera també a fora de les sales, pels carrers. Buscant la instantània en algun carrer del barri de Sant Jaume, on en algun altre racó amb misèria prou aparent per ser apte per a un Instagram de categoria A. Recordo especialment aquests caçadors de retrats desvergonyits dels anys que vaig estar vivint al barri popular de la Real, al costat de Sant Jaume. Sempre pensava, amb un xic de mala bava, que tant de bo, a la primera cantonada, s’emportessin amb una estirada tot objectiu que superés en valor la mitjana de salari del barri, un dels més pobres d’Europa.

I amb Visa, també comença el curs. Els alumnes també tenen dret a passejar per les exposicions, amb la calor insuportable que encara és ben present, i que a París ja no deuen notar tant. Potser per això els organitzadors parisencs van triar “el sud” per al seu festival. Per la mateixa raó (la calor) a finals de juny, el Ministeri d’educació va suspendre exàmens a nivell estatal per causa de “canícula”. Les temperatures de la capital són les que regeixen el món o no, segons els interessos del moment i sigui com sigui, a l’instant següent, ens obliden.

I així, a poc a poc, han aconseguit donar una imatge de la vila en què la pobresa i la degradació sempre es posen endavant, perquè són l’argumentari perfecte per parlar de seguretat i guanyar vots fàcils

Però qui no ens oblida per desgràcia, és l’extrema dreta. Per què si, com deia en Joan-Pau Giné, “tornar mai cal anar a votar, comencem d’en ser farts, de nos fer representar”. Aquest curs toquen eleccions municipals. I els mitjans de comunicació ja anuncien el color: el Rassemblement National ha tornat a deixar clar que el seu principal cavall de batalla serà Perpinyà. No és el primer cop. A l’Ajuntament, on es reparteixen els escons dreta extrema i extrema dreta, amb alguna excepció més centrista, la política d’Aliot ja fa temps que ha arrossegat molt cap a la dreta la centralitat. I així, a poc a poc, han aconseguit donar una imatge de la vila en què la pobresa i la degradació sempre es posen endavant, perquè són l’argumentari perfecte per parlar de seguretat i guanyar vots fàcils. Policia armada amb armes semiautomàtiques. Associacions que no reben subvencions segons a qui donen suport. Dificultats per ocupar l’espai públic en nom del plan vigipirate. I així, de la mateixa manera que ho han volgut fer amb altres ciutats, sembla que ens vulguin acusar, més o menys directament, als que hi vivim, de què els carrers de la ciutat estiguin bruts, o els immobles degradats. Com si la misèria florís al mig dels carrers com per art de màgia. Com ha passat amb Marsella, que ha acabat donant nom a una degradació important de la vila quan es parla de “marsellització”.

Fins i tot el festival Visa, que tant s’aprofita d’aquest escenari pintoresc, va gosar amenaçar en abandonar la ciutat de Perpinyà quan, entre les dues voltes de les darreres municipals, el FN va estar a punt de guanyar. Obviant quines polítiques causen l’escenari que tant els serveix.

I Perpinyà és també, esperem, una possibilitat que a les eleccions municipals, algú planti cara a l’extrema dreta. Per què no ens podem permetre esperar que Aliot governi perquè tot exploti

Però la vila de Perpinyà, no és tot això que diuen. La vila de Perpinyà són moltes altres coses. Perpinyà és la manifestació d’aquest dimecres davant l’Ajuntament perquè els nens de famílies sense papers puguin accedir a la cantina escolar. Perpinyà són els veïns de la plaça Cassanyes, paios i gitanos, que van aturar les obres de destrucció del barri vell i tota la mobilització per salvar el patrimoni del barri històric. Perpinyà és la plataforma contra la fàbrica de ciment. Són els treballadors de l’hospital en vaga. Són els sindicats posicionant-se en contra de la suspensió del tren de mercaderies en direcció de Rungis, reemplaçat per camions. Són totes les persones que van participar en la marxa pel clima. És el col·lectiu de suport a menors no acompanyats acabat de crear. Són els professors i associacions denunciant el tancament del CAPES de català. És l’associació Velo en Têt reclamant espais per a la bicicleta a la ciutat. Són les AMAPS contribuint a un desenvolupament de l’agricultura ecològica i de proximitat. És Alternatiba organitzant el “poble de les alternatives”. És el Casal, obrint una porteta de catalanitat. Sem totes les que vivim a la ciutat.

I Perpinyà és també, esperem, una possibilitat que a les eleccions municipals, algú planti cara a l’extrema dreta. Per què no ens podem permetre esperar que Aliot governi perquè tot exploti. Perquè malgrat un sistema electoral que tanca les portes a les minories i afavoreix el bipartidisme pur i dur, més enllà de la lluita al carrer, indispensable i incansable, hi ha d’haver una eina institucional que obri, encara que només sigui amb una escletxa, les portes de l’ajuntament als habitants de la vila.