Quan a Europa pugen a les enquestes tots els partits situats a la dreta dels conservadors –des d’euroescèptics fins a nacional-populistes i ultradretans, tots ells agrupats de manera un pèl atrotinada dintre de la darrera categoria–, el reflex de molts comentaristes és tornar al període d’entreguerres, l’època de l’ascens dels feixismes i els autoritarismes. Les dictadures dels nostres dies, d’Andreu Nin, és una de les obres més conegudes i destacades d’aquells anys, escrita, en paraules de Nin, en “l’ambient més aviat casolà de la vida intel·lectual del nostre país”.
Les dictadures dels nostres dies és una rèplica a Les dictadures, de Francesc Cambó, però mentre el llibre de Cambó ha passat a l’oblit, el de Nin no ho ha fet. Una relectura és suficient per veure els motius: una crítica, fonamentada amb dades i atenta a la història, a l’anàlisi apriorístic del polític regionalista i que també buscava desmuntar les interpretacions més esteses entre la intel·lectualitat burgesa del moment sobre el sorgiment del feixisme. Tot plegat, òbviament, dintre de les limitacions de l’autor –reconegudes pel mateix Nin al pròleg–, que en el moment de redactar el text encara residia a Moscou i, per tant, disposava d’un accés limitat a determinades dades i obres, i també perquè el mateix fenomen analitzat estava desenvolupant-se (el nazisme, per exemple, no havia arribat al poder encara a Alemanya).
Un lector actual, a més, considerarà amb tota probabilitat els apartats dedicats a la Unió Soviètica partidaris o fins i tot ingenus, però s’ha de tenir tanmateix en compte que avui es disposa de més informació sobre la política soviètica del moment que aleshores, quan, en qualsevol cas, el poder de Stalin –una forma política històricament inèdita– es trobava en els primers anys de consolidació i s’enfrontava encara a les resistències d’altres comunistes. (Sobre l’evolució semàntica del concepte mateix de dictadura, i els debats sobre fràgils bases teòriques que encara avui llegim sobre diverses experiències polítiques del segle passat, Antoni Domènech va fer notar ja fa anys que “no significava fins ben entrat el segle XX el mateix que ara” i que “la dictadura en el sentit clàssic del terme”, i com l’entenien Marx i Engels, “era una institució fideïcomissària, no un despotisme sobirà com han estat, o han tendit a ser, de maneres molt diferents, les dictadures que ha conegut el segle XX”).
Salvant evidentment totes les distàncies, el quadre en concret resultarà familiar al lector: crisi de les democràcies, concentració del capital, la “fabricació” de l’opinió pública, aparició de demagogs
És interessant comprovar com, gairebé noranta anys després, alguns dels crítics amb el fenomen descrit a l’inici d’aquest article cometen ni més ni menys que el mateix error que Cambó, a saber: presentar-nos un quadre “lluny d’ésser complet”, el “defecte essencial” del qual “consisteix en el predomini dels trets exteriors en perjudici de l’anàlisi de les forces i dels interessos motrius de l’època en què vivim”. Salvant evidentment totes les distàncies, el quadre en concret resultarà familiar al lector: crisi de les democràcies, concentració del capital, la “fabricació” de l’opinió pública, aparició de demagogs. “En lloc de cercar l’explicació del fenomen en les realitats econòmiques i històriques, el senyor Cambó en cerca la causa en… les diferències temperamentals dels homes. Es pot imaginar res de més absurd? Com si fossin els homes els qui determinen, essencialment, la marxa dels esdeveniments i no el complex de circumstàncies d’ordre econòmic o social el que provoca l’aparició de cabdills que són, per dir-ho així, el braç dret de la història”, criticava Nin.
Més punyents resulten els dards que l’autor llença ara i adés contra Cambó, de qui senyala el seu “oportunisme” i “equilibrisme proverbials” i, més endavant, com “sota l’argumentació difusa i l’aparença d’objectivitat imparcial dels raonaments del senyor Cambó s’abscondeix una simpatia irresistible pel règim del qual es presenta com a adversari, simpatia mal dissimulada per les divagacions –que no comprometen a res– sobre els inconvenients de les dictadures i la necessitat de restablir ‘l’imperi de l’ordre’”. En són testimonis el suport de Cambó a la repressió del governador Severiano Martínez Anido contra l’anarcosindicalisme, primer, la dictadura de Miguel Primo de Rivera, després, i finalment a l’aixecament militar contra la Segona República.
Però possiblement és a les seves pàgines finals on trobem els aspectes més interessants per al nostre present. “Al ‘leader’ regionalista no el desassossega més que un temor: que l’acció llargament continguda de les masses desbordi i posi en perill l’ordre capitalista”, escriu Nin. “I per això”, continua, “malgrat les seves protestes d’adhesió als principis democràtics, la conclusió a què realment arriba és la de la necessitat de mantenir la dictadura”. Nin considera al seu llibre que Cambó “comprèn perfectament que, al capdavall, l’adopció d’aquest sistema constitueix un recurs desesperat, l’esgotament del qual limita considerablement els mitjans de defensa de la burgesia”. En aquestes circumstàncies, afegeix, “l’essencial consisteix a trobar altres formes polítiques susceptibles de conservar en essència la dictadura bo i donant-li un vernís superficial de democràcia”. Ara bé, “aquesta prendrà formes noves, puix que el descrèdit de la dictadura descarada fa molt difícil la seva restauració pura i simple”. I què és el que proposava Cambó a Les dictadures? “La idea central del nostre autor és clara: legalitzar, per dir-ho així, el règim del govern extralegal, donant-li un vernís democràtic per tal de dissimular-ne la significació real”, i “com a model, ofereix les repúbliques de règim presidencialista, les quals, segons ell, responen ‘a la necessitat d’enfortir el poder executiu i de fer-lo habitualment independent del poder parlamentari’”. En termes semblants, Georg Lukács advertiria uns anys després, el 1933, contra la possibilitat que el Regne Unit i França “distraguessin a les ‘pròpies’ masses dels seus ‘propis’ objectius imperialistes simulant una lluita de la democràcia contra el feixisme”, i alertava contra “aquells ‘polítics’ que volen tornar a rescatar la ‘democràcia’ per oposar a les formes encara no desenvolupades de feixisme les seves formes més desenvolupades”.
Els nous bonapartismes
Fa un any l’editorial alemanya Dietz va publicar un volum titulat Die neuen Bonapartisten [Els nous bonapartistes], editat per Martin Beck i Ingo Stützle. Al llibre s’analitzen diferents casos –des dels EUA fins a Rússia passant per Itàlia o Polònia– però crida particularment l’atenció el dedicat a França, escrit per Rudolf Walther, perquè un dels polítics tractats com a representant d’aquest ‘nou bonapartisme’ no és un altre que Emmanuel Macron. El president francès, argumenta Walther, no només gaudeix dels poders i prerrogatives que la presidencialista constitució francesa concedeix al cap d’estat, sinó que compta amb una majoria parlamentària dirigida “amb mà de ferro i aires de sergent” per Richard Ferrand. En el grup parlamentari de La República En Marxa (LREM) la lleialtat, afirma Walther, és un imperatiu, i els diputats ni poden fer públiques les seves discrepàncies ni donar suport a cap altra proposta de llei a l’Assemblea Nacional que no siguin les del seu propi partit. “Jo he pres les decisions, aquí mano jo, no necessito cap mena de pressió ni de comentari”, li va arribar a etzibar el president francès al cap de l’estat major, Pierre de Villiers, per haver criticat una retallada de 850 milions d’euros a l’exèrcit. De Villiers va acabar dimitint (o sent obligat a dimitir) poc després.
La paradoxa, la ironia, o fins i tot el cinisme d’aquest model d’autoritarisme que representa el macronisme és que aquest es presenta justament per frenar un altre autoritarisme, el d’Agrupament Nacional (RN), l’antic Front Nacional de Marine Le Pen
La paradoxa, la ironia, o fins i tot, si ho voleu, el cinisme d’aquest model d’autoritarisme que representa el macronisme és que aquest es presenta justament per frenar un altre autoritarisme, el d’Agrupament Nacional (RN), l’antic Front Nacional de Marine Le Pen. I que, per fer-ho, no dubta en recórrer a mitjans que poden ser qualificats, sense massa problemes, d’autoritaris. Només cal pensar en la violència de la policia contra els manifestants del moviment de les Armilles Grogues, que motivà la publicació d’un comunicat per part d’un grup d’experts independents en Drets Humans de l’ONU expressant la seva preocupació per l’ús excessiu de la força dels antiavalots francesos. “Les restriccions dels drets han resultat en una elevada xifra d’arrests i detencions, escorcolls i confiscacions de les possessions dels manifestants”, mentre que “l’ús desproporcionat de les anomenades ‘armes no-letals’, com granades i bales defensives o ‘flashballs’, ha causat ferides greus”, asseguraven els experts de l’ONU en agregar que “la prohibició administrativa de les manifestacions que s’ha plantejat, l’establiment de mesures de control addicionals i la imposició de dures sancions constitueixen greus restriccions al dret de reunió pacífica”. També apuntaven que algunes de les clàusules de la proposta de llei de LREM per prevenir la violència durant les manifestacions i castigar els infractors “no s’ajusten al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del qual França és signatari”.
El macronisme és a grans trets el model de governança –com en diuen ara, per oposició a sobirania– que, des dels mitjans de comunicació establerts, molts columnistes –amb la boca petita o, directament, amb la boca gran– malden perquè s’estengui a tota la Unió Europea. Ara ens trobem, pel que sembla, entre les dictadures d’aquells dies i el “liberalisme” dels nostres. Si fa no fa, com van predir Nin i Lukács.
