El Iemen, Síria, Hong Kong, la Xina, Palestina, Bangkok… Sophie McNeill és periodista al programa de documentals Four Corners de la cadena televisiva ABC, a Austràlia, i ha recorregut mig planeta intentant explicar i denunciar les vulneracions de drets humans i les situacions de conflicte que hi ha al món. A través de la càmera, intenta que la gent empatitzi amb les persones que filma. Parlem amb ella durant una breu visita que ha fet a Barcelona, on ha trobat certes similituds entre les mobilitzacions contra la condemna judicial als líders del procés sobiranista i l’escalada de manifestacions a ciutats com Hong Kong o Santiago de Xile.
Treballes al programa de documentals Four Corners del canal ABC, a Austràlia. Explica’ns com és.
És similar al programa 30 minuts de TV3 que teniu a Catalunya. És el principal programa d’investigació del país i s’emet setmanalment en horari de màxima audiència. Té la reputació d’aconseguir històries realment trencadores. És un privilegi treballar-hi, perquè la teva tasca és intentar donar un punt de vista inèdit i ensenyar coses que ningú sap sobre la societat, la política, el medi ambient…
Vas començar treballant com a periodista de notícies i després vas fer el salt al documental. Quines diferències hi ha?
Vaig treballar molt temps per a noticiaris. Vaig ser corresponsal a Orient Mitjà; havia de viatjar per tota la regió, fer ràdio, televisió, vídeos curts… Després vaig començar, ara fa dos anys, a Four Corners. És un programa que et permet investigar, i això és un luxe. A les notícies notava que mai tenia prou temps; a Four Corners normalment dediquem tres o quatre setmanes a documentar-nos, fer trucades, viatjar a les localitzacions… Després dediquem tres setmanes a gravar la història i tres setmanes més a l’edició. En total, triguem uns tres mesos a aconseguir un documental.
Has estat corresponsal a Síria, per exemple. Quina experiència t’endús? Has tingut dificultats pel fet de ser dona i periodista?
Era una època molt complicada. Vaig ser-hi del 2015 al 2018, quan Síria va patir una de les èpoques més dures i violentes. Estava vetada al país perquè el govern no ens atorgava visats. Ens comunicàvem amb gent que era a dins: ens explicaven què passava i ens enviaven fotos i vídeos de l’horror que vivien. Dia rere dia hi havia massacres i intentàvem que el món ho sabés, però semblava que ningú no hi parava atenció. Era molt frustrant. Vaig veure l’ofensiva per expulsar Estat Islàmic de Mossul, vaig veure canalla utilitzada com a escut humà, famílies que no tenien prou menjar i que vivien a llocs terribles… Havia mort moltíssima població civil. Quan la gent marxava d’un lloc, només duia una petita bossa de plàstic amb els documents. Tothom estava traumatitzat.
També vas ser al Iemen…
Sí, durant la mateixa època que a Síria. El bombardeig de l’Aràbia Saudita, el país més ric de la regió, va tenir efectes terribles en el que ja era el país més pobre. Els atacs van resultar devastadors per a la població. La canalla estava ferida o es moria de gana. Se suposava que havia d’haver-hi ajuts i lleis internacionals, però totes les normes s’havien llançat a les escombraries. Tenia molta por del precedent que això podia suposar: com tothom tancava els ulls davant d’aquests crims contra la humanitat.
Ens hem acostumat a veure aquestes imatges o simplement no ens interessen?
Tinc por que no ens importin. Recordo que, quan vaig créixer i volia ser periodista, volia ensenyar a la gent el que passava perquè hi hagués canvis. Vaig llegir molt sobre Timor Oriental, un país a prop d’Austràlia que havia estat envaït per Indonèsia. Un terç de la població va ser assassinada durant l’ocupació. Vaig llegir sobre aquest tema quan era adolescent: seguia els periodistes que explicaven el conflicte, les tortures o els assassinats i que van ensenyar al món com la gent de Timor Oriental va aconseguir la llibertat. Això em va inspirar molt. Posteriorment, pots ser corresponsal d’Orient Mitjà, ensenyar vídeos de la gent morint, tenir proves i res canvia. La meva pregunta era per què. Per què no ens preocupa més? Abans teníem excusa, podíem dir que no ho sabíem, però ara no.
Fa poc vam poder veure’t en un documental sobre Hong Kong. Era difícil aconseguir entrevistar les manifestants? Quin risc els comportava?
“Volíem mostrar que a Hong Kong hi ha joves, però també gent vestida amb roba elegant o àvies”
La gent des d’Austràlia veia el que passava a Hong Kong només uns minuts als informatius i això generava un efecte semblant al que produïen els fets que han tingut lloc aquest octubre a Barcelona: sembla que tothom està boig, que només hi ha foc, crits i gent amb màscares. Dona la sensació d’una anarquia absoluta, però no s’entén per què està passant. El meu objectiu era anar allà i explicar per què tanta gent estava disposada a arriscar-ho tot pel que creu, en una ciutat coneguda per ser ordenada i eficient. Se suposa que, des que Hong Kong va retornar a la Xina, la població recuperava autonomia després d’haver estat una colònia britànica. Però la gent ha anat notant que perdia aquesta autonomia a poc a poc, que l’autoritarisme prenia el control de les seves vides. La llei d’extradició va fer que tots sortissin al carrer, però això va ser només la metxa. De cop, dos milions de persones surten al carrer. Volíem mostrar que hi ha joves, però també gent vestida amb roba elegant o àvies cridant a la policia. Era molt inspirador veure com la gent se sacrifica pel bé comú. La societat pot ser molt egoista, però allà he vist com la gent posa en risc la seva llibertat per la resta de la població. Hi ha hagut una gran quantitat de detencions i les peticions de penes de presó són altes, però moltes persones continuen mobilitzades perquè volen una societat millor i més justa per als seus fills i filles, perquè volen mantenir l’esperança. Va resultar molt inspirador ser allà. Ja veurem com acaba, però un cartell deia: “No és l’esperança el que ens fa seguir, és perquè seguim que tenim esperança”. Crec que, si segueixen resistint, cada cop serà més difícil que Pequín recuperi el control.
Has seguit les manifestacions de Barcelona? Tenen algun punt en comú amb Hong Kong o Xile? Hi ha algun fil conductor global?
“A tot el món, la generació ‘millennial’ afronta unes vides que seran pitjors que les dels seus pares”
Crec que el món mira la gent de Hong Kong. Són tan organitzats! Fan el millor ús de la tecnologia pel que fa a manifestacions. Mai he vist res similar, per això crec que tot el món els té al punt de mira. A Barcelona passa una cosa similar: no hi ha líders, per tant, a qui pot detenir el govern? Això és el mateix que passa a Hong Kong. Van empresonar els caps i per això han decidit no tenir-ne: prenen decisions a través d’un web, algú proposa una idea, es vota i, si surt una majoria favorable, la duen a terme. Pequín no els dona democràcia, així que la fan ells mateixos. Crec que a tot el món, de Bagdad a San Diego, passant per Barcelona, la gent està decebuda amb el sistema. A Hong Kong era una llei, a Xile era la pujada del preu del bitllet del metro, a Barcelona eren les sentències del procés, però aquestes causes només són metxes de tot plegat. El poder va de dalt a baix i la gent veu com el sistema els deixa enrere. A tot el món, la generació millennial, que té entre 20 i 30 anys, afronta que unes vides que seran pitjors que les dels seus pares. La gent no es pot permetre comprar una casa a Sidney, ni a Barcelona… Aquest ressentiment es veu arreu del món.
Tens la sensació que la premsa només cobreix les manifestacions si són ‘violentes’?
Crec que els mitjans són irresponsables si fan això. Vam anar a Hong Kong i hi havia violència, sí, però després que dos milions de persones fessin una marxa pacífica. El problema és que el govern no els va escoltar en cap moment. Has de donar aquest context com a periodista. Seria el mateix que si vingués la premsa internacional a Barcelona i només expliqués els episodis de violència sense explicar que abans n’hi ha hagut molts de pacífics. Has de representar la realitat sense caure en la imatge quasi pornogràfica dels aldarulls.
En el cas de Barcelona, hi ha hagut unes 70 periodistes ferides mentre cobrien les manifestacions contra la sentència del procés. Has vist situacions similars a altres països?
Sí. Fa molta por comprovar que la professió està al punt de mira. Hi havia llocs a Orient Mitjà on no podíem anar perquè hi havia risc de segrest. Vaig estar treballant molt a Cisjordània,
i a Palestina hi havia protestes cada divendres en contra de l’ocupació israeliana. Havíem de portar armilles antibales, perquè quan els soldats disparen, ho fan amb munició real. La gent mor a les manifestacions. Quan vaig anar a Hong Kong, vaig estar contenta de no haver-ne de portar més. Companys més grans que jo em parlen d’èpoques en què podien treballar a qualsevol lloc del món. Ara, en canvi, la gent ha vist com pot arribar a ser de poderós el missatge de la premsa. Els periodistes catalans han sigut molt valents per anar al mig de les protestes i enregistrar el que estava passant. Han tingut un rol molt important per ser testimonis de la brutalitat dels agents o de la violència a les manifestacions. La feina és capturar la realitat. Però, si estan al punt de mira de la policia, és molt difícil que puguin fer la seva tasca.
Has dit que treballar de periodista és un privilegi, però també una responsabilitat.
“Hi havia periodistes a Jerusalem que no volien cobrir gaire l’ocupació per por de perdre el visat”
Crec que és la millor feina del món: pots preguntar a qualsevol persona i pots arribar a gent poderosa, milionària, que exerceix lideratges polítics; gent que ha viscut coses espantoses; gent espectacular amb històries inimaginables… És una feina increïble. Per això crec que has d’esforçar-t’hi tant com puguis. Hi havia periodistes a Jerusalem que no volien cobrir gaire l’ocupació perquè tenien por de perdre el visat. És clar, no estava tan malament viure allà, portar la canalla a una escola internacional i tenir una casa pagada. Jo no podré anar a la Xina mai més perquè vam fer una investigació sobre Xinjiang, on el govern té tancats un milió de persones amb la ciutadania xinesa i de credo musulmà. Són les persones anomenades uighurs i volen el seu propi país; per la seva fe, se les tracta com a potencials terroristes. Durant anys, han posat prop d’un milió de persones en camps de reeducació, en presons massives. Vam fer una gran investigació sobre aquest tema i ara no puc tornar al país. Si no hagués fet mai aquest reportatge perquè volia poder tornar a la Xina de viatge algun dia, ningú coneixeria la història. Per això dic que tinc la responsabilitat com a periodista de fer del món un lloc millor i d’esforçar-m’hi al màxim per aconseguir-ho.
La majoria dels teus documentals estan gravats amb una càmera DSLR amb lents fixes, que no permeten fer zoom, que donen sensació d’estar molt a prop del personatge o de l’acció. Per què?
M’agrada explicar les històries des d’aquest punt de vista: vull que sembli que estàs dins i a prop del que està passant. Crec que així l’espectador empatitzarà més. Intento que algú que es mira el documental des del sofà de casa entengui què li passa a la persona que està veient i vegi que tothom és igual, tant si viu a Kabul com si viu a Barcelona. Creiem que som diferents i això és el que ho fa tot terrible. Qui veus a la pantalla no és diferent, és igual que nosaltres, però ha de viure una vida injusta. Crec que, si ens hi acostem, si gravem de prop, copsarem les seves emocions, sensacions i sentiments. I això facilitarà que l’espectador vegi aquesta igualtat, que li importi el que està veient.
També vas dirigir ‘Fugir per viure’, un documental que parla sobre una noia saudita, Rahaf Mohammed al Qunun, que es va tancar en una habitació d’un hotel a Hong Kong per demanar asil a Austràlia. Com vas conèixer el cas i com vas aconseguir estar amb ella?
Havia llegit sobre un cas famós l’any 2017. Una noia jove que es deia Dina Ali Lasloom havia intentat fer el mateix que la Rahaf: escapar de l’Aràbia Saudita i intentar aconseguir asil a Austràlia. Quan estava a l’aeroport de Manila, a les Filipines, l’ambaixada saudita li va treure el passaport. El seu tiet va volar cap allà i la van forçar a tornar posant-li cinta d’embalar a la boca durant tot el vol. Des d’aleshores, no se n’ha tornat a sentir a parlar. Aquest cas em va remoure, era tan terrible que creia que algun periodista aniria a Manila a explicar el seu cas, però no ho va fer ningú i la noia va desaparèixer. Quan vaig veure aquest nou cas per Twitter, no vaig poder mirar a una altra banda. Com que sempre intento que la gent actuï, també ho he de fer jo. Vaig comprar un bitllet d’avió i hi vaig anar.
Quina situació t’hi vas trobar?
La Rahaf estava a l’hotel de l’aeroport i hi havia guardes a la porta. Era un diumenge al vespre i la volien deportar dilluns al matí. Vaig arribar a les 3 de la matinada de dilluns i tenia molta por que, quan arribés, ella ja no hi fos i també desaparegués. Quan vaig arribar de matinada, l’agent de seguretat que era a la porta s’havia adormit i vaig poder passar pel seu costat sense demanar permís. Havia contactat amb la noia a través de Twitter abans d’arribar-hi, vam estar parlant i em va deixar entrar a l’habitació, on havia fet una barricada i havia barrat la porta. Un cop dins, jo tampoc podia sortir. El millor que podia fer era gravar què estava passant. En aquell moment, no sabia que tot allò acabaria convertint-se en un documental i que ella finalment aconseguiria un visat al Canadà.
Escoltant-te dona la sensació que has estat a tot el món…
Però mai havia estat a Barcelona fins ara!
Com finances tots els viatges i documentals?
“Sé que soc afortunada per tenir una feina estable a un mitjà públic; realment és un privilegi”
He tingut molta sort de poder treballar per mitjans i televisions públiques. Primer vaig formar part d’un canal petit a Austràlia, SBS TV, i el 2010 vaig passar a l’ABC. Ens ha afectat la tendència d’haver de fer més coses amb menys recursos, però tinc molta sort de treballar per ells. Sé que soc afortunada per tenir una feina estable i per no haver-me de preocupar per si aconsegueixo diners o no per al proper documental. Realment, és un privilegi. A Austràlia tenim moltes televisions comercials on pots cobrar molt més que el que em paguen a mi, però només faries merda o coses estúpides.
De què t’agradaria fer un documental?
M’encantaria fer algun treball sobre medi ambient i canvi climàtic. Tinc dos fills petits i això no em deixa dormir. Austràlia és un dels països amb més emissions de carboni. Fa molta por veure com van les coses, els abocaments massius… Hi ha zones on fa molt de temps que no plou. M’agradaria investigar-ho. Hi ha una frase que vaig conèixer a través d’Amnistia Internacional que diu: “No hi ha drets humans en un país mort”. Crec que és molt certa, per això m’agradaria enfocar-me en aquest tema.
A la ‘Directa’ defensem el periodisme com una eina de transformació social. Ho comparteixes?
I tant! Jo faig periodisme perquè vull fer del món un lloc millor. Sé que és idealista i innocent, però en petita mesura veig alguns canvis i millores. La Rahaf és lliure, vam explicar el cas d’un doctor que van intentar matar i li vam aconseguir un visat per venir a Austràlia, hem pogut denunciar el que fan als xinesos musulmans… Fins a cert punt, podem intentar transformar les coses. Hi ha periodistes que fan molt bona feina a tot el món mostrant conflictes i problemes. I jo vull que la gent conegui què succeeix i, sobretot, que faci quelcom per canviar-ho. L’any que ve farà vint anys que faig documentals i continuo desitjant que la gent actuï. Sabem perfectament què està passant, fem-hi alguna cosa!
