Fer visible la dura realitat laboral de Marina d’Or és un dels objectius principals de la campanya A l’abordatge, que denuncia l’explotació laboral que sofreixen les 700 treballadores del complex turístic –una xifra que augmenta fins a les mil en temporada alta. Denuncien jornades laborals que superen les deu hores diàries i un control extrem per part de l’empresa mitjançant càmeres i supervisions. També s’exigeix el compliment de la normativa de prevenció de riscos laborals, el pagament de les vacances i la fi de la temporalitat.
La campanya va arrencar l’agost de 2017. Una assemblea de treballadores de la secció de jardineria, de manera anònima i clandestina, van començar a repartir pamflets i fer pintades a les façanes de les instal·lacions del complex per cridar l’atenció de la resta d’empleades i de la direcció. Així és com van anunciar la convocatòria d’una vaga indefinida a partir del passat 29 de juny “com a mesura de pressió”, durant els mesos de vacances. Però es va suspendre dos dies abans, després que la plantilla de jardineria aconseguira les millores que reivindicava.
Segons explica un dels jardiners implicat en l’organització de la vaga, a través de l’assemblea es va dur a terme un treball de conscienciació durant un any perquè la plantilla s’afiliara a CGT-Castelló per poder negociar amb Marina d’Or. “Era necessari que s’afiliaren alguns empleats per regularitzar la secció sindical, encara que les afiliacions van ser anònimes perquè l’empresa no poguera veure qui hi estava participant”, destaca.
Personal de jardineria, de manera anònima i clandestina, va començar a repartir pamflets i fer pintades
Tot i que s’hi van afiliar una vintena de treballadores, Marina d’Or no va reconéixer en cap moment la secció sindical; per tant, les negociacions es van dur a terme a través de l’assemblea. Després que la secció de jardineria organitzara una aturada d’un dia per denunciar el retard d’un mes en el cobrament de les nòmines, va haver-hi tres reunions amb l’empresa. Durant les dues primeres no van arribar a cap acord, mentre que en la tercera es va aconseguir un augment històric de 130 euros més suplements, el pagament de les hores extres i una jornada laboral de huit hores.
Opacitat i control extrem
Més enllà de l’àmbit de la jardineria, hi ha més veus que denuncien jornades laborals que superen les deu hores diàries, salaris d’entre 600 i 700 euros, vigilància extrema les 24 hores del dia amb càmeres i supervisions que escorcollen les empleades en entrar i eixir del seu lloc de treball, falses promeses i molta opacitat.
Estel·la, nom fictici, va treballar durant dues setmanes com a caixera al bufet lliure de l’Hotel Gran Duque de Marina d’Or. La seua feina consistia en indicar a les hostes a quin menjador havien de passar, cobrar a aquelles persones que acudien al bufet però no s’allotjaven a l’hotel, així com recollir el menjador quan es tancava. Unes tasques que havia de fer dreta, perquè així ho establia l’empresa. “M’agrada el món de l’hostaleria, però vaig plorar de ràbia, tristesa, cansament i impotència les nits que vaig passar allà”, confessa.
La seua jornada laboral era d’entre 12 i 14 hores diàries. Entrava a treballar a les set del matí, eixia al voltant de les onze de la nit i, alguns dies, si les treballadores havien acabat de recollir el menjador, entre les quatre i les set de la tarda menjaven i descansaven una estona. Tanmateix, com que el personal era insuficient, poques vegades disposaven de temps per a relaxar-se. Al voltant de les 23.30 h, un membre de seguretat recollia les caixeres en cotxe i les conduïa fins a les oficines, on dipositaven els diners recaptats durant el dia. “Des d’allà tornàvem a peu als apartaments on dormíem, els quals eren minúsculs i els compartíem entre moltes. A més
a més, ens descomptaven set euros del sou per cada nit que passàvem allà”, denuncia.
La vaga prevista es va suspendre dos dies abans de l’inici, quan la plantilla va aconseguir les reivindicacions
Estel·la també va decidir deixar la seua feina com a caixera a Marina d’Or pel control continu que hi havia cap a la plantilla. Tenia tres càmeres, una davant i dues més darrere i a la seua esquerra, que vigilaven cadascun dels seus moviments. Per si no n’hi haguera prou, en eixir i entrar del seu lloc de treball, un membre de seguretat escorcollava les bosses o les motxilles de les empleades per comprovar que no havien robat res.
Algunes excambreres de pis –anomenades kellys– també denuncien que fa anys diverses càmeres vigilaven els vestuaris on el personal es ficava els uniformes, una pràctica totalment il·legal que acabaren eliminant. No obstant això, les càmeres continuen presents a les instal·lacions hoteleres: una desena als passadissos que controlen cada moviment de les kellys, les quals tenen prohibit fer una pausa per mirar el mòbil o parlar amb les seues companyes, segons conten elles mateixes.
Els abusos arriben als jutjats
Algunes extreballadores del complex turístic no han volgut resignar-se a l’explotació laboral i han recorregut a la via judicial per denunciar la seua situació i impedir que altres persones passen pel mateix infern. És el cas d’Àngel Ballesteros. Va treballar durant set anys com a cap de partida a la cuina de l’hotel de cinc estrelles de Marina d’Or. Després de set anys treballant 15 hores diàries i rebre un salari de 1.000 euros mensuals aproximadament, Ballesteros va decidir acudir al Servei de Mediació, Arbitratge i Conciliació (SMAC), mitjançant el qual es realitzen els tràmits previs a la via judicial, per denunciar un incompliment de contracte. Encara que no es va celebrar cap judici, ambdues parts van arribar a un acord econòmic.
Altres extreballadores, com Núria Gallardo i Maria Ortiz, van ser demandades per un delicte de calúmnies i injúries contra el complex arran dels comentaris i els arxius que es publicaven a la pàgina de Facebook “La realidad de Marina d’Or”. Gallardo va crear el grup perquè treballadores i extreballadores pogueren compartir les seues experiències, però l’empresa la va denunciar. “Marina d’Or em responsabilitzava de tots els comentaris perquè jo era l’administradora del grup, però al final va retirar l’acusació”, matisa l’extreballadora.
L’empresa demanava a Gallardo i Ortiz dos anys de presó per un delicte de calúmnies, així com “una multa de 24 mesos a raó de dotze euros al dia i una multa de catorze mesos a raó de trenta euros pel delicte d’injúries”, segons l’acta judicial del 23 de setembre de 2011 del jutjat d’instrucció número 1 de Castelló. A més a més, exigia una indemnització inicial de 6.000 euros i, com a mesures cautelars, la censura del grup i l’establiment d’una fiança de 15.000 euros.
