L’octubre de 2019 serà un mes recordat a Sud-amèrica. L’Argentina, el Brasil, Xile i Bolívia han sacsejat l’escenari regional fins al punt que l’Amèrica del Sud avui s’ha convertit en un polvorí impredictible i imprevisible. Les protestes i manifestacions s’han anat escampant de país en país, com un efecte dòmino que avança pel continent. A cada lloc ho ha fet amb les seves demandes i particularitats, però amb un rerefons compartit que les aglutina totes: l’esgotament d’un model de democràcia que sembla caduc i que no ha donat respostes als sectors tradicionalment més invisibilitzats per les elits (pobles indígenes, dones, joves, etcètera). És un esclat de les de baix contra les de dalt que deixa en segon pla l’eix tradicional esquerra-dreta.
La seqüència va començar a l’Equador, quan la gent es va aixecar contra l’eliminació de les ajudes econòmiques als combustibles. Després s’hi va sumar Xile, que fa més d’un mes que manté unes mobilitzacions on han mort 23 persones. Mentrestant, a l’altra banda dels Andes, Alberto Fernández guanyava les eleccions a l’Argentina i s’esquerdava, així, el bloc que la dreta llatinoamericana havia començat a articular per exercir el control de la regió. A Bolívia, la resposta de la ciutadania a les urnes ha desembocat en un cop d’estat disfressat de renúncia que ha estat promogut pels sectors ultracatòlics. Evo Morales ha acabat refugiat a Mèxic i sense possibilitat de concórrer als propers comicis, l’anunci dels quals no han apagat unes protestes amb més de 30 víctimes mortals. També ha tornat a entrar en joc l’expresident Luiz Inácio Lula da Silva, alliberat per un veredicte del Tribunal Suprem del Brasil. Més recentment, Colòmbia s’ha afegit a la convulsió: una convocatòria de vaga general contra el govern d’Ivan Duque s’ha convertit en una manifestació que ja fa dies que dura. I caldrà veure com es tanca l’elecció a l’Uruguai.
El cicle polític conservador que va obrir-se el 2015 amb la victòria de Mauricio Macri a l’Argentina i que va consolidar-se amb l’arribada de l’ultradretà Jair Bolsonaro a la presidència del Brasil comença esquinçar-se, pràcticament sense haver avançat en el seu recorregut. Quan encara falten dues setmanes perquè Fernández aterri a la Casa Rosada, l’argentí ja ha deixat clar que buscarà aliances amb el Mèxic de Manuel Andrés López Obrador. Aquest nou eix progressista exerciria de contrapès al tàndem format per Bolsonaro i Trump.
El que havia de ser un cicle d’hegemonia neoliberal, inaugurat amb la victòria presidencial de Macri el 2015, ha donat pas a un futur incert
“Hi ha un alineament polític de la segona i la tercera economia de la regió que, sens dubte, enforteix el bloc progressista”, explica Yair Cibel, periodista i investigador del Centre Estratègic Llatinoamericà de Geopolítica. “Es va voler instal·lar la idea del retorn a una normalitat neoliberal i conservadora de l’Amèrica del Sud, però això no ha passat ni amb el projecte de Macri a l’Argentina, que venia per quedar-se 8 o 12 anys, ni sembla que tampoc passarà a Xile amb Sebastián Piñera”, afegeix. Per a ell, la crisi dels països transandins té a veure amb la “deslegitimització d’un model que es va vendre com a perfecte, com si fos la panacea”.
Hi ha veus expertes, però, que critiquen la gestió del poder que ha fet el centreesquerra llatinoamericà, i plantegen la idea d’un canvi d’escenari vinculat a la disputa de les classes populars contra les cupulars. “Hi ha hagut un progressisme molt institucional que no ha aconseguit generar canvis profunds. La matriu energètica i l’extractivisme s’han intensificat en països com l’Equador o Bolívia”, diu l’antropòloga de l’Acadèmia d’Humanisme Cristià Francisca Fernández. Segons ella, a Bolívia s’ha produït un “cop d’estat racista, colonial, d’ultradreta i ultracristià, però abans d’això ja hi havia ciutats com Potosí i Oruro que s’havien mobilitzat tant en contra dels aleshores opositors com d’Evo Morales i les seves polítiques”.
Cibel considera que la pugna pel model econòmic està estretament relacionada amb la “batalla per l’hegemonia cultural” del continent. “A Bolívia, els colpistes van retirar les wiphales [banderes que remeten als pobles indígenes] de les institucions públiques i reivindiquen la noció de república en lloc de la d’estat plurinacional, com també succeeix a Xile”, exemplifica. Encara és d’hora per pronosticar quin serà l’abast d’aquesta primavera llatinoamericana. Més enllà de la incertesa, però, està clar que l’esclat popular de la regió ha situat en el punt de mira aquells qui ostenten el poder i les seves formes opaques i excloents de fer política.
