Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La nena caucàsica i la quotidianitat del racisme

/ Edu Coll

La Blanqueta era una nena tan petita que encara era aliena a la seva condició racial. Un dia, fent la fila a la sortida de classe mentre esperava que l’anessin a buscar, juntament amb les seves companyes morenes, va sentir com la mestra els deia, amb veu xiuxiuejant i una mirada maliciosa que espantava: “Si no esteu quietes, vindrà la caucàsica i se us endurà!”.

La Blanca no entenia res. Sentia una cosa que, sent tan petita, encara no sabia posar-li nom. Aquella sensació era semblant a la vergonya que produeix el fet de ser jutjada i rebutjada. Sa mare no s’enduia les nenes, va pensar, però, tot i ser una criatura, el seu instint li va dir que era millor romandre callada.

Quan va arribar la seva mare, la va trobar estranya, massa quieta i silenciosa. En arribar a la porta de casa, la petita li ho va explicar. La mare la va acaronar i la va mirar amb uns ulls semblants als que feia quan li havien de posar una injecció i, somrient, li va dir suaument: “Això són bajanades dels morenos. Ja t’hi acostumaràs, amor”. La va acostar al seu cos i van pujar ben juntes les escales per anar a berenar.

La Blanca va anar creixent i s’hi va acostumar. Cada vegada que entrava a una botiga la seguien, miraven les seves mans blanques i ella intentava mostrar-les conscientment. Fins i tot ni treia el mocador de la butxaca. Feia tot el que fos possible per no semblar sospitosa, ni tan sols tocava la seva bossa. Ja havia sentit massa vegades allò de “les caucàsiques roben!”.

Quan li van obrir la porta, va rebre unes mirades que la van transportar a un record molt llunyà, a aquella sensació de la fila de l’escola

Quan va haver de fer la seva primera entrevista de feina, ja feia temps que s’havia tenyit els cabells i anava a fer raigs UVA cada setmana. Volia passar desapercebuda, fins i tot moltes vegades li deien que no semblava caucàsica. No es vestia ni parlava com elles. L’insultant afalac recorrent al qual va aprendre a respondre: “És que jo no soc caucàsica”. Era tan, tan forta que podia semblar morena i seguir ferma en el seu camí. Ara, però, tenia por que, per culpa dels seus cognoms caucàsics –Ària de la Ensenada–, no tinguessin en compte la seva formació ni capacitats i que li acabés passant com als seus cosins i cosines, a qui els era gairebé impossible aconseguir una feina per la seva raça. L’entrevistadora li va preguntar pels seus cognoms i també si era caucàsica. La Blanca va respondre que sí. L’entrevista va durar tres minuts. Quan va sortir ja sabia del cert que la feina no seria per a ella.

Després de diverses entrevistes més, finalment va poder trobar un lloc d’administrativa en una editorial. Ara que ja tenia feina podia llogar un pis i viure sola, al seu aire. La recerca era feixuga, però finalment va trobar una cosa que es podia permetre. Va trucar als propietaris i la van atendre magníficament. Van arribar a parlar diverses vegades i, fins i tot, li van dir que podien pensar en fer-li una rebaixa del preu.

Estava tan feliç quan va arribar a la cita per veure el pis! Però quan li van obrir la porta, va rebre unes mirades que la van transportar a un record molt llunyà, a aquella sensació de la fila de l’escola. Es va sentir buida, com si s’hagués aturat el món. Va tornar a sentir pena, por, vergonya i una tristesa de criatura. I aleshores van començar les excuses dels propietaris: que si havien de sortir, que si el seu nét estava malaltó… Blanca Ària de la Ensenada no sentia res. Tant li feia. Només volia anar-se’n i deixar enrere aquell fred que la paralitzava.

Va aixecar el cap i va mirar els ulls d’aquells ancians morenos que l’estaven menyspreant. Es va sobreposar. Era tan, tan forta. Va somriure i els va dir: “Racistes! Ja s’ho faran vostès i les seves consciències”.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, a aquest conte la volta li hem donat.

Article publicat al número 493 publicación número 493 de la Directa