Un pèl, només pèl. Una fibra de queratina que es conforma en un fol·licle de la pell. Un pèl de més o un pèl de menys, depèn d’on hagi decidit fer-se visible o desaparèixer, pot donar lloc a multitud de debats en la intimitat, però també en un àmbit més públic. Si parlem de molts pèls, llavors el debat desapareix i s’imposa la norma. Saltar-se-la suposa un complex camí de comprensió cap a una mateixa i de profund apoderament, que finalment es tradueix en acceptació i estima cap al propi cos. Hi ha qui ho vol afrontar col·lectivament.
Som Barbàrie són, de moment, dues dones amb almenys una cosa en comú: tenen barba. Mar Llop i Cristina Almirall es van conèixer casualment fa un parell de mesos i, aprofitant la sinergia que va sorgir, van decidir promoure aquesta iniciativa. El 23 de gener van organitzar a Barcelona la primera trobada oberta a altres dones amb barba. La reunió, a la qual van acudir al voltant d’una quinzena de dones, es va concebre com un espai de seguretat i intimitat on poder expressar tot allò que té a veure amb els pèls d’aquesta part del cos.
Segons Som Barbàrie, la trobada va ser molt emocionant: “Per a moltes dones era la primera vegada que parlaven de la seva barba. Dones que potser es depilen”, comenta Almirall. “No és que vulguem que totes les dones es deixin barba. Que cadascuna faci el que vulgui, però que no sigui una pressió externa la que ens obligui a treure’ns aquests pèls”. Afegeix que, entre els seus objectius, no hi ha demanar consentiment per incloure’s en la societat: “Estem dient que som aquí. No estem demanant permís a ningú per ser. Tenim barba i som Som Barbàrie”.
Llop explica que moltes dones d’altres llocs han contactat amb elles aplaudint la idea, des del País Basc fins a l’Argentina: “Encara que algunes no hagin pogut venir perquè estan lluny, també han agraït la iniciativa”. Per a ambdues activistes, la necessitat de col·lectivitzar aquesta realitat és urgent. Refermen que el projecte ha estat molt ben rebut i que la intenció és continuar reunint-se amb altres dones en el futur.
Visibilitzar l’alopècia
Amb seu a Barcelona i una trajectòria de dos anys i mig, l’associació A Pelo està formada per 150 persones amb alopècia, 80 d’elles residents a Catalunya, que es reuneixen periòdicament i ofereixen assistència a altres persones que es troben en la mateixa situació. Tot i que A Pelo va ser pionera a l’Estat espanyol, actualment existeixen altres col·lectius consolidats a Madrid i les Canàries, segons explica Mari Carmen Suárez Rovira, cofundadora de l’entitat: “Sempre hem defensat que no volíem ser les úniques. El més interessant és que a cada província s’estableixi un nucli per poder reunir-se”.
Amb una trajectòria de dos anys i mig, A Pelo està formada per 150 persones amb alopècia, 80 d’elles residents a Catalunya
Elisabet Rodríguez Vicente, una altra de les cofundadores d’A Pelo, ha conviscut amb diferents fases de l’alopècia des dels vuit anys. “Quan jo era petita la meva mare no va tenir suport de cap associació i li hauria anat molt bé”, comenta. Quan les dues barcelonines van crear l’associació, l’objectiu va ser enfortir-se elles mateixes, mostrar-se i conèixer altres persones en la seva situació. Rodríguez afirma que els seus tres grans pilars són “donar suport, normalitzar i visibilitzar l’alopècia”. Totes dues activistes defensen que les dones calbes han de prendre les decisions que els facin sentir millor, però estant informades, sent conscients i triant lliurement. “Nosaltres sempre diem que portar perruca ha de ser una opció i no una obligació. Hi ha dones a les quals ni tan sols les han vist les seves famílies”, afegeix Rodríguez. Com a projectes de l’entitat per al futur pròxim, tenen previst participar en el documental de la directora Sandra Román, Mujeres calvas, que començarà a rodar-se al maig d’enguany.
Diagnòstics incerts, tractaments ineficaços
Tot i que no hi ha xifres exactes, es calcula que entre un 5% i un 10% de les dones tenen la síndrome de l’ovari poliquístic (SOP). Com a resultat d’aquest desordre, entre el 65% i el 75% presenten hiperandroginisme, és a dir, alberguen un excés d’andrògens al cos. Una de les seves manifestacions és l’hirsutisme, que es defineix com l’augment del borrissol terminal en zones dependents d’andrògens. La seva avaluació clínica és subjectiva, ja que no es determinen unes causes concretes ni uns barems exactes amb els quals poder emetre un diagnòstic.
Per a Almirall, a qui no convenç gens tot allò relacionat amb aquest concepte, es tracta d’un trastorn que té a veure, fonamentalment, amb la bellesa. “El concepte d’hirsutisme es refereix a tenir pèls en llocs on ‘no toca’: barba, cuixes, mugrons o esquena. Quins llocs són aquests on no toca i per què no toca? Són zones on comunament els homes sí que solen tenir pèl”.
Tot i que el SOP pot esdevenir en un augment exponencial del borrissol a la cara, una cosa no té per què anar associada a l’altra: “No totes les dones amb pèls a la cara tenim SOP”, confirma Llop, “nosaltres dues ens hem fet proves i no en tenim”. Tot i així, el personal sanitari recomana habitualment l’ús de la píndola anticonceptiva, que s’utilitza per tractar el SOP, com a mètode per regular la població de borrissol. “En la trobada ens vam adonar que a totes ens havien recomanat el mateix i que gairebé totes havíem seguit aquest tractament, que és molt ineficaç”, comenta Almirall, “jo el vaig fer durant un any, no em va funcionar i a sobre em feia sentir fatal”.
“Les medicacions són tremendament agressives, i si ho has de prendre tota la vida, cal valorar-ho”, afirma Suárez Rovira
Si parlem d’alopècia, 5 de cada 10.000 persones la pateixen i, en aquest cas, tampoc existeixen diagnòstics clars ni tractaments que resultin gaire efectius. Hi ha multitud de motius pels quals es pot tenir alopècia, des de desajustaments hormonals fins a desordres del sistema immunològic. La sanitat pública ofereix medicaments agressius que no són específics per a l’alopècia, com la cortisona. També d’altres que sí que ho són, com el minoxidil o la difenciprona, però la seva efectivitat és escassa. “Som conillets d’índies, van provant”, es queixa Suárez, “són medicacions tremendament agressives, i si ho has de prendre tota la vida perquè si ho deixes el pèl torna a caure, cal valorar-ho”.
Rodríguez posa de manifest l’escassetat en la inversió per a la recerca de l’alopècia: “Els tractaments mèdics són exactament els mateixos que hi havia quan jo era petita, fa gairebé 30 anys”, al qual Suárez afegeix que porta set anys en llista d’espera per a un nou tractament a l’Hospital Clínic de Barcelona. D’altra banda, també existeixen tractaments estètics que poden costar entre 6.000 i 10.000 euros i que, en molts casos, no són eficaços. Tampoc s’ofereix, per part de la sanitat pública, l’assistència psicològica que poden necessitar les pacients en aquesta situació.
Realitats que no es mostren, realitats que no existeixen
La pressió i els prejudicis als quals es veuen exposades aquestes dones fan que moltes necessitin buscar alternatives per poder conviure amb la seva barba o amb la seva alopècia. Suárez, de l’associació A Pelo, explica que en tres mesos es va quedar completament calba i, amb l’impacte inicial, li va costar assumir-ho. “Quan finalment em vaig rapar, ho vaig fer dins del lavabo de la perruqueria i, en sortir del bany, ja portava perruca. Quan et passa, el primer que fas és ocultar-ho”, comenta. Llop, de Som Barbàrie, diu que “el més difícil és amb gent que no et coneix, també a la feina: no és que hi hagi un rebuig directe, però et miren i no se’n parla”. Suárez explica que, amb l’arribada de l’alopècia, fins i tot va canviar de feina: “Actualment condueixo els autobusos d’aquí, de l’Hospitalet de Llobregat, i al principi també ho vaig amagar. Ara porto un any dient obertament que tinc alopècia”.
Hi ha tractaments estètics que poden costar entre 6.000 i 10.000 euros i que, en molts casos, no són eficaços
La manca de referents dificulta que realitats com les que visibilitzen Som Barbàrie o A Pelo puguin mostrar-se obertament. Tot i així, hi ha algunes dones calbes o amb barba que han fet pública la seva situació en els darrers anys. La revista estatunidenca The Root va publicar el gener de 2019 un vídeo en què la congressista dels Estats Units Ayanna Pressley feia pública la seva alopècia. Harnaam Kaur, activista i model britànica, és coneguda internacionalment i té una prominent i cuidada barba. Famoses com l’actriu Jada Pinkett Smith i la princesa Carolina de Mònaco han tingut alopècia i ho han fet públic. L’artista circense californiana Jennifer Miller porta barba i dirigeix la companyia Circus Amok. “El que fa Miller és visibilitzar les dones amb barba. No és que tingui un número de dona barbuda, sinó que ha inclòs la barba en la seva estètica i, a més, té el seu espectacle”, aclareix Mar Llop.
Suárez emfatitza que contra el que de debò cal lluitar és contra tots aquests estereotips de dona deu. “Sortir-te una mica d’això costa, i també assimilar-ho tu mateixa”, diu l’activista. Segons Almirall, en realitat és una lluita contra el patriarcat, que imposa cànons de bellesa amb els quals tothom ha d’encaixar: “Hi ha uns límits. Pots ser grossa o prima, però no pots passar d’aquesta línia. Amb els pèls passa el mateix; la barba passa la línia de llocs on pots tenir-los”.
El binarisme de gènere també es veu qüestionat quan una dona amb barba o calba es fa visible, afirma Llop, perquè no cap en l’imaginari col·lectiu: “El que estem fent és qüestionar aquest binarisme. Volem mostrar que no totes les dones som iguals, algunes són calbes, altres tenim barba i altres no tenen vagina”.
