Els acords. Així, sense especificar i amb misteri, coneixien les periodistes els pactes negociats entre els seus diaris i les empreses de l’Ibex-35; al marge de les xifres d’audiència o l’impacte publicitari, que van ajudar a sobreviure les grans capçaleres després de la gran crisi econòmica que comença el 2008. Pactes als despatxos, a la fosca, teixits per salvar de la ruïna una premsa gairebé en fallida a canvi de rebre un tracte dels mitjans encara més lànguid de l’habitual. Així ho explica David Jiménez, que va dirigir El Mundo entre abril de 2015 i maig de 2016 i que tot just fa set mesos va publicar un llibre, El Director, on destapa les pressions d’aquests despatxos rebudes durant l’exercici de les seves funcions. “Sense tots aquests favors de l’Ibex-35, els mitjans tradicionals no haurien tirat endavant”, ens diu per telèfon. I afegeix: “Però si abans estàvem lligats amb cordes, ara ho estem amb cadenes”.
La novetat dels acords envers les servituds econòmiques anteriors, i allò que els fa especialment perniciosos, és que aquestes cadenes són invisibles. Les lectores no tenen ni idea de tot plegat quan llegeixen la informació, perquè els acords trenquen el contracte més elemental de la publicitat: aquí no hi ha anunciant, hi ha finançador. I si és sabut que El Corte Inglés és una marca intocable, perquè és qui paga més insercions a tot l’Estat espanyol, no és tant conegut el cas de Mercadona. “És una empresa que paga diners a molts mitjans espanyols, però no posa publicitat”, ens diu Jiménez. “I el mitjà que està acceptant diners a canvi de res, sap que arriba a un acord de preservació de la imatge d’aquesta empresa”. Sense informar-ne ningú.
Els deutes de les empreses editores han facilitat que, amb la crisi, els bancs guanyessin poder als diaris
Des de Catalunya, un antic periodista de La Vanguardia que vol mantenir-se en l’anonimat, ens confirma les situacions explicades a El Director, que aparentment es repeteixen a tots els grans diaris: “El problema de la premsa en paper és que a la crisi econòmica s’afegeix la crisi del sector”. Arriba un moment en què el negoci de la premsa “no es basa en les vendes i la publicitat, sinó en els patrocinadors. I els diaris deixen de deure’s als seus lectors per passar a pensar en qui els assegura la supervivència”. Posa els exemples paradigmàtics d’El País i El Periódico, que “són els més afectats financerament” després del 2008. Explica que, en el cas del primer diari, cal acontentar el Banc Santander, CaixaBank i Telefónica; en el cas del segon, el mateix Banc Santander, i l’ara absorbit Banc Popular. Aquesta dependència provoca que, “en un moment determinat, en ple govern del PP, canviïn de línia editorial, defraudin molt públic lector i vegin caure les vendes”.
La dependència financera era tan gran que, quan Antonio Asensio Mosbah (antic propietari del Grup Zeta) posa a la venda el seu endeutat negoci a finals de l’any passat, La Caixa imposa el seu candidat entre els dos grups mediàtics que fan ofertes: contra l’oferiment econòmic superior de Mediapro, i per tant contra la pròpia lògica de mercat, El Periódico ha de ser per Prensa Ibérica. La raó és purament política. S’imposa la por que Jaume Roures, l’amo de Mediapro, converteixi el diari barceloní en un mitjà independentista o antisistema. El nou rumb de la històrica capçalera dels Asensio acaba condicionat per una de les entitats financeres propietàries del deute.
L’experiodista de La Vanguardia ens diu que el seu antic diari, tot i tenir menys problemes financers, també ha tingut patrocinadors de l’Ibex-35. El secret de la seva supervivència han estat les subscripcions: més de 50.000, moltes de les quals formen part d’acords polítics que es remunten dècades enrere. I és que, si la dependència de les grans empreses després de la crisi és crucial, no ho és menys l’establerta amb el poder polític. Si la publicitat i les subscripcions institucionals tenen un pes rellevant en relació amb el total d’ingressos dels mitjans (aquest periodista ens posa l’exemple de Loteries de l’Estat com a gran anunciant públic), això afebleix encara més la seva autonomia respecte als governs.
Un model establert al llarg de dècades
Des del món acadèmic se’ns recorda que és tradicional que la premsa generalista estatal hagi tingut relacions promíscues amb el poder polític i econòmic. Treballs tan importants com el de Daniel Hallin i Paolo Mancini, amb el llibre de referència Sistemes mediàtics comparats, assenyalen aquest fet: després d’analitzar divuit països occidentals, situen l’Estat espanyol dins del model mediterrani o pluralista polaritzat. En aquest cas, es dona el que ells anomenen un alt “paral·lelisme polític”, a diferència d’altres contextos (els països anglosaxons, el nord d’Europa) on la premsa comercial ha esdevingut més neutral.
Josep Àngel Guimerà, professor de comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona, parla també d’una cultura determinada del gremi: “Hi ha una cultura professional més forta als països nòrdics que als del sud d’Europa”. En el nostre context, diu, “la tasca periodística no s’ha entès com la d’algú que té informació i la distribueix per ajudar la gent a prendre decisions sobre la seva vida, sinó com un pont entre els interessos polítics o empresarials i la gent a la qual s’adrecen”.
Segons un antic treballador, les subscripcions (moltes d’elles institucionals) han salvat ‘La Vanguardia’
Moltes d’aquestes qüestions, pròpies del model mediterrani, s’han accelerat amb una crisi general que s’afegeix a la crisi específica del negoci. Amb el sotrac de la difusió infinita de continguts a internet, el mercat publicitari s’ha desviat cap a noves plataformes. A més, la gent no fa despesa en informació. Una prova d’això són els intents fallits de posar murs de pagament a les versions digitals dels principals diaris. A aquestes dues crisis s’afegeix una “crisi de legitimitat brutal: els mitjans estan passant per una mala època i la gent és cada vegada més escèptica”, afirma Guimerà. Això suposa una “espiral descendent”: la falta de qualitat dels continguts fa que la gent cada cop estigui menys disposada a consumir-los. O bé, com diu l’acadèmic, “et paga només el convençut”. I aquest fet, influït per les circumstàncies esmentades, pot afegir un altre factor a la falta de neutralitat de les capçaleres: la temptació d’estimular l’adhesió d’aquest convençut amb continguts que gratifiquin i reafirmin la seva visió del món.
Les pressions en la rutina periodística
En el dia a dia, la promiscuïtat amb el poder polític i econòmic a l’hora de prendre decisions periodístiques es percep més que mai. De dalt a baix en tota la jerarquia, des de la direcció fins a l’última redactora. Quan una notícia que afecta una de les marques o un dels empresaris partícips dels anomenats acords arriba al diari, segons les diferents fonts consultades, un dels primers mecanismes que opera a l’hora de filtrar-lo i no publicar-lo (o publicar-lo sense entrar-hi a fons) és l’autocensura. A la redacció tothom entén amb qui s’estan jugant les garrofes, i en un context de precarietat laboral absoluta, les professionals no estan per baralles amb l’empresa. L’antic periodista de La Vanguardia, que va exercir-hi càrrecs de responsabilitat, recorda la situació prèvia tot parafrasejant Huertas Clavería i el seu “cada taula, un Vietnam”: les notícies es lluitaven. La redactora proposava temes i, si feia falta, es discutia amb qui coordinés la secció o qui dirigís la redacció, qui, al seu torn, havia de batallar aquesta cobertura periodística amb la direcció. “Ara ningú piula. Després de la crisi, tothom pateix per quedar-se com està”. Només les professionals més veteranes mantenen sous elevats, però “saben que són una espècie en perill d’extinció”.
També passa, tot i que de manera diferent, a televisió. Un periodista de La Sexta ens explica que treballa per una productora externa que proveeix de continguts els programes informatius. Totes dues empreses formen part del mateix grup. Aquesta externalització, com a qualsevol sector, fa que l’organització de les treballadores sigui molt minsa: es dificulta tant la seva sindicació com la seva força en la presa de decisions periodístiques. Tot i que la línia editorial es marca des de Madrid, la seva cap decideix els temes i qui envia a fer les cobertures. Aquest periodista ens explica que “hi ha certes persones que poden abordar segons quins continguts”. En la selecció de qui informa sobre cada tema, importa el perfil ideològic de la redactora, “però a l’hora de cobrir esdeveniments importants prima curiosament que porti poc temps a la cadena: és més fàcil mediatitzar la informació”. I ens posa un exemple: en el cas de la declaració de Quim Torra davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, va fer la cobertura de carrer “la darrera persona que ha entrat a l’empresa”. Era potser l’element en què la cap podia influir més fàcilment.
Pel que fa als condicionaments externs a les redactores, David Jiménez recorda que ja a finals dels noranta i començaments dels 2000 es va començar a estendre una figura laboral: direcció de comunicació de les grans empreses. Des d’aleshores, les persones que ostenten aquests càrrecs han assolit un gran poder i pressionen directament les periodistes que escriuen les informacions perquè afavoreixin els interessos corporatius. El dirigisme empresarial arriba sense filtre a unes professionals que no ostenten llocs de responsabilitat a les publicacions.
Des de dalt, és la mateixa propietat de les empreses qui imposa el seu criteri a la direcció dels mitjans. I això es fa d’una forma gairebé natural, que va inclosa, tal com explica Jiménez al llibre, amb la mateixa acceptació del càrrec. El poder periodístic, el poder polític i el poder empresarial a l’Estat espanyol sovint es troben als mateixos llocs, a les mateixes festes, i “el primer que fa l’establishment és intentar entaular la relació més propera possible amb tu”. Habitualment no és gaire difícil, atès que les mateixes periodistes en ascens treballen per arribar a formar part d’aquella elit. Ja saben quin és el seu paper.
Qui paga els sous?
En el cas de Jiménez, qui s’autoretrata com algú que va arribar a la direcció una mica per casualitat i mantenint la idea que el periodisme ha de fiscalitzar el poder, de seguida van sorgir friccions. Entre els ministeris o les conselleries delegades i ell se situava Antonio Fernández-Galiano, president de l’empresa editora d’El Mundo i representant dels interessos econòmics del diari, sempre per davant dels periodístics, segons l’autor d’El Director. En una situació de feblesa financera extrema, aquesta figura mediadora defensa les representants polítiques i l’empresariat de l’Ibex-35 quan, des de la redacció, s’obren portades o es tiren endavant línies informatives poden posar en perill patrocinis, anuncis i subscripcions. En aquest cas, la batalla entre editor i director era constant, amb estira-i-arronses i petites o grans victòries per al periodisme que finalment van acabar amb la defenestració de Jiménez en només un any. En altres ocasions, les pressions que va rebre venien directament d’alts càrrecs polítics. El periodista recorda les trobades que va mantenir amb el ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, en les quals advertia al periodista que “no són temps per a la neutralitat”.
La subcontractació de periodistes, de vegades entre empreses del mateix grup, dificulta que s’apoderin
A Barcelona, els esquemes es repeteixen. En el cas de La Vanguardia, allò que fa i vol el comte de Godó, com a editor totpoderós, sempre ha tingut molta importància: la seva agenda personal és un factor rellevant dins de la rutina periodística. Potser els càrrecs intermedis no la coneixen, ens explica la nostra font, “però el director sí que la sap. Si el comte s’ha de reunir amb un ministre, un conseller o un empresari, aquell dia el seu diari publica alguna cosa a favor d’aquesta persona”. De nou, manen els interessos econòmics d’un diari que no està tan fort ni té la mateixa influència que fa quinze o vint anys.
A El Periódico, una extreballadora parla d’“inèrcies” i d’autocensura a la secció de política a l’hora de fer seguiment dels partits. I fa referències a la casa reial o a La Caixa com a actors sensibles, intocables, des de fa dècades. Una anècdota que explica, i que evidencia aquesta censura per motius econòmics, va tenir lloc fa només tres anys: l’aleshores director, Enric Hernàndez, va fer saltar d’un titular el nom de l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas, que havia estat acusada de frau a l’Ajuntament de Barcelona en la recollida d’escombraries. Des de redacció va haver-hi queixes i es va titllar la mesura de ridícula perquè el nom de l’empresa sí que apareixia al cos de la notícia. La resposta de la direcció va ser clara: “D’aquesta ridiculesa depenen alguns dels vostres contractes”. Aquesta periodista explica que aquell dia es va posar a la pell del director i va pensar que, si bé la gent de plantilla de moment no tenia problemes per arribar a final de mes, hi havia col·laboradores externes que havien estat mesos sense cobrar: “Si hi havia tensions de tresoreria, aquella gent patia”. Recorda que va pensar que no era del tot absurd que el director els digués que “calia fer pedagogia” d’aquest fet. En aquesta situació de crisi permanent i esgotament, admet que “la redacció havia deixat de lluitar per ser més crítica”.
