Quan tothom es pregunta sobre l’abdicació del cap de l’Estat, convé recordar el perquè de la seva coronació, quatre dècades enrere. Joan Carles de Borbó no va ser designat successor ni adoptat per Franco per la seva pulsió monàrquica. En aquesta jugada estratègica de la restauració borbònica, hi havia una clara voluntat de donar continuïtat al règim. Aquí, les qüestions ideològiques esdevenien secundàries. Les beneficiàries de la guerra civil veien en la coronació del jove príncep una jugada viable per la consolidació del seu estatus i la preservació dels seus interessos particulars. Per això, les relacions de Joan Carles han privilegiat una xarxa de connexions amb l’entramat d’interessos econòmics –aristocràcia financera, constructores, especuladores, contractistes– que reuneixen tots els requisits per merèixer la denominació d’elits extractives. Unes elits massa vinculades a l’enriquiment il·lícit durant el franquisme, el treball esclau de presoneres republicanes, la immunitat legal davant el fisc o els delictes econòmics.
La transició va ser una obra d’enginyeria política i el monarca en va ser una peça clau, el cable principal del pont penjant que unia la ruptura de 1939 amb un present on l’Estat espanyol s’havia integrat amb normalitat a Europa amb un règim democràtic aparentment homologable. De fet, sovint oblidem el complicat context en què es va produir aquest procés: una onada de democratitzacions mediterrànies i una certa efervescència revolucionària en una conjuntura de guerra freda. Per tant, la por (la que tenien els sectors franquistes de perdre els seus privilegis i la de la població espanyola davant una nova guerra civil o el retorn a la despietada repressió dels quaranta) va ser el principal agent polític d’aquest període i, a més, va permetre desenvolupar un programa que va culminar en una Constitució que incloïa alguns articles enviats directament, via motorista, des de l’Estat Major de l’exèrcit o les seus de la gran banca.
Tanmateix, aquesta combinació de la generació més jove del règim (de la qual Joan Carles va ser digne representant) i la part de l’oposició més procliu a una entesa amb el franquisme per integrar-se a les estructures estatals (on el PSOE va ser clau de volta) va assolir la majoria dels objectius plantejats, que l’historiador Bernat Muniesa resumeix amb el terme Espanya lampedusiana: canviar-ho tot perquè tot (especialment els privilegis de les guanyadores de la guerra civil) restés igual. Això vol dir, una democràcia partitocràtica de baixa qualitat, al·lèrgica a la participació directa de la ciutadania; un supremacisme social de les elits, amb el manteniment d’uns nivells molt alts de desigualtat, i un supremacisme nacional castellà, on la nació catalana restés sotmesa a una lògica imperial.
Ara, la fatiga de materials al cable que subjecta el pont és ben visible. El declivi físic i mediàtic del monarca simbolitza la falla estructural del sistema. Les beneficiàries del règim anterior i l’actual veuen qüestionats els seus privilegis (immunitat legal davant les demandes creixents de justícia pels crims del franquisme o les exempcions fiscals de les SICAV). Tanmateix, la principal amenaça prové de Catalunya. La força de l’independentisme, acompanyada d’una agitació social cada vegada més incontenible i una lògica política que amenaça el bipartit únic, exigeix solucions d’urgència.
La independència de Catalunya seria una autèntica catàstrofe per al règim transicional. La pèrdua d’una quarta part dels ingressos fiscals, l’aportació de la població catalana, faria insostenible la supervivència econòmica de l’Estat. O, pitjor encara. Tenint en compte el rescat de 2012, amb un marcatge estret per part del funcionariat europeu, obligaria l’Esta a suprimir el tracte de favor a les elits financeres i especulatives hispàniques, la casta, la llotja del Reial Madrid, les beneficiàries franquistes que mantenen la seva exempció fiscal mitjançant les SICAV. Això podria representar la seva fi com a tenidores del poder i, en conseqüència, la pèrdua irreversible de la seva hegemonia política, social i econòmica. És per això que, vist el rei com una nosa, se’n desprenen i busquen desesperadament una maniobra, una tercera via, per salvar la situació.
